Jaume Plensa: “Notem com d’important és la bellesa quan ja no hi és”

PalmaDes de dijous passat, 19 de setembre, dues enormes figures omplen, tot i la seva lleugeresa, l’edifici de la Llotja de Palma. Són dos rostres de nom Invisible Laura i Invisible Rui Rui, dues peces que formen la intervenció Mirall, signada per l’artista Jaume Plensa (Barcelona, 1955), que admet que aquesta proposta l’ha deixat una mica preocupat. “Mai no tornaré a tenir un lloc tan adequat per a aquestes peces”, diu, “encara que també crec que hem deixat el llistó ben alt per al pròxim artista”, afegeix entre rialles. Plensa recomana visitar-la almenys dues vegades: una de dia, quan són “més neutres, com nosaltres, que de dia som més normals”, i una altra de nit, “que tornen, també com nosaltres, més màgiques i incontrolables”. La proposta inicial era que hi hagués una tercera escultura a la part exterior de l’edifici, però les queixes dels veïns per l’exposició anterior, segons el mateix artista, ho han impedit.

Sou conegut, sobretot, per les vostres intervencions a l’espai públic i, de fet, amb aquesta intervenció heu volgut també reivindicar el paper de l’art contemporani a la societat. Com es troba, realment, la relació entre la gent i l’art?

— És conflictiva perquè moltes vegades la gent creu que hi ha moltes històries de l’art. No s’adonen que només n’hi ha una, i l’anem fent entre tots, un a continuació de l’altre. I de vegades sembla que hi ha d’haver una reafirmació de l’obra perquè sigui reconeguda per ella mateixa. Hem entrat en un territori en què l’obra d’art no es reconeix si no es troba dins un context, reconeixem una peça perquè és a un museu, però si la traguéssim d’allà, no la reconeixeríem com a tal. I a mi això em preocupa molt. Un llibre el reconeixem encara que no l’hàgim llegit, no? Doncs amb l’art hauria de passar el mateix. Abans de ser admirada hauria de ser, almenys, reconeguda.

I, tanmateix, l’assistència a les galeries, per posar un exemple, ha caigut de manera generalitzada, tant al conjunt de l’Estat com a les Illes Balears, i molts experts constaten que hi ha un menor interès per l’art contemporani avui dia.

— És que és complicat. En principi jo també havia de posar una escultura aquí davant [la Llotja], però al final no em van deixar. Hi va haver moltes queixes dels veïns per l’exposició anterior i no he pogut posar-hi l’escultura que hi volia posar. L’art a l’espai públic sempre és això, sempre és complicat.

Sempre?

— Mireu, fa molts anys, quan treballava a Chicago en la peça que hi vaig fer, va coincidir amb el 50è aniversari de la inauguració de la peça de Picasso que hi ha davant l’Ajuntament. L’alcalde que va inaugurar aquella peça, que era per cert el pare del que va inaugurar la meva, va fer un discurs brillant que començava dient: “Avui inaugurem una escultura que encara no sabeu que us agradarà” [riu]. I per què va dir això? Doncs perquè la relació de les obres amb l’espai públic ja ho té, això, aquest punt de partida negatiu. Quan ho mostres, tothom diu: “No pot ser que s’hagin gastat tots aquests diners en això, amb la falta que fan per a les escoles i per arbres i per a tantes coses”. I llavors quan ho treus, si forma part d’una exposició temporal, tots es queixen que ho hagis tret. Com ens passa a la vida, notem com és d’important la bellesa i que necessari és l’art quan ja no hi és. I ara mateix vivim en una societat en què l’arquitectura ha guanyat la partida, tot és arquitectura. Qualsevol solució que busqui una ciutat sempre passa per l’arquitectura, i de vegades jo crec que no fa falta construir tants edificis sinó construir bellesa.

Al final això és també el que procurau amb les vostres intervencions, no? I en aquesta en concret, que acull la Llotja, Mirall, tornau a un tema recurrent a la vostra obra: com ens relacionam amb els altres. Després de tants anys de reflexionar-hi, heu trobat qualque resposta?

— Suposo que si la trobés ja no aniria a l’estudi… Jo crec que l’art sempre ha de continuar plantejant-se les mateixes preguntes: qui soc, d’on vinc, on vaig, per què soc aquí. Aquestes preguntes que semblen tan ximples no ho són, són fonamentals. De jove vaig llegir molts textos d’Einstein, i això que soc molt dolent en matemàtiques jo, però Einstein era molt didàctic quan parlava de la vida. Era ell qui deia que és millor la intuïció que el coneixement, per exemple. I també deia una cosa que és molt bèstia però també molt certa: “A mi m’interessa saber què pensa Déu. La resta són detalls”. Que lúcid, eh? I, mireu, a mi també m’interessa això. L’art no pot ser periodístic, aquesta és la vostra feina, la meva és intentar posar el dit a l’essència.

Sempre negociant o dialogant amb aquestes dualitats que plantejau: cos i ànima, per damunt de totes.

— Botella i missatge, sí. I la botella ha de ser perfecta per poder transportar el missatge tan lluny com sigui possible. Un cos és com una geografia en moviment: té fronteres, té valls, té rius i oceans i abismes! I quan t’enfrontes a un desconegut tot això t’altera, és clar. Però no ens adonem que ens estam mirant a nosaltres mateixos, són els nostres fantasmes els que tenim davant. I l’escultura té molta capacitat per parlar de tot això. No pot descriure el sopar d’ahir, com sí que ho pot fer la pintura, però sí que pot parlar dels grans temes.

En aquestes més de quatre dècades de reflexió sobre la relació amb els altres, quin paper ha jugat la irrupció de la tecnologia en tot això? Com ha canviat el vostre parer sobre com ens relacionam en els darrers anys?

— Jo sempre he defensat l’esperança com una eina de futur i soc molt positiu, però… No em demaneu per què, però des de la guerra d’Ucraïna, amb tot el problema d’Israel i amb aquest món envoltat d’una foscor tremenda, tinc la sensació que la política ha pres un camí molt complex que em fa por que no pugui tornar enrere. De vegades et sap greu que l’art no tingui més capacitat de transformació de la que té. La nostra feina és a molt llarg termini, però de vegades voldries que una peça teva pogués servir per provocar un canvi d’opinió immediat. Quan feia classes hi havia una cosa que sempre deia als estudiants: no dubteu mai de vosaltres mateixos.

És un bon consell, però sembla complicat d’aplicar…

— Sense això no pots entrar a l’estudi, eh? Els artistes tenim una feina que potser sigui l’única del món en què tothom pot estar equivocat menys tu. Pot semblar una idea romàntica, però la història de l’art ho ha demostrat mil vegades, que aquell que semblava el ximple de la pel·lícula era qui ho havia entès tot molt abans que els altres. I de vegades els polítics no han confiat prou en els artistes. Sí, els han ajudat a fer monuments, però això està relacionat amb el que et deia abans de com l’arquitectura s’ha menjat la capacitat que tenia l’art de celebrar les coses al carrer. Ara ho fem amb edificis, però jo crec que l’artista pot ajudar molt, avui dia, a transformar certes actituds.