Celebració poc lluïda del bicentenari de la 'Novena'

El 7 de maig del 1824 un Ludwig van Beethoven totalment sord assistia a un triomfal plebiscit, a la fi de la primera interpretació de la seva novena simfonia. Dos-cents anys després, els ecos d’aquella pàgina escrita en homenatge a la fraternitat universal ressonen arreu, tot i que la condició humana objecte de l’idealisme schillerià cada cop sembla més idiotitzada i amb un rumb incert, completament allunyat de la utopia preromàntica.

Bona ocasió, en tot cas, per recuperar la pàgina beethoveniana en mans d’una Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) consolidada en el seu paper i amb un bon nivell mitjà. ¿Per quin motiu, tanmateix, el concert que hauria servit per festejar el bicentenari d’una obra perenne va resultar, si no decebedor, sí poqueta cosa? Per la tasca d’un director, Andrés Salado, que abordava la partitura per primera vegada sense haver-la aprofundida prou. Va faltar més dialèctica entre els contrastos dels quatre moviments, més claredat en els plans sonors i més èmfasi en el discurs. Suplir-ho per un volum eixordador i per passatges resolts amb gust dubtós o per algunes entrades en fals és mostrar una feina a mitges. Els músics de l'OSV s’hi van esmerçar, la Coral Càrmina va complir i el quadre solista format per Laura Brasó, Mariona Llobera, Roger Padullés i Ferran Albrich va mostrar les seves bondats. Però, en conjunt, la versió va ser de nivell mitjà, a excepció d’alguns moments notables, com ara l’exposició temàtica del tercer moviment o el passatge central del primer.

Com a contrapunt a l’oda joiosa amb què culmina la pàgina de Beethoven, l’OSV va encarregar a la veterana Elisenda Fàbregas un poema simfònic per a orquestra, cor femení, soprano i mezzosoprano marcadament feminista: “Som persones primer, dones després” és la constant de l’Oda a la fortalesa, que feia la seva estrena mundial. Es tracta d’una obra breu, ben escrita i amb un llenguatge convencional, tonal i amb moments molt agraïts, tot i la monotonia del text. La secció femenina de la Coral Càrmina va deixar entreveure en massa ocasions que es tractava d’una obra desconeguda i les incerteses van passar factura. Tampoc Salado semblava trepitjar segur el terreny i l’OSV escalfava motors abans de la gegantina partitura beethoveniana que venia a continuació.