Els nostres gegants guerrers

PalmaEls hem venerat, hem gaudit dels seus fruits, els hem talat i n’hem aprofitat la fusta fins a l’abús, els hem defensat, ens han fet ombra i els hem dedicat quadres i poemes, com Lo pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera: “Mon cor estima un arbre! / Més vell que l’olivera, / més poderós que el roure, / més verd que el taronger, / conserva de ses fulles / l’eterna primavera, / i lluita amb les ventades / que assalten la ribera, / com un gegant guerrer”. Són els nostres arbres, així que pegam una ullada a la seva presència a la Història de les Balears quan se’n celebra aquest dilluns, 28, el dia mundial. 

Potser no ens ho sembla, però, segons la Conselleria de Medi Ambient, el 45% del territori balear és forestal, entre pinar, alzinar, garriga d’ullastres, cims i penya-segats, bosc de ribera i savinar. El Catàleg d’arbres singulars inclou 75 exemplars o conjunts protegits, entre els quals hi ha els ullastres mil·lenaris de l’aeroport de Menorca, un dels quals és el de majors dimensions de l’Arxipèlag i tal vegada de l’Estat; els dos pins de Vicent de na Blaia, de més de cent anys, a Sant Joan de Labritja; la savina de ses Salines, de més de cinc-cents, a Formentera, probablement la més vella de les Illes; i el lledoner de sor Clara Andreu, a Inca, que ja existia el 1604. A Palma, hi ha inclosos els ficus de la Misericòrdia i del cementeri –dels més grossos de les Balears–, l’olivera de la plaça de Cort, d’uns sis segles, i fins a la seva desaparició el 2020, el bellaombra de la plaça de la Reina.  

 L’historiador Miquel Àngel Casasnovas assenyala que, abans de l’arribada dels humans a les Illes, “dominarien les formacions caducifòlies, amb boscos de roure i boix”, que foren substituïdes per altres espècies, com els ullastres, “amb una reducció de les extensions forestals”, i entre el 4500 i 4000 abans de Crist, “es desenvoluparen definitivament les pinedes, que van ocupar fins i tot zones d’alzinar”. Però aquestes alteracions foren a causa d’un “canvi climàtic”, no dels nous habitants, que encara no s’hi havien assentat. L’historiador grec Diodor Sícul conta que “hi ha una illa anomenada Pitiüsa que rep aquesta denominació per la gran quantitat de pins que hi creixen”. 

Curiosament, tot i que el pi és l’arbre autòcton més estès a les Balears (amb un mínim de sis mil anys de presència entre nosaltres), pateix una inexplicable mala imatge, repleta de creences equivocades, tal com va comprovar un estudi de la Universitat de les Illes Balears el 2010. Per contra, assenyala Medi Ambient, “les seves arrels aguanten la terra i eviten l’erosió”, “construeixen sòls on no n’hi ha” i s’adeqüen a “llocs molt pobres on plou poc”. Contribueixen com a “resposta al canvi climàtic” i a “combatre la desertització”, sense comptar la seva condició de “reclam turístic de la qualitat del paisatge (...) El pi és tan nostre i tan noble com l’alzina”.

Els ametlers d’Aina Cohen 

Segons el periodista Carlos Garrido, Mallorca “fou un bosc sagrat en l’Antiguitat”: als santuaris arboris se’ls deia lucus, i d’aquí Lluc, Llucmajor i Llucalcari. L’alzina “fou venerada per màgica i centenària”. S’atribuïen poders sanadors al vimer de s’Hort des Correu, a Manacor, i els nins amb hèrnies eren passats per les seves branques la matinada de Sant Joan en una tradició que es va mantenir fins al 2018. 

 Garrido afegeix que “segurament” l’espècie “més emblemàtica” a la major de les Balears és l’ametler, a la floració del qual, segons diu Sebastià Alzamora en aquestes pàgines, s’han dedicat “centenars, i potser milers, de poemes escrits a Mallorca tant en català com en castellà (en pintura és curiós, però van triomfar més les oliveres)”, entre els quals els que satiritza Llorenç Villalonga del seu personatge de Mort de dama Aina Cohen, qui “escrivia versos als ametlers en flor perquè era un tema que no podia molestar ningú: i això era exactament el que necessitava fer per ser acceptada per l’alta societat palmesana”. Malauradament, el bacteri Xylella fastidiosa n’ha afectat el 80%. “La mortaldat ha estat de tanta magnitud que val més substituir-lo per arbres que resisteixen millor la malaltia, com l’olivera i l’ullastre, i sobretot el garrover”, apunta Alzamora. 

 El pi està vinculat a la conquesta de Mallorca, ja que un exemplar d’aquesta espècie, conegut com a ‘Pi dels Montcada’, va fer companyia a la creu que commemora la mort d’aquests dos membres de la família: Guillem, senyor de Bearn, i el seu cosí Ramon, a l’actual Calvià. Garrido hi afegeix diversos ‘pins del rei En Jaume’, que, “segons la tradició, ja vivien en èpoques passades”.  

Ramon Llull el fa servir com a figura al seu Arbre de ciència, una mena de versió divulgativa de l’Art, com ja havia fet a Arbre de filosofia d’amor. Segons els lul·listes Anthony Bonner i Albert Soler, “els arbres són un dels molts recursos visuals que presenten les obres de Ramon Llull”, amb “una funció estructuradora i també simbòlica”. De sant Vicent Ferrer registren els filòlegs Caterina Valriu i Tomàs Vibot la seva predicació, a Valldemossa, a un tronc d’olivera com a púlpit; quan el feren llenya, ningú va gosar tocar-ne els bocins, venerant-los com a relíquies. 

Les Germanies (1521-23), de les quals es compleixen ara 500 anys, utilitzaren de manera simbòlica “la sembra de llorers”, recullen els historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra, “acte central” de les seves celebracions. A l’Edat Mitjana era “habitual que a les places públiques de les noves viles (...) s’hi sembrassin lledoners. A la seva ombra, es reuniren les primeres municipalitats”. Encara el 1637, apareixia un pasquí contra el virrei al lledoner de la plaça de Santa Eulàlia, a Palma. En el seu llibre de memòries Lungomare, que acaba de publicar Proa, Gabriel Janer Manila es refereix al “vell lledoner –de més de tres-cents anys–” de casa seva.

Per contra, afegeixen Bernat i Serra, “fins a final del segle XVII”, els bandolers, “quan assaltaven una possessió (...), talaven els arbres” com “antiritual”, tot i que des del XV “la tala s’havia convertit en un delicte per si mateix que es condemnava amb la pena de mort”. Els agermanats la feren servir com a “càstig” a les propietats de l’enemic, els ‘mascarats’. Quan arribà la repressió del rei, “els arbres al pas servien de forca per als presos”, relata l’arxiver Josep Maria Quadrado. 

Destrucció dels boscos de les Pitiüses 

La tala es va fer servir de manera més comercial: per a fusta o carbó vegetal o per deixar espai als conreus. A les Pitiüses, el XIX, “els boscos eren explotats molt per sobre de les seves possibilitats”, afirma l’economista Joan Carles Cirer. “És sorprenent que Eivissa suportàs (...) una pressió despietada sobre els seus boscos sense convertir-se en un bocí més del desert”, assenyala. El 1845, “sembla que el bosc formenterenc havia estat arrabassat quasi totalment”, fins al punt de mancar combustible a les cases i quedar enterrada una part dels estanys de les salines “en haver-se tallat el bosc que els protegia”. El bosc que envolta el castell de Bellver també havia estat víctima de la tala abusiva. “Déu ha volgut reservar-me per ser testimoni d’aquesta desolació”, es lamentava l’il·lustrat Jovellanos, presoner a la fortalesa. 

A la Menorca britànica del XVIII, afirma el viatger Christoph Lindemann, “creixen les palmeres, però a causa del fort vent del nord, no produeixen fruits”. Per la mateixa raó, “els arbres (...) queden una mica torts”. Maó registra “gran quantitat d’oliveres”. S’hi haurien de “plantar més tarongers, perquè així no haurien d’importar les taronges de Mallorca”. En canvi, les figueres són “una prova de la bona vegetació (...) Aquí fins i tot creixen entre vells murs”.

A la novel·la de Jules Verne Clovis Dardentor, el seu protagonista, d’aquest nom, tot i que procedeix del Migdia francès, amb un paisatge semblant, “no n’havia vistes mai de tan vinclades, de més enguerxides, de més bombades, de més geperudes i plenes de nusos, i d’una mida tal que les situava entre els gegants de l’espècie” com les de Mallorca. Causen també l’admiració de George Sand: “Quan un passeja a l’horabaixa sota la seva ombra és necessari recordar que són arbres, puix de creure els ulls i la nostra imaginació, quedaríem aterrats enmig de tots aquests monstres fantàstics”.   

“Les oliveres que tu, Pilar, pintes, són certes, / Són paganes, cristianes i modernes oliveres / que guarden els secrets desitjos dels morts / amb gestos, voluntats i posats de vius”, escriu Rubén Darío a la pintora Pilar Montaner, a casa de qui s’allotjà a Valldemossa. “El paisatge és grec, és a dir, d’oliveres”, escriu de Valldemossa Gabriela Mistral. “El vent de la mar les ha llaurat, durant segles, amb mans salvatges (...) Troncs doblats, en l’actitud dels recollidors d’olives”.

Verne parla també de l’arxiduc Lluís Salvador, “aquest príncep savi i artista” que “ha volgut respectar les antigues boscanes” de les seves possessions mallorquines. D’ell es conta que oferí doblers a un pagès que estava talant un arbre perquè el respectàs i, com que aquest argumentà que l’arbre era a un terreny de la seva propietat, se la va comprar, per salvar l’arbre. Ecologisme primerenc aleshores, actitud ara molt més estesa cap als nostres ‘gegants guerrers’.