Jordi Sánchez: "Només d'entrar a l'hospital em van dir: «T'hem d'intubar, si vols fer una trucada...»"

BarcelonaL'actor Jordi Sánchez (Barcelona, 1964) havia de promocionar el recull de relats Nadie es normal (Planeta) quan va agafar el covid i es va passar més d'un mes ingressat en un hospital de Madrid. Superada l'experiència traumàtica, l'actor, dramaturg i escriptor s'està recuperant amb visites a la Vall d'Hebron, l'hospital que formava part del seu paisatge d'infantesa i on va treballar d'infermer abans de ser actor. La seva és la història del triomf de l'home normal. Un actor amb una fama i una quota de pantalla enormes que manté la seva vida en privat, l'ego a ratlla i l'enginy còmic esmolat.

Com estàs?

— Vaig estar 24 dies en coma induït i deu dies més a l'hospital. Un cop em van despertar, no podia escriure ni caminar, perquè els primers dies encara estàs eliminant la droga. Però amb set dies ja podia fer-ho tot, la recuperació ha anat ràpid.

Quin ensurt.

— A l'hospital em van demanar un autògraf i em pensava que no podria fer-lo, però vaig escriure bé. És l'autògraf que m'ha fet més il·lusió a la vida. He tingut sort, perquè no tinc seqüeles, jo no m'he ofegat mai, només tinc agulletes quan faig exercici. Camino 10 quilòmetres per la muntanya i faig recuperació a la Vall d'Hebron.

Si no t'ofegaves, t'imaginaves acabar en coma?

— No, no. Jo viatjo cap a Madrid els diumenges al vespre. Em vaig començar a trobar malament a l'AVE. Quan feia vuit dies que em trobava malament i estava a 38,5 em va venir a buscar una ambulància i només d'entrar a l'hospital em van dir: "T'hem d'intubar, si vols fer una trucada..." Així va anar. T'adormen, et fan una traqueotomia, t'intuben i jo m'he despertat ja fora de perill. No m'he adonat de res, els que han patit són els altres.

I més, sense poder-te acompanyar.

— He tingut uns malsons terribles, això sí. Cap somni agradable. He tingut el que es diu al·lucinacions d'UCI, que tens com una vida paral·lela horrible, espantosa, de morts de família, un desastre, però per sort no és real. Quan et despertes has de preguntar-ho. Jo vaig somiar que el meu fill havia mort i no ho vaig preguntar fins al segon dia. És que passes uns dies emboirat.

Ara que estem amb aquest cansament pandèmic, el teu testimoni potser farà que no abaixem la guàrdia. A tu t'ha canviat la vida?

— Jo segueixo mantenint les mesures, per aquestes noves variants. Sí que et canvia... Però jo sempre he comprat temps. No necessito que em treguin res per adonar-me que estic bé. Sempre he intentat ser a casa el dijous a la nit i no perdre'm el sopar. He intentat negociar sempre els contractes per marxar quinze dies amb la família. I ara penso que si no faig vuit pel·lícules l'any i en faig set, no passa res.

I què penses de l'entrevista a Miguel Bosé?

— Negar les vacunes quan han sigut l'element principal per eliminar les pandèmies històriques és molt estrany, és desconeixement. I això que diu que cada any mor molta gent, que no és una pandèmia... Els meus amics infermers em diuen que mai havien vist l'hospital així. No entenc els negacionistes.

Posar-te malalt ha sigut un sistema de promoció del llibre impecable!

— Sí, la meva mare m'ho deia: "Sembla que encara et faràs més popular". Francament, m'hauria estimat més que no m'hagués passat això. Ho he passat fatal. Però ara sóc a casa feliç, menjant i caminant.

Dediques el llibre a la Conchita i l'Antonio, els teus pares. Qui van ser?

— El meu pare va morir fa poc. Eren del barri de Montbau. Els matrimonis que hi van anar tots eren de la mateixa edat i vam néixer tots els nens alhora. Era com un parc infantil. Ara és el barri amb més gent gran de Barcelona. Jo he sigut un nen de carrer, d'escoltar les senyores i anar de vacances amb els veïns. Això m'ha servit per crear personatges. El meu pare treballava amb un majorista de farmàcia i la meva mare era administrativa de la Vall d'Hebron.

Per això vas estudiar infermeria?

— Ho vaig fer perquè vivia al costat de la Vall d'Hebron. A l'estiu tots els xavals fèiem suplències de zeladors, pinxos de cuina i auxiliars. A casa volien que fes una cosa seriosa i em vaig fer infermer. Després em va agradar la feina, però no tenia res a veure amb la meva passió, que era el teatre.

D'on et ve la vocació?

— De Sábado cine. Vaig fer la prova a l'Institut del Teatre als 18 anys i no havia anat més de dos cops al teatre a veure els Pastorets. Els meus pares van anar a posar un ciri a santa Llúcia perquè em suspenguessin, perquè estaven espantats. I a l'Institut... em van recomanar que anés al teatre. Llavors vaig anar al Foment Hortenc i en vaig fer molt. I amb 24 anys, quan ja treballava de nit a urgències, em vaig preparar la prova i vaig entrar a l'Institut del Teatre. Va ser traumàtic, que deixés una plaça fixa, però vaig seguir treballant per mantenir-me.

I la resta, com es, diu és història.

— A les proves d'accés hi vaig conèixer el Joel Joan.

Nadie es normal és el segon llibre de narrativa que publiques, però has escrit desenes d'obres de teatre, de Kràmpack a Excuses, o guions de Plats bruts. ¿Et sap greu que l'actor —el Lópes i sobretot els catorze anys fent d'Antonio Recio a La que se avecina— s'hagi menjat l'autor?

— No. És normal. Quan fèiem teatre amb la companyia també ens coneixien per Plats bruts. El que surt per la pantalla és el que et fa popular. A l'Antonio Recio són dos o tres milions de persones, les que l'estan veient. Compara-ho amb les dues mil persones que poden comprar el llibre!

És un llibre divertit, però també ple d'aprenentatges vitals: la professió, la família, l'edat...

— Són 45 històries en què parlo de moltes coses, de la por dels pares que els fills no se'n surtin i la por dels fills de no sortir-se'n, de la vellesa, de la gent que es lleva per fotre't la vida enlaire, d'anècdotes del Recio... El relat de Nadie es normal el vaig escriure per a Kràmpacki mai la vam arribar a fer. Fa referència a aquesta obsessió de no destacar ni per dalt ni per baix, per no ser un friqui i no ser diferent.

Hi ha una escena de bar que, si és real, et compadeixo.

— Està tot concentrat, però m'han passat moltes coses. Quinze xavals han saltat la tanca de casa meva per saludar-me, han entrat al meu provador de roba, un taxista es va oferir a "llevarme de putillas para que cumpliera mis sueños", com diu el personatge de la sèrie... Però en general la gent és molt agradable. El problema és quan n'hi ha molta, a grans magatzems o a Port Aventura, que no ho pots controlar.

¿Dius que tens timidesa selectiva?

— Sí. Pujar a un escenari per fer de Jordi Sánchez no m'agrada gens. Allò dels casaments, les lectures i els premis, no ho suporto.

Al llibre et preguntes què és l'èxit. I fas balanç de la teva trajectòria.

— L'èxit és estar amb pau amb tu mateix. El meu pare em deia que ser actor era cosa d'un altre món, que s'havia de treballar en alguna cosa amb què et guanyessis la vida i ser feliç el cap de setmana, que ningú és feliç treballant. I et resignes una mica. Però si acabes fent el que t'agrada... Per a mi és com si fa 30 anys li dic a la meva mare que vull ser astronauta i avui agafo un coet i me'n vaig a la Lluna. I puc fer-ho. Per a mi era un impossible, ser actor. I jo no era gens ambiciós: jo amb treballar d'això ja en tenia prou. D'alguna manera em van preparar més per ser funcionari que no per guanyar l'Oscar. Perquè la meva família era humil, normal. I el que ha vingut de més m'ha sorprès positivament.

¿Has pogut dirigir el coet on has volgut?

— No tenia un projecte de carrera concret. Em guanyo la vida fent d'actor i autor. Sembla que faig molta tele, però en realitat hi treballo quatre mesos a l'any com a màxim. He fet molt cinema. I ara vull dirigir una comèdia negra amb Pep Anton Gómez, Alimañas, que serà el primer guió que escric, dirigeixo i on faig un personatge.

Tot i la teva popularitat has mantingut la privacitat personal.

— No m'agrada parlar de mi. A les xarxes socials no hi poso res d'amics, ni de família, només de feina. La gent es deu pensar que visc en una cova. Les coses que m'importen les comparteixo amb gent que veig. Trobo que és molt complicat de gestionar, donar una opinió i pretendre que no t'insultin. He optat perquè la meva vida privada sigui meva i no la comparteixo.

Al llibre fas una defensa de no mullar-te políticament en públic.

Ni de política ni de res. Soc normal, i m'agrada parlar de política, però no a les xarxes. Perquè se't tirin al coll? Si insulten a tothom, al Serrat, al Llach, a la Coixet, al Piqué. No hi tinc cap interès. És molt desagradable. Una vegada em van hackejar el compte en un Barça-Madrid i hi van posar: "Merengues, hijos de puta". Jo que no he vist mai cap partit! Va ser tan desagradable que em vaig esborrar el compte de Twitter i vaig trigar anys a tornar-hi. És evident que tinc opinió de moltes coses, però no tinc cap interès en compartir-les amb gent que no conec i no he vist mai.

¿Ho fas per preservar la persona o l'actor?

Ho faig perquè la meva opinió és meva i perquè la gent, quan li agrada un actor, voldria que s'assemblés a ell i quan no t'hi assembles tenen grans decepcions i els cau un mite. Jo no he promès res a ningú. Ni la meva vida ha de ser perfecte, ni rodona, ni soc polític, ni militar, ni mestre, ni capellà. Potser la meva vida està absolutament equivocada, però no he de donar exemple a ningú.