Els noms i cognoms de les dones que van combatre a la Guerra Civil

BarcelonaQui eren Maria Abella, Florida Albera, Felisa Carruesco, Maria Casas, Antònia Marimon, Cèlia Vilalta, Dolores Zapata... i així fins a arribar a 1.195 dones que en algun moment de la Guerra Civil van combatre a primera línia? Hi va haver dones al front des de l'inici de la guerra fins al final. Van travessar l'Ebre i van resistir fins al gener del 1939, igual que els homes. Però no se n'ha parlat gaire. L'historiador Gonzalo Berger i l'escriptora, productora i directora de cinema Tània Balló han regirat arxius i recorregut camins i carreteres fins a trobar bocins de la història d'aquestes dones. El resultat és Les combatents. La història oblidada de les milicianes antifeixistes (Rosa dels Vents), en què expliquen qui van ser aquestes combatents, a quins fronts van lluitar i quin va ser el seu destí. Al llibre també inclouen un llistat amb els noms i cognoms de totes.

"Als arxius hem trobat documentació, dades d'un moment concret, però després hem buscat el fil i hem intentat trobar el rastre de les seves vides a través de la memòria familiar o de documentació més personal", detalla Balló. Els dos autors han trucat a moltes portes i en molts casos els descendents d'aquestes dones ni tan sols sabien que havien combatut. Hi ha molt de silenci, en part perquè moltes dones tenien por de ser estigmatitzades pel fet d'haver lluitat al costat dels homes.

Masclisme als dos bàndols

Hi havia masclisme fins i tot en les pròpies files, al bàndol republicà. Alguns titllaven de prostitutes les dones que els feien costat. Sovint la família potser coneix algun detall però no atribueix a les dones la decisió d'anar al front: "No reconeixen que van lluitar perquè així ho van decidir, sinó que expliquen que si hi van anar va ser per acompanyar el marit o el company", diu Berger. En ocasions no sabem què els va passar quan, després d'haver arriscat tant, van haver de viure o bé sota una dictadura que les condemnava a ser només esposes i mares sense pràcticament drets o a l'exili. "La decepció de totes aquestes dones devia ser molt profunda, tot l'esforç que havien fet per res", diu Berger.

A vegades hi ha algú que ha impedit que els seus noms desapareguessin. Al municipi aragonès d'Igriés hi ha una làpida on s'hi llegeix: "A la memoria de Maria Ferrera Palau. De su compañero Manuel Montés". Els veïns van explicar a Balló i Berger que any rere any i de manera anònima des de poc després del final de la guerra, cada 14 d'abril, el dia de la proclamació de la Segona República, a la tomba hi apareix un ram de flors. Ningú recorda les circumstàncies en què es va instal·lar la làpida però els dos autors han esbrinat que la Maria havia nascut a Eivissa el 1919 i que, amb 17 anys, es va enrolar com a miliciana amb la columna de combatents del Sindicat del Transport Marítim de la CNT. Va lluitar a Mallorca i després al front d'Aragó, on va conèixer Manuel Montés. Van combatre junts i Montés va ser qui va col·locar la placa quan la Maria va morir al front, el 1936. Ell la va recordar sempre.

Les dones van combatre fins al final. No existeix cap ordre ministerial ni decret llei que els impedís lluitar. "La prova que van estar al front fins al gener del 1939 és que trobem dones que formen part de l'Exèrcit Popular, algunes amb graduació, a la Batalla de l'Ebre", assegura Berger. Entre el 1937 i 1938 hi ha un descens de dones al front perquè alguns comandaments les van expulsar. A vegades, per les directrius dels partits polítics que defensaven que la dona s'havia de quedar a la rereguarda o pel masclisme dels que les menystenien. La miliciana Casilda Hernáez ho explicava a les seves memòries: "Això que la dona anava al front per anar-se'n al llit amb els milicians... tot és mentida –escriu–. Poden existir contactes físics, morals i espirituals, entre homes i dones que es troben al front. El contrari és una aberració".

La dignitat d'una víctima de violació

Van ser dones molt valentes. Ho van ser fins i tot quan ja havien estat derrotades. Consuelo Sarmiento Martín, després de la victòria de l'exèrcit de Franco, va pensar que estaria més segura a casa d'una tieta, en un poble a prop de Madrid. Va arribar a la capital espanyola un dia de maig del 1939 a mitjanit i com que no tenia diners per a una pensió va decidir passar la nit a l'estació de metro de Puerta del Sol. Dormia amb la seva mare. A les quatre de la matinada la van despertar a cops de peu i cinc falangistes se la van emportar a les dependències de la Falange, on la van violar un darrere l'altre. La Consuelo havia lluitat al front de Mallorca i a l'Aragó, d'on els seus comandaments la van expulsar per ser dona. Era molt arriscat denunciar res, podia acabar detinguda i afusellada, però l'endemà mateix es va presentar a la comissaria de la policia nacional franquista i va denunciar els fets. El cas va ser arxivat. No se sap què li va passar a la Consuelo. "Crec que l'aportació de totes aquestes dones no ha estat valorada ni tan sols quan Espanya va recuperar la democràcia –diu Balló–. En part, perquè han estat molts anys d'adoctrinament". Ara, segons els autors, és el moment de recuperar els seus noms.