Reïna: "No volíem fer un disc com els de The Cure, que són hora i mitja de tristesa i foscor"

PalmaEl seu segon disc, Retirada a temps, els ha situat al lloc on volien ser: un àlbum profund i seriós però amb energia i lloc per a les aclucades d’ull a tots aquells que n’han format part, que no són pocs. I és que si hi ha una cosa que destaquen els integrants de Reïna és que la seva manera d’entendre la música no es pot separar d’un concepte: la col·lectivitat. El passat cap de setmana presentaren aquest segon disc a Manacor, on tota aquesta xarxa de què formen part es va traslladar sobre l’escenari. N’hem parlat amb tres dels integrants, tots tres nascuts a Manacor a principis dels anys 2000: Carme Vives, Biel Riera i Adrià Mayordomo. 

Com va anar el concert que féreu a ca vostra? Era el primer en què sonava sencer el disc… 

— Adrià Mayordomo: I potser serà l’únic! No havíem fet encara el repertori amb tot el disc…

— Carme Vives: Va anar molt bé, tot va sortir rodat i ho vàrem poder compartir amb totes les persones que volíem que pujassin a l’escenari amb nosaltres. 

— Biel Riera: S’ha de tenir en compte que férem 17 cançons, una xifra desmesurada per al repertori de Reïna… (riuen) Però se’ns va fer curt, la veritat, entre tota la gent que va pujar, que si en Jorra, els Garrafa Nadal, Maria Jaume… Va ser molt dinàmic tot. 

I la rebuda de les cançons noves? Van funcionar com esperàveu?

— B. R.: A veure, no deixa de ser un concert en un teatre i fa mal saber com ho rep la gent… S’ha de dir, però, que els concerts que havíem fet fins ara a teatres havien estat en pandèmia, amb gent amb mascareta, asseguts sense dir gaire cosa… I és clar que és diferent que si ho fas a l’aire lliure, per exemple, però sí que hi va haver una energia que altres vegades no hi havia pogut esser. I des que vàrem estrenar les primeres cançons a l’estiu havíem començat a rebre feedback. Amb Maldecap, per exemple, la gent va reacionar súper bé. O amb Mitja Part, que és una cançó que dura 47 segons i molta gent ens va dir que era una cançó molt completa, molt curta i efectiva. 

— C. V.: I això que ens pensàvem que molts la passarien, al disc, farien skip! (riuen)

Heu estat més agosarats o irònics amb això de batiar un segon disc com Retirada a temps?

— B. R.: És una broma, bàsicament, per dir-ho ràpid… Surt d’una cançó del disc que ens agradava molt per la col·laboració amb Roig i que a més ens feia gràcia per la ironia que dona al títol: d’una banda és pessimista, perquè parla de retirar-se, però té aquest punt d’optimisme que si ho fas a temps encara va bé. I això lliga amb la narrativa del disc, amb l’esportivitat i el joc en equip, amb la metàfora que hi hem construït. 

Sembla, però, que amb el vostre primer disc, Arts Marcials, us cercàssiu i que amb aquest us hàgiu trobat. Ho sentiu així?

— A.M.: El primer el vàrem haver de fer en les circumstàncies que teníem, que no ens podíem veure per fer les cançons i vàrem haver de fer molta cosa a distància. I aquest l’hem pogut fer tots junts, al local d’assaig, cosa que dona molta més força quan les tocam en directe. 

— C. V.: Jo ho veig com una cosa molt natural, que féssim aquell primer disc amb les condicions en què el vàrem fer. Hi va haver presses i també una feinada d’en Lluís Cabot, però estàvem contentíssims. I encara no sabíem què fèiem, si vols, però hem posat molts referents en comú i hem xerrat molt de com volem que sigui el grup. Els quatre sentim que això ens representa molt i jo ho trob molt guapo. A més, que a mi m’agrada veure l’evolució d’un grup, que a cada disc trobis coses diferents, que evolucioni cap a qualque banda… El primer disc xerrava d’una cosa d’aquell moment i aquest en representa una altra. El que sabem cert és que feim el que ens fa il·lusió a cada moment, i això ho tenim molt clar. 

I en aquesta ocasió ho heu fet molt i molt ben acompanyats: Jorra Santiago, Maria Jaume, Roig, Garrafa Nadal… El llistat és llarg. 

— B. R.: Per sobre de tot ens hem trobat amb gent amb qui entenem les coses de manera similar, més enllà del mateix tipus de música o de projecte, amb tots els que col·laboram veim les coses de manera similar. Precisament en Jorra fa deu anys que el veim en directe, a ell i als seus grups, i ens ha acompanyat molt en aquest aspecte, com ho va fer Lluís Cabot amb Da Souza. Que ens puguin produir gent com ells fa que poguem materialitzar amb referents que són propers, que són amics i que entenen les coses de manera similar a nosaltres. És gent amb qui podem confiar al cent per cent i surt de manera natural, de fet.

— A. M.: Procuram fer-ho tot amb gent propera, fins i tot les camisetes i els cartells… 

— B. R.: De fet, aquest cap de setmana, mentre ens preparàvem per al concert, ens vàrem trobar que mentre uns assajàvem els altres estaven amb les camisetes… Es crea una energia superguapa, gens fingida, fent feina junts però en diferents coses. 

Ara que parlau de les camisetes: la part estètica la cuidau molt, més enllà de la música. 

— A. M.: Sí, jo duc aquesta part més visual. I no hi ha un pensament de crear una estètica molt reconeixible, però sí que procur ajuntar les idees que tenim tots, venen de tot el que hem anat xerrant mentre fèiem les cançons i és un procés col·lectiu, al final. Jo simplement ho materialitz: per exemple, amb les portades dels senzills, que són coses que es cremen i queden en no-res dins els fems… Ve de tot el que hem parlat. 

I justament aquest disc té aquest punt contradictori, si es pot dir així: hi ha moltíssims de retrets, per exemple, però s’expressen amb la micona de llum que no ho enfosqueix tot. 

— B. R.: Era precisament això el que cercàvem, també amb la música. No volíem fer un disc com els de The Cure, amb lletres superdepressives i hora i mitja de foscor i tristesa. Volíem jugar amb aquestes coses, són dues emocions o sentiments que et trobes cada dia. I com a grup feim cançons més tristes perquè ha vingut així i ens hi hem sentit còmodes, però en directe feim bromes i procuram jugar amb aquestes coses, també als videoclips. En comptes de fer una cosa molt seriosa i estilitzada i cuidada, que feim quan trobam que l’hem de fer, també deixam espai a la ironia. Com a grup ens prenem les coses seriosament, ho feim de bon de veres, però ens agrada ironitzar sobre tot això. I si una cançó agafa una línia molt intensa… Idò posam una instrumentació més alegre i jugam amb aquests contrastos.