NOFX: la llegenda punk s'acomiada dempeus

BARCELONAD'entre tota la música independent assimilada per la indústria de masses als anys noranta, el hardcore melòdic (o punk rock californià) va ser dels més ridiculitzats. Poc valorat pel cànon, semblava un moviment massa juvenil i amb una estètica que podia absorbir qualsevol, per exemple Avril Lavinge. Però el cert és que aquella camada de grups no només van deixar un bon grapat de discos perfectes, sinó que també van ser l'entrada a altres bandes que, aquestes sí, l'acadèmia ha considerat rellevants culturalment parlant, com Fugazi i Jawbreaker. A més, a diferència d'altres estils, que van abraçar les majors com a Benvingut, Mister Marshall, el hardcore melòdic va mantenir un bon batalló de grups que van refusar els cants de sirena de les multinacionals per continuar cavalcant en la independència, amb segells com Epitaph primer i Fat Wreck després. De tots aquests noms, els millors, més coherents, especials i carismàtics, amb el permís dels Descendents, van ser els NOFX, que aquests dies comencen a acomiadar-se dels escenaris amb un triple concert al Poble Espanyol de Barcelona.

Amb la promesa de tocar íntegres alguns dels seus discos més populars, el quintet va sortir pletòric a l'escenari de divendres: som al principi de la gira i Fat Mike arribava amb els cabells blaus i la veu força intacta, un miracle per als que l'hem vist sovint al llarg d'aquests quaranta anys de carrera ininterrompuda. Els elapés escollits en la primera nit eren White trash, two heebs and a bean (1992), amb el qual van fer el salt internacional, i So long and thanks for all the shoes (1997), ja en el zenit de popularitat. Només van passar cinc anys entre tots dos, però escoltats en cançons intercalades, com va ser el cas, les primeres encara sonen més feréstegues.

Sabent que els quedaven dues nits per tocar, els NOFX van regular forces, però la il·lusió del comiat se'ls notava als ulls i a la boca. Sempre parlen molt, però divendres van estar especialment divertits, recordant que assagen ben poc i que després de tant temps toquen bastant malament algunes de les cançons. I sí, possiblement alguna com I wanna be your baby van ser una mica drama, però en general, i malgrat un so certament millorable, els californians van fer un xou excel·lent en l'emotivitat i notable en la qualitat. Amb totes les entrades exhaurides, van tirar himnes, com l'entrada aclaparadora amb Sticking my eye, Murder the goverment i Bob, totes seguides, per continuar amb altres d'habituals (Eat the meak, Liza and Louise), i també amb clàssics que feia eons que no sentíem en directe, com Please play this song on the radio o All outta angst. A més, van deixar algun regal per al públic fora dels dos discos de rigor, com Hobophobic (scared of bums), Six pack girl i la popularíssima Kill all the white man per acabar.

Llegendes indiscutibles del punk rock i de la música independent en general, ningú podrà dir que els NOFX marxen arrossegant-se pels escenaris. Tot el contrari, els californians ho deixen amb honor, dempeus i tenint la capacitat de continuar fent bons xous. Dissabte i diumenge tancaran, per sempre, les seves actuacions a Barcelona. Serà un cap de setmana que recordarem amb entusiasme i nostàlgia els que escoltàvem aquests meravellosos discos quan teníem setze anys, i amb el gremi de cangurs de la ciutat que haurà fet l'agost durant tres nits consecutives.