Els nyaps arquitectònics de l'Espanya democràtica

BarcelonaMonstres. Pasterades. Despropòsits... El vocabulari per descriure els nyaps arquitectònics i urbanístics que hi ha arreu de l’Estat és tan ampli com la varietat dels casos, des de complexos vacacionals com Marina d’Or fins a aeroports, estacions d’alta velocitat i altres infraestructures que van sorgir com bolets durant els anys de la bombolla immobiliària. I la lletjor impregna edificis de tot tipus; és incontenible. El periodista Andrés Rubio ha recollit desenes d’exemples al llibre España fea. El caos urbano, el mayor fracaso de la democracia (Debate). “L’arrasament del territori ha sigut una catàstrofe cultural sense precedents”, adverteix l’autor. Andrés Rubio va ser el responsable del suplement de viatges d’El País durant vint anys, i va poder conèixer molts dels edificis dels quals parla de primera mà, així que el llibre és el “contrarelat” de l’Espanya bonica que mostrava al suplement. “Vèiem aquesta Espanya lletja i algunes vegades havíem de reenquadrar les fotografies per tapar el que era lleig, i no ens passava el mateix amb fotografies que ens arribaven de França i fins i tot d’Itàlia, i això em va fer preguntar-me moltes coses”. 

Precisament, per a Rubio la llavor del problema és que durant el franquisme es va aplicar el model territorial nord-americà en lloc del francès, molt més sensible, i més endavant els successius presidents del govern espanyol no van tenir ni la sensibilitat ni l’interès per revertir-ho. “Espanya no es va afrancesar, i el model francès era molt més rigorós i molt més ideal a l’hora de relacionar el territori amb la identitat del país, i això no es va tenir en compte a Espanya i els resultats són catastròfics”, lamenta Rubio, que recorda com els presidents socialistes, aparentment més sensibles que els populars, no van resoldre-ho. “Amb Felipe González es va perdre l’oportunitat de revertir el procés de degradació urbana i paisatgística d’Espanya”, lamenta Rubio. “Va ser incapaç d’aconseguir que la defensa de l’interès col·lectiu s'imposés sobre l’interès individual, i va optar ja el 1983 per la via neoliberal quan el seu govern va demanar als ajuntaments «agilitzar les llicències d’obres»”. I de José Luis Rodríguez Zapatero recorda que “no va ser conscient de la qualitat de l’urbanisme com a vertebrador de la contemporaneïtat, o com a distorsionador estructural”. I pel que fa a Catalunya recorda com Convergència i Unió i ERC van votar el 1987 a favor de la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona, per la qual va apostar Pasqual Maragall, al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, per unificar la planificació urbanística de 26 ciutats al voltant de Barcelona.

Una balearització “infecta”

Els desastres urbanístics al voltant del taller Miró a Palma

Joan Miró es va instal·lar a Palma a mitjans dels anys 50 i va veure horroritzat com els desastres urbanístics se succeïen al voltant dels seus tallers: la possessió del segle XVIII Son Boter i el nou taller que va encarregar a l’arquitecte Josep Lluís Sert, un procés que va qualificar d’“infecte”.

Un altre cop Calatrava

Ningú vol l’excessiu Palau de Congressos d’Oviedo

El nom de Santiago Calatrava s’ha convertit en sinònim d’excessos, promeses incomplertes i malbaratament. Un dels seus fiascos més sonats, i dels promotors, és el Palau de Congressos d’Oviedo, que també havia d’acollir un centre comercial, unes oficines i un hotel. Va costar 300 milions més que els 76 pressupostats inicialment i, després de fracassar, el propietari el va treure a subhasta l’any passat per 10,2 milions d’euros. No va licitar ningú perquè es calcula que per rehabilitar-lo calen almenys 12 milions d’euros. 

500 vil·les arrasades

Més de la meitat de les vil·les de Sant Sebastià han desaparegut

La protecció del patrimoni requereix sensibilitat i responsabilitat polítiques i consciència ciutadana. Un dels casos més sagnants que recull Rubio al llibre s’ha produït a Sant Sebastià: des dels anys 50 s’han destruït 500 de les 950 característiques vil·les d’estiueig que hi havia el 1950. El president de l’associació per a la conservació del patrimoni cultural Áncora, l’historiador Alberto Fernández d’Arlas, lluita perquè se’n cataloguin almenys 150. 

Gratacels invasius

Dues torres de l’arquitecte César Pelli alteren Bilbao i Sevilla

Construir en altura permet estalviar sol, però els gratacels poden ser letals per a la panoràmica d’una ciutat. En aquest sentit, l’arquitecte argentí César Pelli (1926-2019) és l’autor de dos edificis controvertits: la Torre Iberdrola, a Bilbao, per voler competir amb un edifici tan emblemàtic com el Museu Guggenheim, de Frank O. Gehry, i la Torre Sevilla, a la mateixa capital andalusa. “L’àrea de Bilbao està plagada d’edificis industrials que primer els estan saquejant i després enderrocant, perquè la memòria industrial de la ria sembla que no encaixa amb l’arcàdia foral”, diu l'autor. En el cas de la Torre Sevilla, les autoritats van permetre a Pelli i als promotors saltar-se la norma no escrita de mantenir la Giralda com el gratacel més alt de la ciutat. I es podria produir un altre d’aquests casos a Màlaga, on ja s'han organitzat mobilitzacions per evitar que es construeixi un hotel de 116 metres d'alçada al port.

Un altre dels gratacels polèmics és a Benidorm: l’edifici Intempo, el residencial més alt d'Espanya (fa 198 metres d'altura), està coronat amb una estructura hortera que recorda un diamant i ha aixecat polseguera després que l’opinió pública hagués assimilat l’urbanisme en altura de la ciutat com una virtut.

Pobles a la llista vermella

Intervencions destraleres arruïnen la bellesa dels pobles

Andrés Rubio assegura que molts dels llocs inclosos a la llista dels pobles més bonics d’Espanya no complirien els 27 requisits que posen a França per entrar-hi i que són revisats cada sis anys. Dos d’aquests pobles espanyols dubtosos són Potes (Cantàbria) i Lerma (Burgos). Les intervencions insensibles han fet que aquest poble i molts altres funcionin “per fragments” en lloc de ser un “tot orgànic”, com diu Rubio. En canvi, han sigut un èxit la conservació d’Albarracín (Terol), Pedraza (Segòvia) i Vejer de la Frontera (Cadis) i la lluita que el poeta i artista César Manrique va emprendre per protegir Lanzarote.

L’habitatge anodí del rei

La casa de Felip VI no és un reflex de la bona arquitectura espanyola

Enguany es compleix el vintè aniversari de la polèmica que va aixecar el projecte de la casa de l'aleshores príncep d’Astúries: en lloc de convocar un concurs o encarregar-la a un dels grans arquitectes espanyols, l’arquitecte en aquell moment de la casa reial, Manuel del Río, va projectar “una construcció banal i buida de significat”, conclou Rubio.