El nomadisme creatiu de la dissidència
Juan Goytisolo va ser un fill de la seva època, però va viure i va escriure anant a la seva
Escriptor i crític literari'Dissidència' i 'nomadisme' són dues paraules recurrents per explicar l’obra literària i la peripècia biogràfica de Juan Goytisolo. Defineixen bé, en efecte, tant els seus llibres, marcats per la combativitat ideològica, social i cultural, com la seva vida, sempre itinerant i caracteritzada per una empàtica però inquisitiva curiositat envers els altres.
Mor Juan Goytisolo als 86 anysTractant-se d’un escriptor tan singular i imprevisible com Juan Goytisolo, però, el sentit literal d’aquestes dues paraules no basta per definir i emmarcar els seus més de seixanta anys d’escriptura. Vull dir que el seu nomadisme va ser geogràfic, però també intel·lectual i creatiu: així com travessava les fronteres dels països, traspassava les divisions entre gèneres literaris i hibridava tradicions i sensibilitats (l’Occident i l’islam, el coneixement de la tradició i les ànsies d’avantguarda).
Això mateix val per a la qüestió de la dissidència. Goytisolo va exercir, òbviament, la dissidència ideològica -de jove, contra el règim de Franco, i, més tard, i salvant les distàncies, contra l’etnocentrisme d’Occident-, però també la dissidència sexual -havent assumit la seva homosexualitat, va conviure durant dècades amb Monique Lange-, la dissidència social -refusant els valors de classe mitjana amb què va ser criat-, la dissidència nacional -va mantenir una relació conflictiva amb Espanya, i es va definir sovint com un apàtrida- i la dissidència estètica.
En termes literaris, és impossible no establir una correspondència directa entre la seva vida errant i el seu pensament polièdric, d’una banda, i la rica heterogeneïtat de la seva bibliografia, de l’altra. Sigui com sigui, el més interessant de Juan Goytisolo no és que cultivés tots els gèneres -novel·la, contes, assaig, llibres de viatges, articulisme, reporterisme, memòries, poesia-, una qualitat relativament habitual i distintiva entre els autors europeus de la segona meitat del segle XX, sinó que va saber ser un fill de la seva època però, alhora, ser-ho d’una manera personal. Això significa que va escriure segons les modes imperants però des de la seva singularitat irreductible i desarrelada.
Durant els anys 50 la literatura espanyola va trobar en la novel·la social les eines per retratar críticament l’Espanya franquista. Goytisolo va aportar-hi obres com 'Juegos de manos' (1954) i 'Duelo en el paraíso' (1955). L’experimentalisme contracultural dels anys 60 li va reorientar la creativitat. El primer fruit va ser un dels seus grans títols, 'Señas de identidad' (1966), que no abandonava els temes del realisme social però que els abordava amb l’aventurerisme formal d’una postmodernitat incipient. A aquella novel·la la van seguir i completar 'Reivindicación del conde Don Julián' (1970) i 'Juan sin Tierra' (1975). Amb els anys, vindrien molts més llibres. Dos dels més importants van ser 'Coto vedado' (1985) i 'En los reinos de Taifa' (1986), que conformen una auto-anàlisi valenta de la seva pròpia vida. 'Valentia', per cert, també és una paraula útil per descriure la vida i l’obra de Juan Goytisolo.