Una notable adaptació de la novel·la d’Almudena Grandes

Malgrat el títol, aquesta no és una obra de terror. O sí. Perquè la suposadament exemplar Transició espanyola va obviar una memòria històrica que trigaria uns quants anys a treure el cap. I sense ella, només aquells que encara van viure sota el seu jou eren conscients del terror que el franquisme i l’Església van imposar sobre els espanyols i les espanyoles. Almudena Grandes va voler recuperar aquesta memòria en la cinquena novel·la del cicle Episodis d’una guerra inacabable que arriba al teatre en una dramatúrgia de quatre hores d’Anna Maria Ricart Codina i direcció de Carme Portaceli.

És un fresc de la societat espanyola dels anys cinquanta on l’autora madrilenya confronta la crua realitat imposada a les dones pel pensament únic amb la sorprenent ingenuïtat d’un nouvingut. Aquest és Germán Velázquez (Pablo Derqui), un jove psiquiatre que torna d’un llarg exili a Suïssa on el va enviar el seu pare, un psiquiatre també condemnat a mort pels revoltats. Torna amb l'esperança d’ajudar les malaltes del manicomi de dones de Cienpozuelos amb una nova medecina, la clorpromazina, que ha funcionat molt bé a Suïssa. Allà es trobarà una antiga pacient del seu pare, Aurora Rodríguez Carballeira (Blanca Portillo), una dona que va matar de quatre trets la seva filla Hildegart, a qui havia educat aplicant les teories eugèniques per a un futur de la humanitat.

Però el franquisme no vol curar les dones. I Velázquez ho patirà.

Germán i Aurora són els protagonistes d’una llarga novel·la d’aires galdosians per on treuen el cap un centenar de personatges. La dramatúrgia de Ricart és extremadament fidel a l’original, segurament massa, i se centra en la trama principal, la relació entre Aurora i Germán, i alguna de les subtrames, com la relació del jove psiquiatre amb l’ajudant d’infermeria Maria Castejón (Macarena Sanz) que al final es revela com la més interessant i la més reivindicativa. Hauria estat bé treballar-hi més a fons.

El primer acte és sobretot informatiu i resulta interessant fins que arriba a una llarguíssima escena a la qual li aniria molt bé una dràstica poda. El segon acte està més ben compendiat i té més tensió dramàtica. En un espai escènic despullat (Paco Azorín) que il·lustra bé des de la grisor fins a la negritud de la societat franquista i el seu poder, i un vestuari bàsicament en blanc i negre, Portillo i Derqui condueixen la història amb solvència i eficàcia amb una direcció que decau quan intenta ser massa contemporània. Cal destacar el col·lega homosexual que interpreta Jordi Collet.