Núria Moliner: "El millor habitatge públic de l'Estat s'està fent a Catalunya i les Balears"

BarcelonaEl barri de Roquetes de Barcelona creix: des de fa pocs mesos hi viuen les disset persones que formen La Morada, un "projecte transfeminista d'habitatge cooperatiu impulsat per bolleres, trans i altres identitats dissidents", tal com diuen elles mateixes. Entre elles hi ha Maria Salvador i Maria Berzosa. Obren la porta a l'ARA i a l'arquitecta i divulgadora Núria Moliner (Barcelona, 1991), perquè la van allotjar quan ella preparava el llibre Deu cases deu nits (Ara Llibres). Moliner ha triat aquest edifici per fer-se retratar, i mentre posa per al fotògraf, Salvador i Berzosa expliquen per què van triar aquesta fórmula d'habitatge, que en el seu cas està impulsada per la Fundació La Dinamo.

"Imagina't que tots els teus veïns són els teus amics, perquè compartiu un projecte en comú, sis anys de pensar un edifici juntes. Hi ha una proximitat que fa que puguis esmorzar i dinar amb més gent. I si els del quart diuen que han fet cigrons i que els en sobren, pots anar a buscar-ne amb una carmanyola. Tens el teu propi espai, però al mateix temps és com si visquessis amb molta més gent, i quan vulguis et pots retirar", explica Salvador. Un altre aspecte d'aquesta fórmula són les cures: "Quan una veïna tenia molta feina amb les entregues finals d'un màster, la vam alimentar entre tots. I si et poses malalta i tens dotze veïnes, probablement alguna et vindrà a cuidar. Així, la vida és una mica més fàcil", diu Salvador.

La Morada l'han dissenyat els arquitectes de Lacol, coneguts per la cooperativa Laborda, per la qual van guanyar el premi Mies van der Rohe en la categoria d'arquitecte emergent. "La Morada planteja una alternativa respecte al model especulatiu. És una arquitectura que ve donada d'una necessitat i d'un model d'habitatge, la cessió d'ús, que no és ni compra ni lloguer —afirma Núria Moliner—. Aquí pot semblar una cosa estranya o innovadora, però en ciutats com Copenhaguen un terç dels habitatges són cooperatius, i alguns són públics i alguns són privats".

A més dels pisos, que poden ser de tres mides, entre els 60 i els 72 m², La Morada inclou un pati amb vegetació i un espai per a bicicletes, una terrassa comunitària, una sala polivalent, habitació per a convidades i una sala-taller per treballar. I al terrat crida l'atenció una pèrgola fotovoltaica que aixopluga dues rentadores i l'estenedor. Salvador assegura que només s'atabalen una mica amb l'espai per estendre quan les famílies amb fills estenen la roba totes juntes. "Encara necessitem temps per acceptar aquest model, però l'estem rebent amb els braços oberts perquè l'habitatge és la preocupació número u de la població, i el model cooperatiu és esperançador perquè crec que és un prototip d'un món millor a escala d'un edifici", explica Moliner. A més, creu que, en aquesta línia, Catalunya és un referent.

"A escala estatal, i no sé si atrevir-me a dir internacional, el millor habitatge públic, el més innovador, el més pioner, el més experimental, el de més qualitat arquitectònica, s'està fent a Catalunya i les Balears, a través de l'Imhab [Institut Municipal de l'Habitatge i Rehabilitació de Barcelona], l'Impsol [Institut Metropolità de Promoció de Sòl i Gestió Patrimonial] i l'Ibavi [Institut Balear de l'Habitatge]", diu Moliner, que admet que l'habitatge és un tema que li genera "molta angoixa i frustració". "El model cooperatiu em dona esperances, i pot ser un camí, tot i que és molt minoritari i encara no és una solució. S'ha de fer molt habitatge públic, s'ha de treballar regulant i fent tot el que es pugui per resoldre aquest gran problema", subratlla Moliner.

Un homenatge a l'arquitectura catalana moderna i contemporània

Al llibre Deu cases deu nits, La Morada tanca un recorregut que comença amb la Casa Mercaders, el palau gòtic que Enric Miralles i Benedetta Tagliabue van rehabilitar per fer-lo el seu habitatge, i continua amb obres emblemàtiques del segle XX com són el taller de Joan Miró a Palma, de Josep Lluís Sert; la Casa Gomis d'Antoni Bonet Castellana, i un dels pisos de l'Illa d'Habitatges Escorial, de Josep Alemany, Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell, Francesc Mitjans, Antonio Perpiñá, Josep Maria Ribas i Manuel Ribas. "Em vaig plantejar que el llibre pot ser com un petit homenatge a l'arquitectura moderna i contemporània", diu Moliner. "Moltes vegades no hem entès o no s'ha transmès que l'arquitectura és patrimoni, que l'arquitectura és cultura. I quan sí que s'ha transmès sembla que el patrimoni acabi a l'Edat Mitjana. Jo volia transmetre que l'arquitectura moderna i contemporània, les construccions més recents, també és patrimonial i que podem aprendre'n moltes coses" explica.

Pel que fa a l'arquitectura catalana del segle XXI, el llibre inclou la Casa Horitzó, de l'estudi RCR; la Casa 712, d'Harquitectes; la modernista Casa Burés, per com l'ha rehabilitat l'estudi TdB Arquitectura; la Casa Positiva, de Josep Bunyesc, i La Morada. "Si aprenem a observar i a valorar aquest patrimoni arquitectònic contemporani, serà més fàcil protegir-lo. El primer seria això, parlar d'arquitectura perquè és l'escenografia de les nostres vides, perquè ens afecta en moltíssims nivells, ens condiciona i ens interpel·la", diu Moliner, que prepara un nou programa per a 3Cat, Entre quatre parets, sobre les cases de persones del món de la cultura, i la segona temporada de la docusèrie Animals arquitectes.

Núria Moliner va decidir que no construiria perquè va topar amb la visió d'una arquitectura desconnectada de les "necessitats reals de la gent" i "com a objecte o fins i tot com a obra artística". Un tret distintiu de Deu cases deu nits és que en alguns casos és prou punyent. Per exemple, critica la "infinitud d'edificacions egocèntriques estridents i fruit de l'especulació" que envolten el taller de Joan Miró a Palma, i a la Casa Gomis el soroll eixordador que va fer que n'hagués de marxar en plena nit. Així mateix, troba que l'acer de la Casa Horitzó s'escau al seu caràcter escultòric, però que l'habitatge no té una bona inèrcia tèrmica. I els preus exorbitants dels habitatges de la Casa Burés, de la qual la Generalitat es va desprendre, Moliner els atribueix a una Barcelona "turistificada i venuda al millor postor".