BarcelonaDiu Xarim Aresté (Flix, 1983) que “la creativitat és com la sexualitat: emana, hi és, creix, té vida pròpia”. Ara com ara, la seva creativitat és desbordant, generosa de mena i molt gratificant, perquè així són les cançons d’ El nus i altres mons (U98 Music), el disc que presenta avui a La [2] de l’Apolo de Barcelona partir de les 21 h. Fins ara la carrera en solitari del guitarrista de Flix havia passat per diferents estadis. Al principi, encara connectat amb el llegat del grup Very Pomelo, jugava amb una possibilitat, la d’eixamplar el rock com el Bob Dylan dels anys 70.
En el camí es va descobrir un Xarim Aresté pletòric, el dels discos La rosada (2015) i Polinèsies (2017). Eren prodigis hereus de la màgia del Dioptria de Pau Riba, però el que no es podia preveure era que el millor encara havia d’arribar, que el Dioptria de Xarim Aresté és El nus i altres mons. “Sí, possiblement per a mi aquest és el més Dioptria de tots, en el sentit que el concepte el veig més ampli. Buscava la idea d’expandir-me sense sentir que em perdo pel mig”, explica. Expandir-se significa també deixar-se acaronar per l’autotune, l’electrònica i el free jazz, que conviuen amb arranjaments de corda i amb la bruixeria del guitarrista David Soler.
“Tot suma. Quan vaig descobrir la bossa nova no em va treure el rock, ni el blues ni res. És absurd mantenir les barreres estètiques”, diu Aresté, que fuig dels clixés del rock precisament per fer “un disc de rock’n’roll que no fos retro”. I se’n surt fent rock com ho faria un conjunt de jazz, renunciant al control però sense sacrificar les cançons i convertint la guitarra en el fil conductor però no en el protagonista despòtic. “Fa temps que volia fer aquest disc, però no el sabia fer. M’ha costat sobretot per una qüestió de valentia -explica-. M’ha costat ser prou valent per renunciar al control. Tenir-ho tot controlat et dona confort, però al final t’acaba deprimint perquè la vida no és això. La vida és moviment, i era el moment de saltar al buit, de transformar-me i mudar la pell sense saber com seria”. Deixant “el 40% en mans de la inspiració divina ”, Xarim Aresté regala un disc de cançons d’amor, també en el sentit més ampli, totes amarades de l’alè poètic característic de les cançons que no cal entendre per entendre-les perfectament. “M’agrada cultivar la poesia, ja sigui cuinant o fent un passeig. La poesia és una actitud”, diu.
Ell mateix reconeix que El nus i altre mons no seria possible sense “la generositat” dels músics que l’acompanyen, còmplices necessaris com el teclista Ricard Sohn, el baixista Miquel Sospedra, el bateria Ermengol Mayol, els productors Santos & Fluren i col·laboradors de luxe com David Soler. “Som uns privilegiats de tenir el David aquí. És com una persona del segle XXIII, com un observador del llenguatge del futur. És una força de la naturalesa, pura música i generositat”, diu admirat Aresté.
La complicitat dels músics és evident en directe i denota una feina constant al llarg dels anys. "La clau és comptar amb gent que pugui expressar-se des de l’ànima –diu Aresté–. Jo no els dic mai el que han de fer. La responsabilitat és seva i això els permet ser generosos perquè el contracte és amb si mateixos. Se senten amb l’obligació de donar-ho tot, com si fos la seva causa". De fet, és una causa comuna, i el primer a lliurar-se completament és el mateix Aresté. "El temps és l’únic que tenim. La gent posa el seu temps per escoltar música, i jo em sentiria un farsant si no donés el màxim de mi", afegeix.
Donar el màxim significa saltar admetent que en el salt es poden perdre coses. Afortunadament, en el cas de Xarim Aresté se’n guanyen més que se’n perden. Un cop ja havia enllestit les dotze cançons del disc, algunes amb estètiques tan contrastades com El prat i Em desfermaré o Arrencar el vol i l’espectacular He vingut a adorar-te, el músic de Flix va pensar que encara hi havia coses que no havia mostrat. "Volia mostrar-ho tot. Així que vaig tancar-me dos dies a casa i vaig improvisar", recorda. Això explica les sis últimes peces del disc, aventures amb la trompeta pel free jazz, la improvisació i l’electrònica. "En les altres cançons hi ha sempre una feina més mental, i aquí vaig deixar que fos una lleterada, sense jutjar-la. No sabia si tindria els pebrots de ficar-ho en el disc. Tampoc sabia si tindria cap valor perquè ni la trompeta és el meu instrument ni l’electrònica és un camp que hagi cultivat. De fet, em sentia un impostor. Però ja és això, el que m’interessa: poder ser un impostor tranquil·lament. Sentia que havia de ser valent, en aquest disc", diu. Impostor és una paraula massa gruixuda, però Aresté la fa servir per comunicar fins a quin punt es veu amb cor de saltar lliure de prejudicis i condicionants.
Les claus de la música i de la manera d’estar a la vida de Xarim Aresté són el moviment i l’amor. "Crec que no he fet mai un disc que no sigui sobre l’amor. Perquè... què pots fer més enllà de l’amor?", diu un músic que té una concepció de l’amor gens restrictiva: "L’altre dia hi pensava escoltant el Jordi Cuixart. És l’amor el que els ha ficat a la presó. I els que els han empresonat també s’han mogut per algun tipus d’amor a una idea. O sigui, l’amor és el que mou, el que destrueix i el que crea".
Aquelles cançons de ‘Groc’
Entre els àlbums Polinèsies i El nus i altres mons, Xarim Aresté va publicar l’EP Groc, quatre cançons dedicades a l’Associació Catalana pels Drets Civils, integrada pels familiars d’exiliats i presos polítics. Són composicions deslligades del procés de creació del nou disc i que responen a urgències existencials i polítiques. "Recordo que pels volts de Nadal del 2017 estaven passant coses molt potents, i la música sempre ha tingut una responsabilitat, sempre hi ha estat quan han passat coses, però jo em sentia molt inútil. El meu germà va anar a tallar carreteres, però jo no sabia què fer –recorda Xarim Aresté–. Vaig fer cançons, però no sabia què fer-ne. Només volia expressar-me per poder incloure aquest debat en els concerts, perquè era molt estúpid fer un concert i fer com si no passés res a fora. I vaig notar que la gent ho agraïa", recorda Aresté.
Aquella experiència, que de fet encara dura, l’entoma amb la necessitat de "mantenir un diàleg obert amb la realitat". "La generació dels nostres avis, que van experimentar tant, no van tenir mecanismes per expressar-se, o potser tenien por d’esquitxar el seu dolor als fills. Però el dolor es transmet encara que sigui sense paraules, i penso que justament el que estem fent la nostra generació és posar paraules a aquest dolor; el que tenim dins ho posem fora i establim un diàleg amb la realitat. Abans només hi havia diàleg a casa, i pràcticament en silenci", explica.