El nou 'Spider-Man' és el film d'animació més radical produït a Hollywood

Quan fa una dècada es va filtrar que Sony preparava una pel·lícula animada de Spiderman, el projecte semblava una maniobra desesperada de l'estudi, que acabava de fracassar en l'intent de llançar una franquícia aràcnida amb Andrew Garfield de protagonista. Només generava un cert optimisme que els productors fossin Phil Lord i Chris Miller, responsables de la magnífica La Lego pel·lícula. Ningú s'imaginava, doncs, que Spider-Man: un nou univers (2018) acabaria sent rebuda com la pel·lícula més rodona de la franquícia, una sorpresa amplificada per l'atrevida elecció del protagonista –Miles Morales, un Spiderman adolescent, afroamericà i llatí– i per una animació absolutament trencadora que barrejava estils i dialogava amb el llenguatge visual de la historieta. Spider-Man: un nou univers fins i tot va guanyar l’Oscar al millor film animat, l'únic obtingut en l’última dècada per una pel·lícula no produïda per Disney o Pixar.

Cinc anys després, l’Spiderman racialitzat de Brooklyn torna als cinemes amb Spider-Man: creuant el multivers, una seqüela més ambiciosa però també més arriscada. Miller i Lord, novament productors, aprofiten l'aval obtingut amb l’èxit de la primera part per redoblar l’aposta d’una animació encara més radical, un trencadís de textures digitals i traços dibuixats a mà que conviuen en harmonia sorprenent i on caben fins i tot moments d’experimentació que no desentonarien en un curt de l’Animac. En un moment en què el cinema animat comercial es caracteritza en general per l’excel·lència tècnica i la falta de risc, Creuant el multivers ofereix l’animació més innovadora vista a Hollywood en dècades: imatges plenes d’idees i solucions gràfiques, però sempre al servei de la intenció narrativa. No és estrany que el Festival d’Annecy rebés com a herois els responsables de Spider-Man: un nou univers: han demostrat que un altre cinema animat mainstream és possible.

Spidermans per donar i per vendre

Al nou Spiderman, Miles Morales torna a compartir protagonisme amb les seves contrapartides aràcnides d'altres universos, que ara són centenars i formen una mena de policia interdimensional encarregada de mantenir la coherència entre realitats. Així, la pel·lícula aprofita la multiplicitat de Spidermans per introduir versions alternatives del personatge sorgides dels còmics (el Miguel O'hara de Spider-Man 2099 o el Ben Reilly de la Saga del clon), però també per imaginar les versions més boges de l'heroi (¿un Spiderman dinosaure? Per què no?). En última instància, tot aquest joc de variacions esdevé un comentari meta sobre el mite de Spiderman i un viatge a l'essència d'un personatge amb més de sis dècades d'història, milers de còmics, sèries de televisió i una dotzena de pel·lícules. Què fa, en resum, que Spiderman sigui Spiderman?

Aprofundir en les possibilitats narratives del multivers era quasi obligat. Spider-Man: un nou univers va introduir i popularitzar un concepte que ha acabat envaint el cinema de superherois i vertebrant obres com Spider-Man: sense camí a casa, Doctor Strange i el multivers de la bogeria, la sèrie Loki i la imminent Flash. I ha traspassat les fronteres del gènere superheroic, com demostra Tot a la vegada a tot arreu, l'última guanyadora de l'Oscar. Més enllà del ganxo comercial que planteja reunir diverses encarnacions d'un heroi, sembla evident que el concepte de multivers connecta de manera natural amb la sensibilitat contemporània.

Però l'èxit artístic del nou Spiderman no té a veure només amb l'encert de capturar el Zeitgeist o revolucionar l'estètica de les imatges animades, sinó també amb unes seqüències d'acció superlatives que deixen en ridícul les de les pel·lícules d'imatge real de Marvel, cada vegada més rutinàries. En els directors de Spider-Man: creuant el multivers (Joaquim Dos Santos, Kemp Powers i Justin K. Thompson) hi ha una preocupació genuïna per la posada en escena i per fer confluir el bombardeig d'imatges espaterrants amb la banda sonora de Daniel Pemberton i un soundtrack farcit de hip-hop i pop de ritmes trencats. L'única pega a tot plegat és una durada un pèl excessiva, sobretot tenint en compte que la pel·lícula és només la primera part d'un díptic que culminarà el 2024 amb Spider-Man: més enllà del multivers, tancament de la saga que està marcant el cinema animat modern.