Noms i llinatges (de luxe)

Tan sols de veure la llista de noms que conformen el programa del darrer concert de la Fundació Studium Aureum, quedava clar que dolent no podia ser. Hi trobam, per ordre d’aparició: Robert Schumann, Clara Wieck Schumann, Fanny Hensel Mendelssohn, Anton Bruckner, Johannes Brahms –que no pot faltar a qualsevol lloc i circumstància on habitin els Schumann– i, per acabar, Hugo Wolf. Una col·lecció de noms il·lustres que, d’alguna manera, són suficientment representatius del Romanticisme i que indiscutiblement estructuren un calidoscòpic panorama de la història del moviment i més concretament pel que fa referència a l’epígraf dels 'liederistes', no sense l’aquiescència de Schubert, i una mica menys de Mahler, entre d’altres.

Amb un catàleg tan llegendari, a l’auditori del Conservatori, probablement el millor lloc de Mallorca on es pot escoltar música, es van presentar Carles Ponseti i el cor d'Studium per a aquest cinquè concert de la temporada, i, com no podia ser d’altra manera, amb un piano com a acompanyament, l’estri ideal per a aquestes composicions d’ençà que els clàssics es desempallegaren i jubilaren el baix continu. Tot i això, Ponseti va augmentar la dosi de protagonisme per a l’ocasió. Per una banda, va convidar Andreu Riera per a això, amb la qual cosa queda clar que volia apujar el nivell de la funció, com a mínim una mica més, amb un altre nom i llinatge de gran qualitat i màxima categoria. Per tant, no va ser una mica, va ser molt més, des de tot just començar la vetllada. Andreu Riera, en solitari, va ser qui va obrir la melòdica portalada interpretant Vom fremden Ländern, la primera de les tres Kinderszenen que oferí al llarg del concert, inclosa l’encantadora Träumerei . Quedava clar, i no és un retret, sinó tot el contrari, que el concert seria alguna cosa més que les “Lieder i Balades Romàntiques” que prometia l’anunci, i com a prova, Andreu Riera rubricà la seva intervenció amb la interpretació de l’Intermezzo op. 119 núm. 1, de Johannes Brahms.

Pel que fa a les peces que d’alguna manera conformen el bessó del programa, es fa molt difícil destacar o, per descomptat, rebaixar la qualitat de cap de les diferents interpretacions d’aquesta interessant miscel·lània, a la qual totes les composicions s’apuntalen sobre unes estructures semblants, però, per una altra banda, amb uns resultats molt heterogenis i variats. El que sí que paga la pena ressaltar és l’actuació de Raquel Ribas com a soprano solista, de la qual un sempre té la sensació que cada cop millora, però potser tan sols sigui això, una percepció, per l’única i senzilla raó que el prestatge per on camina és molt amunt. Un altre nom i llinatge per afegir a aquest nomenclàtor tan luxós.