'Nuevo orden': de la revolució social a l'estat policial i feixista
A la premiada distopia del mexicà Michel Franco, les revoltes socials són l'aliment de la ultradreta
BarcelonaEl director mexicà Michel Franco (Ciutat de Mèxic, 1979) no se n'amaga: pertany a les elits privilegiades d'un dels països amb més desigualtats i corrupció del món, i des de petit va sentir dir que “les coses són així” i que no es podia fer res per canviar-les. Franco no pensa així, però tampoc creu que la solució sigui una revolució violenta dels desposseïts. “Estic a favor de les revolucions però també en desconfio, segurament perquè la mexicana va ser un fracàs total que va beneficiar sobretot els líders de la revolució –explica–. Però el problema no és la part violenta de les revolucions, sinó la falta d'ideologia de revoltes com la dels armilles grogues, on hi havia gent de dreta, de centre i d'esquerra que sortien al carrer a cridar la seva ràbia i a trencar-ho tot. I això pot ser utilitzat per l'extrema dreta i els militars per justificar la seva violència”.
La destil·lació d'aquestes idees dona forma a Nuevo orden, la pel·lícula amb què el mexicà va guanyar el premi especial del jurat de l'última Mostra de Venècia i que aquest divendres arriba a la cartellera. És el treball més ambiciós del director de Chronic, Después de Lucía i Las hijas de Abril, amb més de tres mil extres i escenes filmades en indrets icònics de Ciutat de Mèxic convertits gairebé en territori de guerra. Ambientada en un futur pròxim i desvinculada de l'actualitat, la història arrenca en un xalet de luxe on es reuneix l'alta societat mexicana per celebrar un casament que es veurà pertorbat fins a límits extrems per una revolta social. Però abans Franco es recrea en el retrat quirúrgic d'unes elits econòmiques i polítiques per a qui l'egoisme és una segona pell. “També el masclisme –subratlla el director–. Formo part d'aquesta classe i la conec molt bé. Tenen una falta d'empatia que acabarà destruint-ho tot si abans no provoquem canvis, però de manera civilitzada, no com es mostra a la pel·lícula”.
Un mirall que no agrada?
A la revolució de Nuevo orden no hi ha, efectivament, res de civilitzat, sinó esclats de violència que es barregen amb agressions interessades d'un altre ordre. Franco, de fet, van rebre moltes crítiques a Mèxic per haver identificat les elits blanques amb les víctimes i les classes baixes indígenes amb els agressors. “La pel·lícula és un mirall i de vegades a la gent no li agrada mirar-s'hi –diu Franco–. Molts la van criticar només a partir del tràiler i em sembla que hi van projectar el seu enuig i la seva por sense entendre de què parlava Nuevo orden, que és una pel·lícula que critica el racisme i el classisme, no una pel·lícula racista ni classista. Però el país està tan polaritzat que tot es confon. I, tanmateix, mig milió de persones la van veure al cinema i va ser número 1 de taquilla”.
La conversa de Franco amb l'ARA té lloc a Barcelona l'endemà dels aldarulls en protesta per la condemna a Pablo Hasél, uns fets que no li resulten gens aliens al context internacional que inspira Nuevo orden. “També a París, mentre feia la postproducció, hi havia manifestacions cada dia i cadascuna té les seves causes –assenyala–. Per això vaig fer un esforç a la pel·lícula per no posar nom i cognoms a la causa dels manifestants, perquè així s'hi pugui projectar la gent de qualsevol lloc. Si no ho fes, semblaria que prenc partit per una ideologia i la pel·lícula no va d'això, va del que ve després”.
Violència polèmica
I aquest “després” és el que la pel·lícula recrea amb una violència angoixant: pallisses, segrestos, vexacions, violacions... Una exhibició de crueltat cap als personatges que alguns crítics dirien fins i tot que és el segell de Franco, a qui se sol identificar en l'anomenat cinema de la crueltat. “Cada escena violenta que he filmat és necessària per arribar a alguna reflexió –es justifica–. A Nuevo orden aquestes escenes són la manera de no oblidar el que es va viure a Xile, l'Argentina i tants llocs més. A diferència d'altres pel·lícules en què mor molta gent i s'aplaudeix, en la meva la violència mai es gaudeix. I tampoc n'hi ha tanta, la tallem de seguida. En canvi, crec que cada tret se sent real, a diferència de pel·lícules en què al cinquè tret ja tant te fa”.
Des que va tractar amb cruesa el tema del bullying a Después de Lucía, a Franco el persegueixen les comparacions amb Michael Haneke (no sempre com un elogi) i la fama de provocador. De fet, quan se li pregunta si l'objectiu de Nuevo orden era retratar, denunciar o provocar, respon simplement que “tot plegat”, i afegeix que també “entretenir i fer un exercici cinematogràfic nou”. I recorda la impressió que als 14 anys li va causar un altre exercici distòpic, La taronja mecànica de Kubrick. “Una obra d'art que vol reflectir el que estem vivint ha de ser un laberint i no mostrar la sortida, com la vida –diu–. Quan vaig al cinema no m'agrada que em diguin què haig de pensar i per qui haig de prendre partit. És tractar l'espectador de manera molt condescendent”.