Les Nou Cases... i qualcuna més

PalmaSer noble, avui, no significa pràcticament res a les Illes Balears. Només en comptades –i significatives– excepcions té una certa rellevància, com el caixer senyor, que encara als nostres dies juga un paper protagonista a les festes de Sant Joan de Ciutadella. Però, al llarg de segles, formar part de la noblesa va representar ser un privilegiat, propietari de terres i exempt d’imposts i altres obligacions. Entre les famílies dites ‘nobles’ destacaren les conegudes com les Nou Cases. Recordam el seu paper, en celebrar-se, el 6 de gener, la festa de la Unió de la Noblesa de l’Antic Regne de Mallorca, l’actual institució de l’aristocràcia illenca.

Fins al segle XIX, la noblesa va ser un dels tres estaments en què es dividia la societat, a més dels clergues i el tercer estat –tota la resta, la gran majoria de la gent. Eren els principals propietaris de les terres i aquestes eren el bé per excel·lència abans de la revolució industrial. A més, estaven exempts de pagar impostos, gaudien de legislació específica i tradicionalment els corresponia la funció militar o guerrera –la de comandament, és clar.

Els aristòcrates ostentaren també a les Illes el poder polític, en conflicte habitual amb els grups menys privilegiats. El ‘jurat en cap’ de la Universitat de Menorca, la institució d’autogovern, havia de ser sempre “del braç militar”, és a dir, noble, com apunta l’historiador Miquel Àngel Casasnovas. El 1620, afegeix, una reforma del Gran i General Consell mallorquí atorgà als nobles més representació, en perjudici dels mercaders i els artesans. El 1717, segons la historiadora de l’economia Antònia Morey, tots els regidors de l’Ajuntament de Palma “descendien d’algun dels tres estaments de l’antic braç noble”.

Encara a la segona meitat del XIX, segons els historiadors Isabel Peñarrubia i Pere de Montaner, els membres de la rància noblesa mallorquina, anterior a Felip V, “no solament no havien perdut protagonisme en afers polítics, sinó que n’eren activíssims participants i controlaven les eleccions als pobles”. Les disputes entre les famílies aristocràtiques generaren una llarga onada de violència entre els segles XVI i XVII i un dels seus representants, Ramon Burgues Safortesa, el Comte Mal, ha passat a les nostres llegendes com a “representant de l’arquetipus del mal, del pecat i l’abjecció”, en paraules dels filòlegs Caterina Valriu i Tomàs Vibot.

Els títols nobiliaris

Un segell mític de noblesa inqüestionable, a Mallorca, consisteix a ser descendent dels cavallers que acompanyaren Jaume I en la seva expedició del 1229. Així ho recull Llorenç Villalonga a Bearn, veritable elegia de la nostra noblesa, on s’al·ludeix que les terres de la família “pertanyen als senyors des de la Conquesta. Potser és veritat, encara que manquen els documents que ho acreditin”. La filòloga Antònia Sabater també puntualitza, a Els senyors de Palma. Història oral, que “no tots venen de la Conquesta, com molts d’ells mantenen encara avui”. De les desset famílies que apareixen al seu estudi, només quatre, els Torrella, els Oleza, els Villalonga i els Montaner, “provenen de llinatges que arribaren a Mallorca” arran d’aquell fet. En canvi, els Zaforteza, els Burgues o els Pax, segons el cronista de Ciutat Bartomeu Bestard, són descendents de mercaders “que varen aconseguir amassar grans fortunes”, i els Dameto, els Orlandis i els Cotoner són de procedència estrangera, concretament d’Itàlia.

Casasnovas explica com la primera noblesa de les Illes “s’havia format arran de l’establiment de nombrosos cavallers del continent” que reberen terres tant a Mallorca com a Eivissa. “Al costat d’aquesta (...) aniran apareixent nous llinatges beneficiats de la concessió de l’estatut militar i procedents d’altres estaments socials: els ciutadans i els mercaders”. Cal aclarir que la paraula ‘ciutadà’ no tenia el significat actual, sinó que, segons l’erudit Josep Ramis d’Ayreflor, corresponia a un dels grups en què es dividia la noblesa a la Corona d’Aragó. A Formentera, segons l’historiador Francesc Xavier Torres, participaren en el primer poblament medieval “cavallers catalans de la baixa noblesa”.

El fet és que ni la noblesa ni la resta d’estaments constituïen un bloc monolític. L’aristocràcia ‘vella’ mallorquina, segons distingeix Sabater, “és la que es forma abans del segle XV”, coneguda com a ‘immemorial’. El primer títol nobiliari a Mallorca data del 1632: el de comte de Santa Maria de Formiguera, concedit a Pere Ramon Zaforteza; i a Menorca, el de baró de Lluriac, el 1681, a Miquel Lleonard de Cardona. A les Pitiüses no existeixen els títols nobiliaris, la qual cosa no vol dir que no existís a Eivissa una “baixa noblesa, de cavallers i donzells, molts d’ells” amb llaços familiars amb Mallorca, segons matisa Torres. Han estat “propietaris de terres fins al dia d’avui”, afirma, si bé desenvolupant altres activitats, com el comerç. El que no s’hi registren són “grans possessions” com les de Mallorca.

Les Nou Cases, segons relat de l’il·lustrat Bonaventura Serra, recollit per Bestard, fou una aliança nobiliària de “les principals famílies” que va proposar el capità general marquès de Casafuerte –avantpassat de Cayetana Álvarez de Toledo–, durant un berenar. Era l’època de la Nova Planta. La llista, segons Aina Le Senne i Pere de Montaner, inclou els llinatges següents: Zaforteza, Verí, Sureda, Berga, Cotoner, Sales, Sureda de Santmartí, Dameto i Togores, si bé –afegeix Bestard– “segons les èpoques apareixen altres llinatges”, com els Despuig, Boxadors o Puigdorfila. Els objectius eren “monopolitzar el poder, ocupant els nous càrrecs públics i polítics més rellevants”; reforçar “les seves economies” i consolidar la causa borbònica, “ja que aquest selecte grup capitanejaria la resta dels membres de la noblesa, molts d’ells partidaris de l’arxiduc Carles”.

‘Botifarres’ i ‘senyors’

‘Cases’ és com es coneixien les residències dels nobles a Palma. Cases i no palaus, perquè de palaus només n’hi ha dos: el del rei i el del bisbe. El personatge d’Antoni de Bearn parla despectivament d’aquests espais, on passaven l’hivern “dins un d’aquests rebedors de nou canes de llarg, sense sol, decorats amb quadres negres, on no es veu què hi ha pintat”. Alguns han esdevingut espais públics: Ca la Gran Cristiana, dels comtes d’Aiamans, és el Museu de Mallorca; Can Berga, el Tribunal Superior de Justícia; Can Morell o Casal Solleric, un centre d’exposicions. D’altres, són avui hotels ‘boutique’, com Can Nadal o Cas Nét. Can Vivot va servir de plató de rodatge per a l’adaptació cinematogràfica de Bearn.

Si bé els nobles mallorquins en el seu conjunt són coneguts com a ‘botifarres’ –de ‘botifler’, partidari de Felip V a la guerra de Successió–, un dels testimonis recollits per Sabater, Joan Gual de Torrella, no acceptava aquesta generalització: “‘Ses Nou Cases’ és un invent dels filipistes, des ‘botiflers’, que també mos diuen ‘botifarres’. I jo, per exemple, no m’hi consider gens, perquè precisament noltros no ho érem. Es ‘botiflers’ eren partidaris des Borbons (...) Però no tots es senyors mallorquins eren ‘botifarres’, sinó tot lo contrari!”.

La mateixa paraula ‘senyor’ no té un sentit unívoc. Els nobles, segons diu Pere de Montaner, “es defineixen a si mateixos com a ‘senyors’, talment; ni nobles, ni cavallers, ni molt manco aristòcrates”. Però n’hi ha d’altres, de senyors, com “els descendents d’antics mercaders, si bé aquests eren designats, un tant despectivament, com a ‘senyors mossons’”, o els ‘senyors pagesos’, propietaris de terres. La noblesa pròpiament dita, afegeix Montaner, es va distingir amb els tractaments de don o de ‘vossa mercè”. Els senyors de Palma revela el seu parlar específic, amb l’ús d’arcaismes, fórmules de tractament pròpies i una fonètica peculiar.

La propietat de la terra per part dels nobles va anar en augment. “Entre 1477 i 1511”, assenyala Casasnovas, “s’accentuà el procés de despossessió pagesa en benefici d’una noblesa que ja acumulava grans patrimonis agraris”; el cadastre del 1576 indica que “la noblesa terratinent s’havia fet amb la major part de les grans propietats”. A la Mallorca del 1838, indica Montaner, els 23 majors contribuents –ara sí que pagaven impostos– eren tots “vells nobles”, és a dir, de l’aristocràcia anterior als Borbons.

Bearn, que s’ambienta a finals del XIX, recull la progressiva pèrdua de la terra per part de la vella aristocràcia: “Havent venut la finca a baix preu, perquè els doblers anaven estrets”. La possessió, de fet, “pertany als creditors”. Tot i així, el 1936 encara quedaven prou terres en poder de la noblesa, com apunta el lingüista i historiador Antoni Ignasi Alomar, com per justificar la seva hostilitat cap a una possible expropiació, per part del Front Popular: el 25,51% dels civils que participaren en el cop d’Estat del 18 de juliol eren “persones de famílies amb algun títol nobiliari”, un percentatge enorme, comparat amb el que representaven al total de la població.

El monarca reformista Carles III va suprimir el 1776 la confraria de Sant Jordi, que agrupava els nobles mallorquins, i la volgué substituir per una entitat més ‘moderna’, la Societat d’Amics del País. Entre el 1762 i el 1900, segons Morey, s’extingiren 75 famílies de la noblesa. El 1955, es va tornar a constituir una Unió de la Noblesa de l’Antic Regne de Mallorca, que és la que cada dia dels Reis celebra la festa de l’aristocràcia illenca i que encara avui reuneix els descendents dels senyors.