Comunitat i ecologia: l’habitatge públic com a exemple

PalmaEls professionals que han participat en la Setmana de l’Arquitectura de Pollença subratllen que aquestes construccions estan sent un referent en l’aposta per l’ecologia i els espais col·lectius.

Marta peris, ‘HABITAR’

Més que centrar-se a com adaptar els habitatges als possibles futurs confinaments, l’arquitecta Marta Peris, de l’estudi barceloní Toral+Peris, deriva el debat a les zones comunes i a la necessitat de reclamar espais col·lectius. “A través de la nostra tasca docent i d’investigació, ens plantejam qüestions sobre com hem d’habitar, com hauria de ser l’habitatge i els espais col·lectius d’un edifici”, afegeix. Peris fa èmfasi en el fet que “vivim en una societat amb molt d’individualisme i si alguna cosa ha demostrat aquesta pandèmia és que som absolutament interdependents”. Que hi hagi distanciament social -afegeix Marta- no vol dir que no hi pugui haver espais col·lectius “segurs i on es respectin les distàncies”. Apunta, també, “a una altra pandèmia, que és la soledat de les persones, que estan a casa tancades, i amb espais compartits es compensarien aquestes situacions”, opina.

Una altra qüestió essencial en el seu treball és l’ecologia. Ara estan construint un complex d’habitatge social a Platja d’en Bossa, a Eivissa, a partir de terra compactada, que no necessitarà cap mena de calefacció ni refrigeració. És un projecte innovador finançat per l’Ibavi amb què han aconseguit una construcció que emet el 50% del CO2. L’arquitecta creu que des de la darrera crisi econòmica hi ha la convicció que l’habitatge social ha de ser exemplar. “Ja és inevitable construir d’una manera que no contamini”, precisa Peris, i recalca que, a més, són edificis més duradors i més sans per a les persones.

Juan Herreros, ‘VIURE JUNTS’

Juan Herreros planteja l’habitatge com un espai que ha de superposar intimitat i col·lectivitat, per tal de generar una convivència harmònica entre persones de diferents edats que fan coses distintes en un mateix espai i temps. Segons Herreros, que és catedràtic de l’ETSAM-Madrid i professor en universitats de països diferents com la de Columbia-Nova York, els edificis d’habitatges han d’anar més enllà de la comunitat de veïns que només comparteix “escala, ascensor i despeses”, sinó que hi ha d’haver llocs col·lectius i de trobada on gaudir, treballar, jugar... Un bon exemple són els 79 habitatges protegits al Saló de Central de Sant Boi (Barcelona), amb què s’ha enduit el darrer Premi FAI d’arquitectura. En aquest sentit, l’arquitecte creu que l’habitatge social està “molt més avançat que el privat”. “Al final, amb pocs recursos aconsegueixes qualitat i generositat en l’espai”, subratlla, tot afegint que si aquest “s’instal·la com un model de qualitat, pot passar a l’habitatge privat de baix cost”. Per acabar, Herreros en la ponència va explicar el projecte més important del seu estudi, que és el Museu Munch d’Oslo. L’edifici va de la mà amb la transformació dels museus, que “ja no són centres expositius on es va de manera passiva, sinó que també són centres educatius, d’experimentació i investigació”, precisa. Amb aquest enfocament, les exposicions han passat d’ocupar el 80% de l’espai al 40%. “Aquest projecte ens ha ensenyat molt sobre la participació ciutadana i la importància d’un context democràtic”, tanca.

Albert Faus, “LLIÇONS APRESES. BURKINA FASO 2010-2020

“Si no és sostenible i no és social, no és arquitectura”, afirma l’arquitecte Albert Faus, que treballa des de l’any 2010 a Burkina Faso en projectes d’arquitectura de cooperació. Construeix equipaments com escoles, centres sanitaris, biblioteques i maternitats. Segons Faus, mirant les dades socioeconòmiques del país, s’entén ràpidament el perquè d’aquests equipaments: “La mortalitat infantil és dramàtica, l’esperança de vida és vint anys menor que a Espanya”. Ell treballa mesclant materials tradicionals -adob, maons de terra comprimida o pedra- amb alguns de moderns. I sempre connectant amb les comunitats del territori. “El coneixement flueix en les dues direccions”, assegura. El baix cost del material natural els permet invertir en solucions per fer construccions bioclimàtiques i realment adaptades a les condicions climàtiques del lloc. Una de les qüestions va ser convèncer la gent d’aquell indret que es podien fer construccions de qualitat amb el material tradicional, “perquè ells, evidentment, volen modernitat, i això significa construir com a Occident”. Allà també ha tirat endavant un projecte per investigar la pell del cacau com a material aïllant. Varen poder aconseguir finançament per a una primera fase “amb resultats molt prometedors”, però per ara no han trobat finançament per a una segona fase per acabar de comprovar-ne la viabilitat. “És una pena, perquè són les dones que treballen el cacauet, però jo continuu explicant-ho per si hi ha sort”, tanca.

Cris Ballester, ‘SOSTENIBILITAT I HABITATGE PROTEGIT’

Posidònia, marès, bloc de terra comprimit, ceràmica cuita amb renovables... Aquests són alguns dels materials que s’estan utilitzant en la construcció d’habitatge protegit que promou l’Ibavi, amb l’objectiu de fer habitatges sostenibles i respectuosos amb el territori. “Per què no fer-ho bé i que siguin construccions per avui i per demà. I provocar aquest canvi en altres escales com les empreses locals?”, es demana Cris Ballester, directora gerent de l’Institut. Per ella, ha d’haver-hi un equilibri entre els factors econòmic, ambiental i social, perquè “la situació d’emergència de l’habitatge a les Balears és dramàtica i hem de tenir molt en compte el temps per reduir coes”. Es refereix a l’habitatge “no només com un lloc per sobreviure”, sinó també com un espai d’identitat: “Per què no tenir bellesa i estar en un lloc confortable?”. Altres aspectes que estan tenint en compte a l’hora de construir habitatges és la tendència de la població envellida i el model econòmic de les Illes, que comporta una gran pressió humana en els mesos d’estiu, amb treballadors que també necessiten habitatges temporals. Ara mateix l’Ibavi té 237 habitatges en construcció, 236 més per iniciar aquest 2020 i 183 més per començar el 2021, tots amb pressupost. A més, hi ha projectats 40 habitatges més amb el programa Cohabita, que treballen juntament amb les cooperatives. “Això vol dir que en un any i mig gairebé doblarem el nostre parc”, assegura la directora.

Maria Sisternas, ‘L’EXPERIÈNCIA DEL CORONAVIRUS’

En la línia dels articles que ha escrit darrerament a l’ARA, l’arquitecta Maria Sisternas parla dels canvis que ha generat el coronavirus a la ciutat. “Penso que l’impacte és molt profund, perquè tants mesos tancats a casa ens han fet molt conscients de les limitacions del parc d’habitatges que tenim”, afirma.

Un exemple clar i simbòlic són els balcons, que s’han omplit de vida en aquests mesos, “quan abans, en els pisos barats, era el primer que es podia retallar”, explica. Ara, qui ha disposat d’un balcó o una terrassa ha tingut un privilegi, però això sempre ha estat així, diu Sisternas. “Si t’hi fixes, la gent que ha tingut un poder executiu més gran, normalment a les zones altes de la ciutat, sempre ha tingut una peça més a l’exterior”. La pandèmia, afegeix l’arquitecta, també ha activat la part més humana de l’arquitectura: “Hem vist moltes mudances, gent tirant els trastos vells i moltes reformes; i això és l’antic instint de fer-se el niu”. Amb aquesta conjuntura, pensa que és imprescindible reflexionar sobre la importància de l’habitatge digne i no pas de concebre’l com “una cosa de mínims”. Per part de l’administració pública, Sisternas considera que és un bon moment per renovar el parc d’habitatges i acabar de donar impuls a una feina que estava pendent, “però que amb les inèrcies ningú abordava”. De fet, ha observat que en els darrers concursos ja s’està valorant molt el fet que els pisos tinguin grans balcons i façanes obertes.

Alberto Veiga, ‘OBRA RECENT’

Alberto Veiga i Fabrizio Barozzi varen fundar l’any 2004 a Barcelona l’estudi Barozzi Veiga. Tot i estar establerts a Catalunya, treballen sobretot fora d’Espanya. En la conferència, ha explicat tres projectes fets a Suïssa i de caràcter públic: dos museus i un estudi de dansa. Veiga subratlla la importància de la paraula ‘públic’, que significa que “has de fer construccions que tornin alguna cosa a la ciutadania, provocar alguna cosa a la ciutat, ser capaç de fer que la gent s’hi identifiqui i crear un espai públic decent al voltant de l’edifici”, exposa.

“Els museus -diu l’arquitecte- ja no són un lloc d’art per a certa elit, sinó un espai obert on la gent va a cercar respostes; per això són edificis oberts, ja no són temples”. Reivindica l’arquitecte com un agent social, i l’arquitectura, com un mitjà i no com un fi perquè la gent visqui millor. “Això vol dir tenir bones infraestructures, més enllà que siguin grans, petites, boniques o lletges. Han de funcionar, i sembla fàcil però no ho és tant”, indica. Segons Veiga, l’arquitecte també ha d’entendre “que no ho és tot, que és una peça important però que som un agent més, i això obliga el sector a canviar la nostra manera d’entendre’ns”.

La pandèmia, diu, ha servit perquè la gent “pensi una mica més en l’arquitectura i que reivindiqui no només bones cases, sinó també bons llocs públics, equipament públic, com hospitals i escoles .Tot això és arquitectura”, rebla.