El desencant mil·lennial vist per la directora més taquillera del cinema espanyol

BarcelonaEn una atrotinada casa de l'horta valenciana, cinc amics que ja enfilen la trentena queden, després de molt de temps sense veure's, per menjar-se una paella, engatar-se de valent i fer veure, durant unes hores, que la vida els somriu i que encara són amics. Així arrenca Nosaltres no ens matarem amb pistoles, adaptació de l'obra homònima del valencià Víctor Sánchez que estrena aquest divendres Maria Ripoll (Barcelona, 1964) en el seu primer film d'origen teatral des de Tu vida en 65. “Em venia molt de gust rodar una història sobre l'amor i l'amistat –explica–. Qui no ha tingut amics de la infància, nostàlgia de l'estiu perdut i les revetlles de la joventut? I també tenir un grup d'actors amb qui tancar-me i fer molts assaigs, una mena de laboratori d'interpretació”.

El quintet principal d'actors que formen Ingrid García-Jonsson, Elena Martín, Joe Manjón, Lorena López i Carlos Troya donen cos i veu a un sentiment de desencant col·lectiu respecte a la vida, la feina i el futur. “Tornar al poble és una derrota per a ells –diu Ripoll–. S'han preparat molt i se'ls ha promès moltes coses, però no han pogut complir els somnis, s'han quedat estancats en una València postindustrial de cases mig abandonades”. A la directora, barcelonina –i d'un parell de generacions anteriors als personatges–, no li ha costat gens connectar amb el sentiment agredolç mil·lennial. “És el sentiment general de fer-se gran i de voler tornar amb els amics d'abans i no poder perquè tots hem canviat”, diu.

Per preparar el rodatge, Ripoll i els actors van fer un procés llarg d'assajos, primer en trobades a Madrid i després en assajos a la mateixa localització on posteriorment rodarien la pel·lícula, convivint moltes hores sota el mateix sostre. “Havia de semblar que eren amics de tota la vida i estic molt contenta amb el resultat; han creat un grup molt compacte i real, ha sigut fàcil i divertit –diu la directora–. Però la clau per tenir la química de grup va ser el càsting, és el 90% del resultat”. Per a alguns dels intèrprets, especialment els no valencians, un dels reptes va ser la fluida barreja de valencià i castellà en els diàlegs. “S'ho van haver de treballar perquè hi ha mescla constant, però és que aquest és el parlar més habitual de la gent, sobretot a València, i em sembla que ha quedat una barreja molt genuïna amb un 50% de valencià i un 50% de castellà”.

Experiència en rebentar la taquilla

Ripoll confia que Nosaltres no ens matarem amb pistoles faci tornar el públic a unes sales, ara per ara, deprimides. Ella en sap alguna cosa, de rebentar taquilles: el 2015 ho va fer amb la comèdia Ahora o nunca, la pel·lícula espanyola dirigida per una dona amb més èxit de la història: 8,29 milions d'euros. “Era una altra època i ha passat una pandèmia pel mig; ara seria impossible –apunta–. A més, aquell era un producte molt comercial i vam tenir la sort de contractar Dani Rovira just abans de l'èxit d'Ocho apellidos vascos, que va ser un fenomen que encara no s'explica com va ocórrer”.

L'èxit d'Ahora o nunca, per cert, no va obrir-li a Ripoll la porta als grans pressupostos, que continuen vetats a la majoria de directores. “És cert que els grans sous i els grans projectes van sovint als homes i que potser hauria sigut lògic que després d'Ahora o nunca Antena 3 m'hagués ofert alguna pel·lícula gran, però si no ho van fer va ser sobretot per decisions personals meves, perquè després d'aquell èxit tan brutal no volia tornar a fer un cinema tan comercial”.