Joan Magrané i Antoni Parera: “La nostra matèria de treball és la imaginació, no les dades”

PalmaParlen amb passió de la seva tasca de compositors i s’entenen a la perfecció. JoanMagrané (Reus, 1988) i Antoni Parera Fons (Manacor, 1943) comparteixen una necessitat vital: crear música i gaudir-ne. A més, tenen clar que la cultura és bàsica per a les persones i les societats, tant com l’aigua.

Com vàreu acabar sent compositors?

— A.P. Per accident. Tens un llapis, agafes un paper i vas fent. Trobes coses i ja estàs enverinat. Hi ha fets que t’indueixen, però moltes vegades ni ho saps, és inconscient. Et trobes davant d’un teclat, improvises, escrius, treus puntes i perfils… I cada vegada et fiques més dins d’aquest món.

— J.M. Dedicar-s’hi surt de manera natural, com diu Toni. Des de petit m’agradava molt tocar, picar olles, el que fos. Després va ser el piano, però també m’agradava omplir papers, escriure.

Sou de generacions molt diferents. Quina percepció teniu de com han canviat les coses?

— A.P. Hi trob un canvi molt gros, especialment els darrers vint anys i en la part digital. No afecta només la música. Abans compraves un llibre, un disc, anaves a un concert... El pas era més lent, més orgànic, i ara és una altra història. Hi ha coses que se m’escapen. Però el que he de fer ho faig amb el meu sistema. El progrés té avantatges i també coses que arrosseguen, com tot.

— J.M. La meva generació encara hi ha viscut entremig. El canvi més fort ens ha arribat al final dels estudis. Ara el més difícil és ser singular, cosa que precisament es necessita en l’art. Hi ha tanta informació… Tenim totes les músiques, però no sé si la gent les escolta. La gran lluita és ser tu mateix i anar contra la inèrcia de la generalització, l’estandardització. És molt fàcil caure-hi.

Us preocupa l’impacte de les eines d’intel·ligència artificial en la creació i la composició?

— A.P. Un amic meu parlava de l’extraordinària velocitat amb què fas coses amb la intel·ligència artificial. Va tardar quatre segons a cercar la meva biografia. Però m’havien ficat obres de Joaquín Rodrigo [riu]! La velocitat és una cosa, però la realitat no té a veure moltes vegades amb la velocitat. Per què tant de córrer? Necessit un sistema de reflexió, mentre faig punta al llapis. Escriure, esborrar i bufar em dona un sediment que una màquina no em donaria. Seria una altra història.

— J.M. Què pot aportar l’artista avui dia? No m’interessen els resultats artístics de la intel·ligència artificial. El que m’excita quan veig una cosa és que l’hagi fet una persona, que hi hagi la veu d’algú. La nostra matèria de treball és la imaginació, no les dades.

— A.P. I les imperfeccions.

— J.M. Exacte. La música clàssica està més d’actualitat que mai perquè és una invitació a anar a un lloc en comunitat, en silenci, a escoltar una cosa que passa en el temps abstracte.

— A.P. Això produeix una química que s’ha de valorar cada vegada més.

— J.M. Escriure música no és una acumulació. Tens una idea sencera al cap i intentes passar-la al paper. En canvi, aquestes eines funcionen per acumulació. El treball de l’artista és intentar encertar allò que se t’havia acudit.

— A.P. Saint-Exupéry diu que l’obra d’art no és allò que ho té tot, sinó que té l’imprescindible, el necessari.

Us considerau uns privilegiats per viure de la vostra passió?

— A.P. És un privilegi poder fer feina d’una cosa que no només t’agrada, sinó que la necessites, que és vital. Escriure música també és resoldre dubtes. Hi ha una altra cosa important. Quan escrius, ho tens dins del cap. Però si tens l’oportunitat de tenir bons intèrprets, que entenguin l’obra, llavors ja és una passada. Et torna a tu enriquida, amb dimensions noves. Jo no visc d’això, però visc amb això. És mal de fer viure de la música. En viuen només uns quants dins el món. No queda més remei que cercar recursos. Jo he fet molt de temps de productor discogràfic.

— J.M. El gran privilegi és trobar gent pel camí. En la vida professional he trobat un seguit d’intèrprets amb qui comparteixo una visió de la música. Es fa un camí junts. Aquesta feina no tindria sentit sense això. Quan una obra es toca amb profunditat, llavors veus com s’eleva i marxa de tu.

— Trobau a faltar una aposta de les institucions per la cultura?

— A.P. No s’acaba d’entendre la importància de la cultura. No tenir-la és com no tenir eines per fer res. Falta entendre’n profundament la necessitat, protegir-la i fer-la créixer, no només mantenir-la.

— J.M. El gran fracàs és l’educació. Trobo absurd ensenyar un nen a fer servir una eina digital que ja coneix i que, en canvi, no sàpiga fer ni un cercle amb la mà. És un gran drama. Claudio Abbado diu que la cultura és com l’aigua, un bé de primera necessitat.

Recomanen

Obres musicals per ser feliç