Noah Baumbach estripa el Somni Americà a la Mostra de Venècia

VenèciaTres anys després de presentar a la Mostra de Venècia Història d'un matrimoni, el nord-americà Noah Baumbach ha inaugurat aquest dimecres la 79a edició del certamen italià amb White noise, la seva cinquena col·laboració amb Adam Driver, la seva tercera producció sota l’empara de Netflix i la seva primera adaptació d’una novel·la de Don DeLillo. Pel que fa al gegant de l’streaming, val a dir que White noise és només la primera de les quatre pel·lícules amb segell de Netflix que competiran pel Lleó d’Or. A més de Baumbach, el planter de la plataforma a la Mostra estarà format per Alejandro G. Iñárritu, que hi presentarà el seu retorn fílmic a Mèxic, titulat Bardo (o falsa crónica de unas cuantas verdades); l’australià Andrew Dominik, que hi estrenarà Blonde, amb Ana de Armas en la pell de Marilyn Monroe, i el francès Romain Gavras, l’autor del videoclip Born free de M.I.A., que hi portarà Athena, una immersió en l’univers de la banlieue amb un guió coescrit per Ladj Ly, el director d'Els miserables (2019).

Sobre la notable White noise, cal dir que Baumbach se'n surt amb un repte artístic majúscul: semblava gairebé impossible portar a la pantalla una novel·la, Soroll de fons, que zigzagueja de manera salvatge entre la corrosiva sàtira social, el psicodrama familiar d’accent tragicòmic i la faula fantàstica de caràcter apocalíptic. Un còctel inaudit de tons amb què DeLillo va radiografiar, a mitjans de la dècada del 1980, l’esperit corrupte de la societat de consum.

Per posar en imatges l’obra de l’escriptor novaiorquès –que relata l’odissea d’una família que ha de fugir de casa per culpa d’un accident ferroviari que genera un núvol tòxic–, Baumbach es decanta per mantenir-se extremadament fidel al text, conservant l’aura literària dels diàlegs, una estructura episòdica que amuntega escenes absurdes i una combinació alquímica de situacions recognoscibles i girs grotescos. De fet, és aquest complex equilibri entre familiaritat i estranyament la virtut més destacable d’un film que convida l’espectador a descobrir els horrors que s’amaguen rere el tel de la nostra quotidianitat.

En la roda de premsa veneciana de White noise, Baumbach ha destacat la tendència del món occidental a “fabricar rituals que ens ajuden a mantenir ben allunyada la mort”. Això aflora a les visites al supermercat, les classes de fitness o els sopars davant la televisió de la família del film. “No obstant això, de vegades la mort es presenta davant dels nassos i, com els personatges de la pel·lícula, busquem respostes en la televisió o en el veí del costat. El problema és que ens costa saber si els perills són reals o ficticis perquè ens hem acostumat a veure catàstrofes de tota mena en la ficció audiovisual”, ha afegit.

Greta Gerwig com antídot contra el cinisme

Malgrat la determinació amb què Baumbach abraça la crua mirada de DeLillo envers l’estafa del Somni Americà, el cineasta obre una llum d’esperança i empatia a través de la càlida interpretació de Greta Gerwig. Així, mentre Adam Driver es dedica a caricaturitzar amb força mala llet la infundada fatxenderia del seu personatge –“el més gran especialista en la figura de Hitler” en el món acadèmic ianqui–, Gerwig compon una figura més complexa: una dona que experimenta el naufragi de la seva innocència a les mans d’un buit existencial que pren la forma d’un incontrolable pànic a la mort. “En la novel·la de DeLillo, els personatges són bastant abstractes”, ha explicat Gerwig, l’actual parella de Baumbach. “Durant els assajos, vaig treballar perquè la Babette deixés de ser una idea i es transformés en una persona de carn i ossos. A més, en el procés de trobar els personatges, tot el repartiment vam crear un entramat de personalitats molt compacte que ens va permetre operar com una veritable família”.