Nua, molt nua

Teatre Principal.- Nua (Radiografia d’un trastorn) és un striptease. Emocional, visceral. Ann Perelló i Andrea Ros han agafat per la gola el trastorn de l’anorèxia i l’han escorxat fins a deixar-lo en carn viva. El públic, jove, en cap moment no va poder tancar l’aixeta de les emocions que una Ann Perelló sublim, demolidora i eficaç, anava obrint sense cap ornament teatral que no fos d’una autenticitat aclaparadora. En lloc d’una funció teatral semblava que fóssim davant un document, a la manera d’una confessió, d’un mostrar-ho tot amb pèls i senyals que l’allunyava de la ficció que habitualment neix i mor a damunt dels escenaris. Nua és una història que porta el drama a dins sense additaments, que ho és per la impotència del que lluita contra el desordre interior, despietat dominador de la víctima de la qual no surt cap fil en què aferrar-se per a, com a mínim, poder-ho entendre.

Tot i això, que quedi clar que no és un monòleg cara a cara, sinó una recreació d’una d’aquestes alteracions que no és difícil imaginar-se-les amb un denominador gaire comú. Una gran pantalla rere la protagonista i cinc inodors sobre l’escenari li serveixen a la protagonista per anar reproduint tot un seguit de situacions, sensacions i realitats que no donen treva, un recorregut directe cap a la tragèdia i amb possibilitat de redempció. Una narració subtil que no carrega les tintes ni un sol moment, una metamorfosi d’anada i tornada que gairebé ni es nota. Cada circumstància està perfectament lligada a l’anterior, de tal manera que mai no es veuen els sargits, en bona part gràcies a la direcció de Marta Aran. A ella cal atribuir-li el mèrit de la fluïdesa, que tot transcorri amb una naturalitat, per una altra banda espantosa, dins un context estètic molt contemporani. Com ho és tot, fins i tot el trastorn, que també vol ser pandèmia.