Els noms propis de l'art digital a Catalunya: qui són i què fan?

BarcelonaUn conjunt de drons sincronitzats van il·luminar el nom de Barcelona al cel en la clausura del Simposi Internacional d’Art Electrònic. Però aquells petits llumets, en realitat, servien per il·luminar tot un ecosistema molt més gran, ben greixat, madur i punter vinculat a les arts digitals. Artistes, estudis, tecnòlegs, festivals i institucions fa anys que treballen en un terreny que ja no pertany al futur, sinó al present, però que fins ara havia tingut més èxit a l'estranger que a casa nostra.

L'art digital, en tota la seva diversitat, viu un moment de visibilitat inèdit. És l'hora que ens aprenguem els noms dels creadors. Al darrera hi ha artistes en plena maduresa –i molts, dones– que estan dissenyant obres visuals de gran format utilitzant art generatiu o big data, que estan creant NFT que es venen arreu del món, que exposen a les grans mostres internacionals, que ens acosten als robots des de noves perspectives. Parlem d'Alba G. Corral, Anna Carreras, Mónica Rikić, Marta Verde o Yolanda Uriz Elizalde, o d'estudis com Playmodes, Desilence, MID o Hamill Industries, que creen des de Barcelona però tenen carreres internacionals. També hi té un pes la recerca vinculada a la universitat, i teòriques i curadores com Blanca HJ Darger, Joana Moll, Irma Vila Òdena o Antònia Folguera.

L'ISEA ha deixat obertes tres exposicions a Barcelona per descobrir què és l'art digital actual: a La Capella (que mostra la diversitat de la creació local), a l'Arts Santa Mònica (amb 32 artistes sobretot internacionals) i al recinte històric de Sant Pau. Aquí, Possibles ofereix una panoràmica que va des dels origens de l'art digital internacional fins a la creació més actual, que a Catalunya col·lecciona especialment la Col·lecció Beep. Hi ha obres que et conviden a mirar dins un llac d'aigua digital i jugar amb el teu reflex. Obres d'art digital que es creen amb el teu moviment o a partir de la música que sona, i en resulten uns quadres d'aire kandinskià. A vegades els aparells o la tecnologia queden superats, però no pas la reflexió que hi va implícita. A vegades la tecnologia és el missatge, però d'altres només és el mitjà. Ara que parlem amb l'Alexa i l'algoritme ens tria les cançons, és l'hora de deixar entrar l'art digital a les nostres vides.

Hem escollit cinc noms propis de l'art digital a Catalunya perquè ens expliquin la seva obra, molt diferent entre si, i la seva visió del moment actual.

El 1990 va crear el primer dispositiu per fer arribar imatges a través d’una xarxa, quan era estudiant de belles arts. Com? Enviant un fax als directors de museus i galeries d’art fins que se’ls acabés el paper. “Era un ús tàctic de la tecnologia”, observa. Des de llavors, Roc Parés (Ciutat de Mèxic, 1968), artista, teòric i professor d’arts digitals, s’ha anat adaptant als avenços tecnològics però per fer-ne lectures crítiques des de l’activisme polític. “Igual com la fundició de bronze no es va inventar per fer El pensador de Rodin sinó per fer canons, la tecnologia usada en la intel·ligència artificial i la realitat virtual té una arrel en el desenvolupament militar, i per això mateix fer-les servir de forma no convencional té contingut polític”, defensa.

Parés és un dels pioners catalans de l’art digital –els orígens del qual es remunten molt més enrere, als anys 60– i n’ha viscut l’evolució. “L’art digital és molt ampli i el que hem vist a Catalunya des del Sónar és la part més espectacular, de focs artificials i entreteniment, però hi havia un art digital que havia quedat dins els cercles de l’art contemporani i que ara també s’ha visibilitzat. Tenim un art digital activista i compromès, militant més enllà de l’estètica, que busca alternatives als usos digitals de les noves tecnologies”, explica. Perquè les xarxes van néixer amb una voluntat de ser horitzontals i no dirigides “i han acabat governades per cinc empreses amb opacitat d’interessos econòmics i sense codi obert”, critica.

Ell s’ha mogut al llarg de la seva carrera per centres d’art, museus i galeries –ha exposat al Macba i a la Tate, per exemple– i també per ponències científiques. La seva última peça està exposada a La Capella. És una màquina de cosir que, quan el visitant l’activa, genera llum i aigua, i veu l’efecte d’una gota en suspensió. “És una reflexió dels meus 30 anys de trajectòria. M’obligo a fer una peça d’art algorítmic però que no conté un ordinador i que és analògica, mecànica, perquè és insostenible ecològicament i econòmicament tenir vuit hores al dia dos projectors i un ordinador endollats”, reflexiona. “Els artistes digitals creem mons alternatius, encara que siguin en comunitats petites, a diferència dels milions que s’apleguen sota Instagram o el metavers”.    

La formació de Mario Santamaría (Burgos, 1985) també va arrencar en el camp de les belles arts i més endavant es va endinsar en les noves tecnologies via màster d’arts visuals. Així que en el seu afany de revelar la part material i física d’internet (cables, servidors, centres logístics, infraestructura d’internet) pot fer servir formats tan diferents com els Internet Tour, unes rutes per centres de dades (la pròxima és a l’Hospitalet del Llobregat el dia 10 de juliol dins les activitats d’Art Nou), o uns treballs amb els quals copia les tècniques de Google Street View però en lloc de fer circuits per carrers els fa per les entranyes dels edificis, per mostrar per on passen els cables de l’internet que travessen les parets. Acaba d’exposar fins avui a la galeria Àngels Barcelona i també ho va fer a l’Arts Santa Mònica.

“Des de fa anys m’interessa de quina manera determinades plataformes estan dissenyant unes interfícies i una experiència del món a distància”, afirma Mario Santamaría, que ha col·laborat amb institucions reconegudes com Hangar, el CCCB i la Biennal de Pensament. Abans de Google Street View, Santamaría va endinsar-se en mecanismes dels sistemes de videovigilància i el fet que un pugui controlar-los des de casa. Però, al mateix temps, és escèptic que l’art sorgit de l’ús de recursos tan massius pugui ser més accessible: “Durant un temps l’internet sí que era un lloc per crear uns altres públics i distribuir el teu treball online –explica–, però en els últims temps tot el tràfic ha sigut absorbit per unes determinades plataformes i xarxes socials, i al final ara tenen visibilitat les mateixes galeries, institucions i mitjans que en tenien abans”.

El seu treball és crític. Qüestiona la sensació d’autonomia que poden donar els nous mitjans: “És un parany d’aquest règim. Som la nostra pròpia imatge i la nostra pròpia empresa i sembla que ho podem distribuir tot pel nostre compte, però, malgrat tot, són necessaris uns intermediaris, que són qui et permeten tenir aquesta visibilitat.La competició per l’atenció és tan brutal que és realment difícil moure’s de manera autònoma per internet”, conclou. (PER ANTONI RIBAS)

“Ara se’ns està reconeixent com a emergents a artistes que som vells!”, s’exclama Alba G. Corral (Madrid, 1977), un referent internacional en l’àmbit de l’art digital generatiu. Ella fa visuals aplicats al directe, és a dir, a mappings o projectes escènics a gran escala, com els que acaba de dissenyar per al concert de Juan de la Rubia i Marco Mezquida dins la sala modernista del Palau de la Música.

La seva generació va sorgir de locals molt petits de Barcelona que fa més de quinze anys només coneixien “els friquis”. Festivals com el SónarMàtica, el Mutek i el Mira van donar-los l’espai per experimentar: “Hi havia un circuit, però era una petita bombolla i on hem sigut reconeguts abans és a fora. Hem obert camí des de l’underground, des del club d’electrònica”, explica aquesta artista. Ella, de fet, es va instal·lar fa cinc anys a Sant Carles de la Ràpita després de conèixer les Terres de l’Ebre visitant l’Eufònic. “El reconeixement i l’èxit és que et cuidin com cuiden els artistes que venen de fora, que es pagui per la nostra feina, que entenguin l’univers dels visualistes i la gent que treballem amb tecnologia, que ens posin bon projectors i que entenguin que visc a l’Ebre”, admet. Amb les altres artistes digitals i comissàries han fet pinya. “Amb la tecnologia passa molt que et treien de l’ordinador perquè ets dona. Ara ja ningú toca el meu ordinador!”, diu rient.

“És un moment de renaixement d’una escena que no és nova. La gent jove ens té de referents i ens obren les portes de llocs que tenen ganes d’experimentar”, diu. Lo Pati d’Amposta li ha dedicat una exposició, acaba de ser l’artista resident del Palau de la Música (el 7 de juliol hi farà l’escenografia de l’opereta Mariana en sombras de García Demestres) i el 22 de juliol tornarà amb l’OBC al Grec, el festival que li va obrir les portes dels visuals de gran format.

En aquesta visibilitat creu que hi té a veure la pandèmia i l’omnipresència de les pantalles, i també el fet que ja “no són noves tecnologies ni nous conceptes”. La seva poètica visual és orgànica, s’inspira “en els ocells, la música, els colors, les experiències personals i la pintura amb moviment”, diu. “Però si m’ho preguntes demà et diré una altra cosa”. 

“Jo volia fer belles arts, però ma mare no em va deixar i vaig fer enginyeria perquè quedava a prop de casa”, diu Anna Carreras (Barcelona, 1979). Al final, ha sumat les dues disciplines i és una artista digital que es dedica a l’art digital generatiu, és a dir, una obra que es crea en el moment que passa. Si Alba G. Corral ho ha portat al directe, ella ho ha portat a les galeries d’art, és a dir, a un circuit més similar al de l’art convencional. Però les galeries, avui en dia, no tenen per què ser físiques: la seva obra és a Feral File i a Art Blocks, i ja s’hi han interessat galeries tradicionals com Ana Mas Projects, espais de Madrid i Milà on exposa el mes que ve, i comissaris com el que l’ha portat a la Biennal de Venècia. També té una obra a La Capella. “Els dos models s’acabaran trobant, perquè l’art digital és l’art contemporani actual i del futur. Si les galeries exploren nous formats, l’art digital ho és. Institucions com els museus van al seu ritme”, afirma.

Carreras es dedica a l’art generatiu des de fa 17 o 18 anys, però va ser l’any passat que un curador de referència als Estats Units, Casey Reas, li va proposar de participar en una exposició col·lectiva amb “artistes de tot el món supertop, era impossible dir que no, era meravellós”. Va ser llavors que va començar a fer arxius NFT de la seva obra, i ha participat en l’esclat del fenomen. “La pandèmia ens ha ajudat, descaradament. La gent ja tenia els diners en digital, a la targeta o al mòbil. La cultura es consumeix en digital i el cinema, en plataformes online. Què és més adequat per consumir en digital que l’art digital? –pregunta, retòricament–. Era el format perfecte. Tot va encaixar i va ser una explosió”.

L’obra de Carreras s’inspira en elements molt genuïns d’aquí, molt evocadors, fins i tot nostàlgics (el ganxet de l’àvia, la paella, les arrels), i els converteix en imatges infinites, abstractes i geomètriques. “No és art conceptual”, avisa. El gran magnetisme de la seva obra és que “sembla que dels ordinadors n'hagin de sortir coses molt estables i deterministes, però de l’algoritme en surten coses que no et pensaves, inesperades”, afirma. “Això m’al·lucina!”

Quan li van donar el Premi Nacional de Cultura l’any passat, va ser tota una sorpresa per al gran públic: qui era Mónica Rikić (Barcelona, 1986), que exposava pel món i aquí no la coneixíem? Ella forma part de la següent generació d’artistes digitals i ha fet el camí de belles arts cap al codi (i també al doctorat en filosofia!) Tot i que va començar amb instal·lacions interactives i més pròximes al videojoc, la seva obra més recent és més sòlida conceptualment. Es dedica a reflexionar sobre el rol social de la tecnologia personificada en la idea del robot. “Tenim un imaginari concret i molts prejudicis al voltant de la tecnologia, la intel·ligència artificial i els robots. Són com una amenaça, sentim que la tecnologia ens ve a manar, quan ja hi convivim cada dia. La meva proposta es basa en trencar aquesta idea i imaginar el moment que les màquines ens sobrepassen però trencant el discurs apocalíptic, creant màquines amb síndrome de l’impostor i crisis existencials”, explica irònica.

Les seves obres són artefactes que tenen una dramatúrgia, objectes amb una estètica atractiva, acolorida, a vegades un pèl retro, a vegades interactiva, per acostar-los al públic profà. Això es pot comprovar a les obres que té exposades ara a La Capella i a Sant Pau, dins la mostra de l’ISEA, on es pot entrar en un món virtual amb el moviment del puny. També ha exposat al Lab 36 de la Galeria Senda un robotet de silicona que, si t’hi acostes, palpita molt perquè es posa nerviós. I té una peça al CaixaForum de Sevilla, dins l’exposició Homo ludens, que és una màquina de jugar. Quan portes molta estona enganxat, una veu et diu que no vol jugar més amb tu. “Vull trencar la idea que un androide ens mataria. Si agafessin consciència passarien de nosaltres!”

Rikić creu que la polèmica sobre l’enginyer de Google que ha desvelat que un chatbot li va dir que té consciència és pura propaganda. “Com abans hi havia la cursa per anar a la lluna, ara hi ha la cursa per arribar a la consciència artificial i sembla que la Xina guanya la carrera, més que res perquè no tenen lleis de privacitat i se salten els drets dels ciutadans”.

L’artista veu que “definitivament hi ha més iniciatives i intenció per convertir Barcelona en un referent d’art, ciència i tecnologia –diu–. Però espero que hi hagi una aposta real, amb inversió, amb compromís amb els artistes perquè es puguin professionalitzar, i que es pugui desprecaritzar el sector”.