Un nou signe de maduresa operística a Sabadell

Ja és un lloc comú definir com a admirable la tasca d’Amics de l’Òpera de Sabadell, gestionada ara per la Fundació Òpera Catalunya (FOC). En el fons, es mantenen els mateixos principis que el 1982 una colla de bojos capitanejats per la incombustible Mirna Lacambra van posar al servei de la nostra ciutadania, amb indissimulat entusiasme: programar les òperes de repertori, estimular el planter de veus joves (especialment les de casa) i dur la bona nova operística a diversos teatres, assentant un model que ja és un referent cultural del país.

La feina continua, amb la mateixa empenta de fa poc més de quaranta anys. Però amb una lleu i positiva diferència: la maduresa. I també ja fa temps que ho constatem amb alegria i amb plena satisfacció, gairebé sempre que sortim d’una funció de la FOC, habitualment (proximitat obliga) a La Faràndula de Sabadell.

Aquest ha estat el cas d’Il trovatore, una òpera que la colla que dirigeix Lacambra ha muntat en diverses ocasions i de la qual (no ens fa res dir-ho) recordem alguna versió bastant lamentable. Però no hi ha res com aprendre dels errors i esmenar-los per fer les coses millor. I en aquesta ocasió la cosa ha anat més que bé. Començant per una eficient, funcional i narrativament eficaç posada en escena de Carles Ortiz, que sempre sap explicar bé les històries que hi ha darrere de les òperes sense complicar-se la vida. El cas de l’òpera de Verdi és paradoxal, perquè a una música senzillament magistral s’hi oposa un llibret impossible i digne d’allò que els germans Marx van fer amb Il trovatore: desmuntar-lo peça a peça.

També fa temps que Daniel Gil de Tejada ofereix unes versions pulcres, netes i ajustades de les partitures que dirigeix, davant d’una Simfònica del Vallès en hores altes (i que duri). Els desajustos propis d’una primera funció (de les deu programades) no van perjudicar el resultat global de la direcció del mestre valencià, que també capitaneja un cor que, en el cas d’Il trovatore, té molta feina. Els membres del cor estable de l’AAOS se’n van sortir amb nota.

Gustavo Porta i Maribel Ortega

Però el que més goig fa en aquestes funcions és la consolidació d’un equip vocal que acostuma a comptar amb figures formades a la casa i amb d’altres que procedeixen de teatres forans. En conjunt, aquestes funcions d’Il trovatore prometen una bona conjunció astral per la bona entesa del quintet protagonista: de menys a més, el tenor argentí Gustavo Porta demostra que la seva residència actual a Itàlia li passa bona factura, perquè sap cantar com els d’abans sense ser destraler i sense xaronismes imitatius. Per la seva banda, Maribel Ortega confirma que la seva presència a l’escenari de La Faràndula sempre és garantia d’èxit. I aquest cop també ha triomfat, sota la pell de Leonora.

Laura Vila és una mezzosoprano de gran intel·ligència i que, sense ser estrictament verdiana, sempre ha sabut reeixir en rols d’envergadura. I Azucena és una prova de foc (mai més ben dit), superada amb escreix. La bona línia i noblesa aristocràtica en el cant de Carles Daza (Conte di Luna) i la rotunditat en els greus de Jeroboám Tejera (Ferrando) van fer la resta al servei d’una òpera que aquesta temporada també hem vist al Liceu. A Sabadell juguen una altra lliga, però els gols estan assegurats.