Figa Flawas: "En el nostre món hi passen un munt de coses, com en una calçotada"

Figa Flawas van guanyar el concurs Sona9 del 2022... i quatre mesos després rebentaven audiències amb la bachata Mussegu, que ja suma més de cinc milions de reproduccions a Spotify. Però Xavier Cartanyà i Pep Velasco, tots dos nascuts a Valls (el 1997 i el 1998, respectivament), no són flor d'un dia. Ara publiquen el disc La calçotada (Halley Records, 2024), vint cançons que són el reflex de la versatlitat d'una de les propostes més interessants de la música urbana catalana. De la bachata al hip-hop, del reggaeton a la salsa i la rumba, i amb una política de samples que inclou fragments de Raimon i Lluís Llach.

En aquest disc hi ha tot el que heu fet l'últim any?

— Xavier Cartanyà: No hi ha tot el que hem fet; hi ha cançons que ens les hem guardat perquè conceptualment no entraven en el disc. Però tot el que hi ha defineix molt bé el que ha estat el 2023 i el que serà el 2024. Volíem que fos un reflex de tot el que som, de la nostra versatilitat.

Insistiu sovint en la idea que feu pop. És una manera de transcendir etiquetes més petites, oi?

— Pep Velasco: I sobretot per sobreviure a l'etiqueta trap, que en els últims anys s'hi han ficat totes les coses rares. Per sobreviure a això hem hagut d'anar subratllant que realment fem pop.

— XC: Però també és veritat que és per no fer servir etiquetes petites, perquè creiem que no ens defineix dir que fem bachata, o bossa nova o corridos tumbaos, tot i que en fem. Diem pop simplement perquè gairebé totes les cançons, siguin de l'estil rítmic que siguin, tenen un caràcter pop, amb una tornada que es pot cantar.

¿Mussegu ha significat un punt d’inflexió en la vostra trajectòria? Té més de 5 milions de reproduccions a Spotify.

— XC: Va significar obrir-nos al gran públic. Ens situa al davant, com un element punter d'una escena que sembla que ha arribat per quedar-se. Però considerar Mussegu com el boom de Figa Flawas... No m’agrada la paraula boom. Quan hi ha un boom és que ha caigut una bomba, fa fum i després no hi ha res. I nosaltres esperem que sí que hi hagi alguna cosa.

És cert que després del fum sí que hi ha coses, perquè teniu altres cançons que passen dels tres milions de reproduccions, com Diabla. No sou un grup d’un sol tema.

— XC: Sí. Després de Mussegu, tampoc vam tenir gaire temps per reflexionar o per sentir pressió, perquè ja teníem l'any programat i ha anat funcionant tot prou bé. Vam treure Diabla, que és una col·laboració amb la Mushkaa que creiem que és el nostre millor reggaeton. Després va venir Xalalà, que fa menys números que Mussegu i Diabla [tot i que passa del milió], però també és un orgull poder treballar amb un clàssic com el Lluís [Gavaldà]; ens permet conèixe'l, i potser també ens situa entre una sèrie de gent que no hauria entrat mai a la nostra música. I ja després traiem Aurora, perquè estàvem escoltant corridos i ens feia especial gràcia intentar fer-ne un.

Aurora va sortir poc abans del concert del mexicà Peso Pluma a Barcelona.

— PV: Això dels corridos va anar molt ràpid, tot. Recordo estar obsessionat amb el Junior H, l'estiu abans del boom del Peso Pluma. De sobte apareix el Peso Pluma, situa els corridos a dalt de tot i tothom comença a fer col·laboracions amb ell i a treure corridos. Dellafuente també té un corrido [i Shakira]. I si volíem treure’n un havia de ser de seguida. I a l'estiu, enmig de la gira, vam publicar el tema i vam fer un videoclip perquè o sortia aleshores o potser ja no tindria ni sentit.

¿Us feia respecte abordar un ritme com el corrido tumbao, tan associat a un país, Mèxic, i a una estètica i cultura determinades?

— PV: Sí, sobretot no volíem caure en la imitació o en la befa, ni quedar-nos en el tòpic, com si haguéssim sortit al vídeo amb el típic barret mexicà.

— XC: Sí que és un gènere que pensava que se'ns escapava de les mans, però vam ser bastant capaços de tirar tot el tema endavant gairebé sols. En canvi, amb La salsa, que és el tema que obre el disc, vam haver de deixar-nos assessorar per tota la gent que es va implicar en la gravació, perquè les harmonies i les trompetes, per exemple, nosaltres no érem capaços de fer-les sols.

¿I teníeu clar que volíeu fer una salsa entre brava i romàntica?

— PV: Claríssim. La salsa era el gran repte, perquè conceptualment era supernecessària per al disc, però s'escapava completament de les nostres eines, dels nostres límits compositius. Però hem tingut molta sort, hem treballat amb gent increïble i ha sortit una cosa molt divertida.

En el disc heu fet una cosa molt catalana, perquè som un país on la salsa i la rumba han tingut molta presència des dels anys setanta.

— XC: L'altre dia el meu pare em deia que la cançó La salsa sembla d’una orquestra dels vuitanta.

— PV: I tenim dues rumbes noves al disc, Solucions i no problemes i Vermutillo. I sí, estan molt estretament lligades, la salsa i la rumba.

La calçotada, en general, com a concepte, seria com casa vostra, un entorn segur.

— PV: La calçotada és la nostra festa, entrar en la nostra moguda, el nostre món. Per això també la portada que han fet els Brosmind té aquest joc d'un munt de personatges dins d'un tio menjant un calçot. I en el nostre món hi passen un munt de coses, com en una calçotada.

La cançó Xtraterrestres també és molt catalana en el sentit que la part de clubbing és molt de l’electrònica de discoteques com Pont Aeri.

— XC: Sí, potser no teníem la referència superpresent quan la fèiem. El tema era una mica més lent a l'inici, i més house, i al final li acabem donant aquest twist com una mica més EDM (electronic dance music) amb un toc maquiner amb el baix. No va ser premeditat. Deu ser l’arrel catalana que ens acompanya.

També és interessant com incorporeu el drum’n’bass dels anys noranta, un patró rítmic que genera moments inesperats. D’on us ve aquesta tirada per aquest ritme, perquè generacionalment no ho sou, de drum’n’bass.

— XC: Quan era adolescent, era DJ de música electrònica. Punxava música bastant calmada, però també m'agradaven molt aquests ritmes, com l’UK Garage, el breakbeat i el drum'n'bass. I potser em ve d'allà aquest gust, tot i que ara hi ha artistes com Saiko [de Granada] que combinen ritmes de reggaeton i de drum’n’bass. Nosaltres no escoltem gaires coses amb aquest ritme, però sempre que l'hem provat de fer a l'estudi surten coses guais.

Quines expectatives teniu per al 2024?

— XC: Ara mateix el nostre objectiu principal és no ser cosa d'un any o dos, sinó poder fer una carrera més o menys llarga. Sempre agrada, créixer una mica, accedir a nou públic, a algú que potser no li agraden totes les cançons però que pugui enganxar-se a alguna... Volem créixer de mica en mica i poder perdurar.

La cançó Es ven, amb el sample d’Al vent de Raimon, ¿és una manera d'enganxar els vostres pares i avis?

— PV: Home, sí i no, perquè els primers 15 segons que dura el sample, ok, però després entra un breakbeat hip-hoper i potser es desenganxaran. En realitat es tracta de fer un tema de sampling hip-hoper samplejant una cosa d’aquí, perquè era molt fàcil samplejar alguna cosa americana.

Així com els Manel samplejaven Maria del Mar Bonet, vosaltres ho feu amb Raimon a Es ven i amb El bandoler de Lluís Llach a Malasang.

— PV: Exacte, és una mica aquest joc.

¿Escoltàveu hip-hop quan éreu adolescents?

— PV: Sí, jo sí. Violadores del Verso, Rapsusklei, Nach...

— XC: Recordo que a primària ja vaig passar per una època hip-hopera. Tenia uns CD de Jay-Z de l'època. Després, a batxillerat em vaig aficionar molt a Kendrick Lamar, Kanye West...

— PV: Veus, jo això, aquest rotllo americà, l’he escoltat més de gran. Però sí, això també ens uneix molt.

¿Us molesta si us dic que sou The Tyets per quan acaba l’horari infantil?

— XC: No. Està bé. Jo t'ho compro. M'agrada. A l’entrevista no posaria que ho hem dit nosaltres, però...

— PV: Per a nosaltres és un afalac. En aquest disc hem intentat treballar la maduresa, saber arribar a un públic adult, que et pugui mirar una persona de qualsevol edat i que t'entengui, que no pensi que això és només per a joves.

¿Esteu treballant en un xou diferent, més gros?

— PV: El repte principal que tenim és superar-nos a nosaltres mateixos.

— XC: Estem començant a plantejar el directe que estrenarem el 6 d'abril a la Mirona de Salt, però tenim clar que això ha de créixer, ha de ser més ambiciós, ha de ser bastant diferent, perquè la gent ja ens ha vist. Si no, seria avorrit seguir rodant amb el mateix. I segurament incorporarem més músics en directe; continuarà havent-hi ball, però com que el disc té bastants elements orgànics, creiem que al directe li anirà bé tenir més música.

De la vostra experiència en festivals, quines lliçons heu tret a l'hora de gestionar públics molt nombrosos?

— XC: Crec que és més fàcil quan hi veus una massa.

— PV: Sí, es torna un bloc. Vas més segur del que fas perquè no saps llegir si està anant bé o malament. En canvi, quan és poc públic, ho pots llegir a les mirades de la gent i llavors és claríssim si està anant bé la cosa o no.

¿És més delicat quan tens menys gent?

— PV: Sí, o una festa major, que és gent que passa per allà i que no sap ni qui ets. Però si veus que s'hi va amuntegant gent, notes que la cosa funciona.

¿I us ha passat el contrari, que hi hagués molta gent i anés desapareixent durant la vostra actuació?

— PV: No, això no ens ha passat.

— XC: Potser passava al 2021. Recordo la festa major de Granollers. La plaça estava plena de gent, però potser només ens coneixien els de les dues primeres files. I tenia gent cridant-me: "Posa'n una de Quevedo!".

¿Valls influeix d’alguna manera en la vostra música?

— PV: Explícitament, ara és un clar exemple amb la calçotada. Però la resta no és tan explícit. La nostra vida en un poble es nota en certes expressions o paraules, com dir xalar... I potser l’estil de vida, tot i que el nostre és el típic cas de persona que marxa del poble i se'n va a la ciutat a estudiar. Per exemple, la lletra de 4 kissus parla d'una ciutat.

De Tarragona o de Barcelona

— PV: Jo m'imaginava Barcelona, i per això vam gravar el videoclip a Barcelona. Vaig estudiar aquí, de fet, al Raval. Estudiava filosofia a la Universitat de Barcelona.

— XC: Sí, cinc anyets vam estar aquí. Jo vaig fer una enginyeria en so.

A tu, Xavier, és evident que l’enginyeria de so et fa servei a la música. A tu, Pep, ¿la filosofia també et fa servei a Figa Flawas?

— PV: Segur que sí. A veure, no agafo els apunts de la carrera per fer les cançons... però sí, òbviament, em sento esculpit pel meu pas per la facultat de Filosofia.