Toni Mas Galmés: “No vaig anar al viatge d’estudis per poder comprar-me un vídeo”

PalmaToni Mas Galmés (Son Negre, 1971) va néixer i es va criar a Son Negre, al cinturó rural de Manacor. Els pares eren amitgers i ell, el fill petit de la família. Amb 14 o 15 anys ja ajudava a casa. El cordó umbilical amb el món va ser la televisió d’aquell temps: una altra televisió, on es podien veure pel·lícules de culte que avui no s’atreviria a programar ningú. El cinema va ser el cuc, el motiu pel qual es va involucrar en el col·lectiu Recerca, a partir del qual vindria tota la resta: les publicacions amb Recerca Editorial, el Cinemaclub Recerca, les xerrades i activitats de tota mena. Anys després, els festivals Octubre Punk i Sobrassada de Peix. Abans, el 2006, el pas de Recerca a 39 Escalons, que des de llavors organitza projeccions amb periodicitat heroica. Mateu Riera i ell, els dos més veterans del col·lectiu, fan això des del 1992. Són més de tres dècades.

La cita amb Toni Mas és a la cafeteria de l’estació de Manacor. Asseguts a un racó, conversam.

Com va ser criar-se a Son Negre?

— Era un poc com el Far West. Jo era el petit de tres germans i els meus pares eren majors quan em varen tenir. Mai vaig viure a Manacor. No vaig fer pàrvuls, vaig començar directament a primer. Hi havia l’escola rural de Son Negre, però la varen tancar just aquell any i vaig anar a Es Canyar. Hi anaven tots els infants de les foraviles al voltant de Manacor. Hi havia molts al·lots. Els diumenges compareixien tots, vint o trenta, i fèiem els nostres partits de futbol.

I com vares començar a aficionar-te al cinema?

— A través de la televisió, a ca nostra. Jo, a l’escola, passava de tot, no estudiava mai. La meva veritable escola va ser la tele. Vivint a Son Negre, ho absorbies tot més intensament. A més, eren els anys en què només hi havia dos canals. No podies triar com ara. Veies el que podies. Després va aparèixer el vídeo i vaig començar a comprar pel·lícules. Devia tenir 14 anys quan vaig tenir el primer reproductor de VHS. No vaig anar al viatge d’estudis per poder comprar-me un vídeo.

Però devies anar al cinema a Manacor, no?

— Hi havia els típics, l’Imperial i el Goya, però d’on en vàrem aprendre de veres va ser de la televisió, de la segona cadena de TVE, on posaven pel·lícules japoneses, italianes, feien cicles... Això ara és impensable, ara tot és de pagament, però un temps a la televisió podies trobar-hi una programació pròpia de filmoteca. Eren els anys de Fernando Moreno. Llavors també vaig començar a comprar la revista Fotogramas, on apareixia la programació de tot el mes, amb petites ressenyes de Jaume Genover. Podies passar-te tot un mes esperant alguna d’aquelles pel·lícules.

Com vares entrar al col·lectiu Recerca?

— En vaig ser dels creadors. Hi havia el Casal de la Pau, on un grup d’amics vàrem crear el col·lectiu: Mateu Riera, Xavier Morey, Tolo Freu, Joan Adrover… I després hi havia gent d’altres cercles, que anava passant per allà. Abans la gent fluctuava més. Apareixien i desapareixien. Començàrem amb un concert, però també fèiem activitats, des d’un taller sobre reciclatge de paper –llavors no era gaire conegut–, a xerrades sobre temes més compromesos, com la insubmissió. Tot i que jo m’hi vaig ficar pel cinema, aquesta part al principi no era la més important. Anàvem fent publicacions: Papers de Cinema o Papers de Recerca o El Fil d’Ariadna, que va ser la primera publicació electrònica realitzada a les Illes. També teníem la col·lecció Les Ulleres de Plastilina, per difondre autors novells.

D’aquí degué sorgir la revista Recerca-Pruaga.

— Pruaga era un col·lectiu de Felanitx amb el qual havíem col·laborat. De fet, amb Recerca havíem fet projeccions a Felanitx, Artà i Palma. I la revista va funcionar molt bé perquè era gratuïta i tenia molts de col·laboradors. En aquell moment hi havia molts de projectes, alguns més petits, i ens adheríem de forma espontània.

Com passau de Recerca a 39 Escalons?

— 39 Escalons va sorgir l’any 2006, a partir de Cultura Obrera i alguns dels membres del Cinemaclub Recerca, que llavors ja feia un temps que operava com Recerca-Pruaga. Vàrem començar amb un cinefòrum a Sa Recreativa de Felanitx que es titulava Cinema debat. Aquells primers anys també vàrem dedicar un cicle a Jean Vigo, al cinema japonès i al cinema mut contemporani, perquè et facis una idea.

I com va sorgir el festival Sobrassada de Peix?

— De nou, a partir d’un cicle de cinema que es deia Octubre Punk, on hi havia un concert, a més de projeccions. Després el del cinema va anar desapareixent i varen guanyar pes, activitats com la Fireta de Peix, que era una fira d’autoedició.

Quants sou ara mateix al col·lectiu?

— Ara som unes sis persones. Sempre hem estat més o manco el mateix número. En Mateu Riera i jo duim junts des de l’any 92 i sense ell no sé si encara hi seria, perquè hi fa una feina molt important. Després hi ha gent que va i ve. Però també hi ha els assistents, gent que ve a totes les coses que organitzam i ara també tenim els Amics de 39 Escalons que paguen una quota anual a canvi d’un descompte en tot el que organitzam. Després de la pandèmia hem anat fent una programació bastant regular, amb un mínim d’una projecció setmanal i de vegades dues. De cara al futur, volem intentar fer una programació estacional, que tingui un poc més de coherència, amb cicles més acotats i continuar amb el cicle de cinema infantil del Petit Nautilus.

Com veus l’escena cultural de Manacor? Sembla que en els darrers anys ha passat per un molt bon moment, amb molta activitat.

— És cert que aquests darrers anys hi ha molta activitat i han aparegut noves iniciatives, com Altraveu o el Col·lectiu Neura. En tot cas, Manacor és un lloc curiós, perquè des de fora sembla que hi passa molta cosa, però des de dins veus que sempre som els mateixos. Mai saps molt bé fins a quin punt les coses funcionen o senzillament duren molt.

Vosaltres duis des de principis dels 90, més de trenta anys. Com ho heu fet per mantenir-vos en actiu tant de temps?

— Sempre hem anat fent. Mai hi ha hagut un pla molt definit. Hem tirat endavant segons els recursos i el que podíem fer en un moment o altre. Mai hem teoritzat gaire. Hem fet el que hem fet. I no tot han estat èxits, precisament. Hem organitzat algunes projeccions en què érem tres persones. Però allà seguim. Igual el que ens manté en funcionament és precisament el fracàs.

Hi veus un component polític en aquesta manera de funcionar?

— Jo crec que sí. La diferència entre no fer res o fer alguna cosa ja és prendre una posició. Participar és una forma de fer política. Fins i tot assistir a certes activitats. Si participes, se’n faran més. Si no hi participes, és complicat que tinguin continuïtat. Així que el simple fet de ser-hi ja és una forma d’activisme.