Núria Graham: "He tingut la xiripa de trobar una cosa que dona sentit a la meva vida"

PalmaQuan crea les seves lletres, Núria Graham no sap exactament de què parla fins més endavant. "És com si la Núria que escriu anàs unes passes més endavant", explica. Li ha passat també amb el seu darrer disc, Marjorie (El Segell, 2020), que la cantautora catalana d'arrels irlandeses presenta al Claustre de Santo Domingo de Llucmajor aquest divendres, en el marc del cicle Sons de Nit. L'artista va publicar el seu primer àlbum debut, First Tracks, el 2015, amb tan sols 16 anys. En poc més de dos anys, va llançar Bird Eyes + In the Cave (EP) i gairebé a continuació el seu segon llarg, Does It Ring a Bell? (2017). Marjorie és el tercer disc, que va veure la llum aquest febrer.

És el disc amb què se sent més còmoda i representada. Amb què ha fet les paus en molts de sentits. "Ha estat un exorcisme de moltes coses: hi ha temes d'altres persones, una presència familiar molt curiosa; un món que no estava pensat i té molt de sentit", relata. A Graham la creació li surt lliure, inconscient, sense intencions gaire definides. "Hi ha cançons en què, quan les escric, no tenc ni idea del que estic parlant, i al cap de cinc mesos ho veig claríssim i em dic: si jo ja ho sabia de sobres, això!", diu rient. "Les cançons em serveixen per entendre'm a mi mateixa", assenyala.

L'artista diu que posa a dialogar les diferents Núries que l'habiten constantment. "No sé si és una sort o una maledicció, però tot va molt lligat a la meva vida personal i sentimental. Perquè en el moment que no tenc paraules, ho puc dir amb la música". La inspiració l'agafa en qualsevol lloc, perquè sempre té l'antena posada i els estímuls són el seu entorn, la seva gent. I és, assegura, una mena d'obsessió: "Tenc el mòbil ple de notes de veu meves parlant amb mi mateixa", confessa.

Aquesta quotidianitat es cola en els discos. El darrer està ple de referències a converses amb amics, discussions, situacions concretes del dia a dia. També hi ha personatges i un ambient que invoca la Irlanda dels seus orígens. Marjorie, per exemple, és un tema que parla de la seva àvia, que no ha conegut, "i a l'hora de mi mateixa també, perquè dic que estam fent els mateixos errors". Graham se sent lligada a Irlanda no només pels vincles familiars, sinó que se sent connectada amb la gent d'allà i el paisatge, que "és idíl·lic, però, alhora, hi ha decadència, nostàlgia i tristesa".

Decadència, nostàlgia i tristesa que molt sovint centralitza en el bar com a escena. "Ha estat l'escenari de la majoria dels meus discos perquè m'uneix amb la manera de ser d'allà, on la gent passa molt temps al bar i al principi pot semblar divertit, però quan veus més enllà hi ha les tristeses, i tot això ho intent entendre.

De la música li agrada tot. "Quan som a l'estudi tenc ganes de fer concerts, i quan estic de gira, em mor de ganes d'estar a l'estudi. Però el que més està lligat a la meva persona és estar a casa sola escrivint temes", confessa. "He tingut la xiripa de trobar una cosa que dona sentit a la meva vida", tanca.