La nova 'Dune' desperta a Venècia el dia que Kristen Stewart empodera "la princesa del poble"

VenèciaL’any 2020 va ser Tenet, de Christopher Nolan, la pel·lícula que va intentar abanderar, de manera fallida per culpa de la persistència de la pandèmia del covid, un retorn massiu a les sales de cinema. Ara la gran aposta de Hollywood per confirmar una certa tornada a la normalitat és, amb el permís del nou James Bond (No time to die), la nova adaptació de Dune que ha produït Warner Bros. i que protagonitzen Timothée Chalamet, Zendaya, Rebecca Ferguson, Javier Bardem i Jason Momoa. El seu director, el quebequès Denis Villeneuve, ha arribat aquest divendres a Venècia per acompanyar l’estrena mundial d’una pel·lícula que en realitat serà una saga, i que es podrà veure als cinemes catalans a partir del 17 de setembre. I és que, tot i que ja circulaven certs rumors per internet, no ha sigut fins ara que s'ha pogut confirmar que Dune adapta només una part de la cèlebre novel·la de ciència-ficció que va publicar Frank Herbert (1920-1986) l’any 1965.

La decisió de Warner Bros. i Villeneuve de convertir Dune en una sèrie de pel·lícules (de moment, se n'ha anunciat un díptic) sembla fins a cert punt raonable, atès el record de la desequilibrada adaptació de tota la novel·la que va intentar fer David Lynch el 1984. Tanmateix, val a dir que aquella extravagant, bruta i inquietant pel·lícula de Lynch acabava sent més estimulant que la grandiloqüent i força convencional adaptació que proposa Villeneuve. Més interessat a capturar la dimensió monumental del relat que a endinsar-se en l’odissea interior del personatge de Paul Atreides, a qui dona vida Timothée Chalamet, Villeneuve construeix una pel·lícula que aplica de manera sistemàtica les constants del cinema d’entreteniment actual, marcat per un ús força indiscriminat de la tecnologia digital. En aquest sentit, els espectadors que busquin en Dune dues hores i mitja de grans escenes d’acció, un imaginari espectacular i personatges carismàtics, segurament sortiran del cinema satisfets. Tanmateix, per a aquells que esperàvem de Villeneuve (autor d'Arrival i Blade Runner 2049) una aproximació original a la novel·la de Herbert, Dune es presenta de moment, fins a l’arribada de Dune 2, com una certa decepció.

En la roda de premsa del film a Venècia, Villeneuve va voler destacar la dimensió contemporània de la història de Dune: “Quan Herbert va escriure la novel·la estava retratant el segle XX, però el llibre s’ha convertit en una predicció del que està passant al segle XXI”. Segons Villeneuve, Dune parla “sobre la política vista com una religió, sobre les figures messiàniques a les quals la gent segueix, sobre l’efecte del colonialisme i sobre el problema del medi ambient”.

Lady Di segons Kristen Stewart

Mentre Dune es va presentar en la secció oficial fora de competició de la Mostra de Venècia, un nou títol es va sumar a la lluita pel Lleó d’Or: Spencer, de Pablo Larraín, una polièdrica aproximació a la figura de Diana de Gal·les. Concentrant el relat entorn de les vacances de Nadal de la família reial britànica, deu anys després de l’arribada de Lady Di al clan, el director d’Ema esprem el virtuosisme escènic i audiovisual (marcat aquí per la influència de Stanley Kubrick i per la jazzística banda sonora de Jonny Greenwood) per donar moviment i color a un guió, firmat pel britànic Steven Knight (Peaky Blinders) que va desgranant les múltiples cares de “la princesa del poble”. Així, a Spencer, l’espectador descobrirà en Diana una mare afectuosa, una amiga fidel i una valent lluitadora per la seva independència, però també una dona al límit de la bogeria, angoixada per l’aparent impossibilitat d'escapar-se de la gàbia d’or de la família reial britànica.

Resulta impossible analitzar Spencer sense atendre a la tasca de Kristen Stewart en la pell de Diana, una interessant elecció de càsting, donat que l’artificiós estil actoral de Stewart permet a Larraín afegir noves capes al personatge. Res sembla del tot natural en el treball de l’afectada actriu nord-americana, que es va donar a conèixer a la saga Crepuscle i va esdevenir mussa del cineasta francès Olivier Assayas. Tot en el seu repertori gestual sembla calculat al mil·límetre. I una cosa semblant passa a Spencer amb el personatge de Diana: més enllà de la seva congoixa existencial, demostra una autoconsciència absoluta a l’hora de jugar en públic amb la seva imatge de dona ingènua, innocent, mentre que, de portes endins, pot ser calculadorament confrontacional, o fins i tot vulgar. És així com Stewart i Larraín converteixen Diana Spencer en una dona que, en la seva lluita desesperada per fugir de la tradició i conquerir una llibertat personal, traça un necessari camí d’empoderament que ressona amb força en el nostre present.