Miquel Esteve Valldepérez: “Amb la novel·la, he fet les paus amb una branca de la família oblidada”

PalmaCada dia, a les 5 h del matí, a Miquel Esteve Valldepérez li sona el despertador i es posa a escriure. “Per a mi és l’hora sublim: quan la casa està en silenci, quan el telèfon no sona, quan no tens cap mena de destorb, el cafè fumejant... És brutal”, diu. Després, emprèn les seves feines d’empresari agrícola a Móra la Nova (Catalunya), on envasa i comercialitza oli d’oliva verge extra. Amb L’avi Antoni, Rimbaud i el monument al general Prim, Esteve ha guanyat el Premi Mallorca de narrativa. És una obra en què narra com arriba a les mans de la seva família el text inèdit d’Arthur Rimbaud La caça espiritual.

Per què aquesta història de Rimbaud?

Perquè em sembla una història apassionant, i jo sempre he admirat molt Rimbaud. La caça espiritual és un poema inèdit, que presumptament va escriure Rimbaud i va entregar al seu amant, l’escriptor [Paul Marie] Verlaine. Però el text mai no ha sortit a la llum. Es veu que era un poema místic, sobrenatural. Presumiblement, quan Verlaine abandona la seva dona, ella per despit nega tenir-lo. Verlaine el reclama durant tota la seva vida i Rimbaud, a punt de morir -molt jove, a trenta i pocs-, diu a la seva germana que recuperi el poema. Ella ho intenta sense èxit.

I la història no acaba aquí.

No. Més de cinquanta anys després, el prestigiós diari francès Combat anuncia que ha trobat el poema i que el publicarà a Mercure, revista on publicaven tots els grans intel·lectuals comunistes de l’època. Al final, després d’una guerra entre els intel·lectuals, s’accepta que el text és fals, perquè diuen que és “massa Rimbaud per ser Rimbaud”.

Com s’estructura la seva novel·la?

Està bastida en nou novel·les dins ella mateixa i un epíleg final. Funciona com Pulp Fiction o Rayuela, en què jo proposo un ordre però els lectors el poden canviar. El fil que cus totes les històries és el poema de Rimbaud, i l’epíleg em serveix per acabar de reblar tots els punts oberts a la novel·la.

I què plantejau?

Que el meu besavi, que vivia a Reus i era molt amic d’un exportador de vins francesos, aconsegueix a través d’ell el poema i el guarda en un molí d’oli de Móra la Nova, on el custodien en secret perquè, per les seves propietats, no pot veure la llum. La història s’explica en diferents etapes: a la Xampanya francesa, a Reus, a París...

Com ha estat el procés d’escriptura?

La novel·la l’he estada escrivint tres anys, però la documentació és immemorial en mi, per tots els coneixements que tinc de Rimbaud acumulats durant molts d’anys... També vaig gaudir molt amb la descoberta de l’avi, que era una llegenda per a la família. Deien que era batle de Reus, que havia anat al rei Alfons XII... Moltes coses. Però quan vaig anar a cercar els diaris de l’època i vaig començar a descobrir més, vaig al·lucinar. Perquè, a més, aquest home escrivia com jo. Feia cròniques polítiques, tenia amics com Gaudí.

Us ha ajudat a entendre més l’herència familiar?

Amb la novel·la he fet les paus amb una part de la família oblidada. Era una llegenda però no se’n parlava, era molt llunyana. I ha estat apropar-la una mica i desvelar aquella branca familiar.

Què us atreu de Rimbaud?

Sento una admiració molt gran per ell. Fins i tot he anat a la seva casa natal, col·lecciono llibres estranys que surten d’ell... El que més m’agrada és la precocitat total en el món intel·lectual. Va deixar d’escriure a 19 anys i deixa poemes com Una temporada a l’infern o Les il·luminacions. Però era tan genial que mai estava content, i aquella precocitat el feia també autodestructiu.

Estudiàreu una carrera llunyana a les lletres: Economia. Com ho veis ara?

Si tornés a néixer, estudiaria Filosofia o Història. Penso que vaig escollir la carrera sense estar format com a persona, i em vaig deixar endur per altres coses. Vaig anar a la cosa pràctica. I després, quan vaig treballar en el sector financer i vaig veure com funcionava, no em va agradar gens. Però no soc gens de la queixa, penso que a la vida tot ens passa per un bon motiu.