L’OBC i l’Esmuc uneixen forces en un Xostakóvitx monumental

BarcelonaLa intel·liguèntsia musical soviètica no ho tenia del tot clar amb la Simfonia núm. 10 de Xostakóvitx, algú fins i tot apuntava que l’obra necessitava un cinquè moviment de caràcter inequívocament triomfal. És una anècdota més que subratlla la dificultat d’assignar continguts massa específics a una obra purament instrumental per molt que el compositor la salpebrés amb referències al seu nom i al d’una alumna amb qui va estar encaterinat. Sigui com sigui, la pugna entre ombra i llum, element habitual en la literatura simfònica, necessita un perfecte desplegament de l’estructura discursiva per fer l’impacte necessari. Així ho va entendre Kazushi Ono en una versió esplèndida en què l’OBC va comptar, continuant una encertada iniciativa, amb el reforç de músics de l’Esmuc.

El director japonès va controlar amb mà ferma tots els elements d’aquest gran fresc simfònic, ja des d’un primer moviment construït com un gran arc, des de l’entotsolada introducció (ben expressiu el plany del clarinet de Josep Fuster) fins a l’imponent clímax abans de tornar a la desolació inicial. La brutalitat de la furiosa marxa de l’ scherzo es va fonamentar més en una meticulosa articulació i coordinació d’una OBC, com ja és costum, en magnífica forma per al seu titular que no pas en la histèria volumètrica. El caràcter fluctuant del tercer temps i les ombres de la introducció del final van donar pas a la desimboltura quasi frívola (no exempta d’ambigüitat), un altre cop molt ben graduada per Ono, amb què es clou la simfonia.

El programa en conjunt era d’una heterogeneïtat desconcertant, també en el cas que el Concert per a violí de Dvorák no hagués estat canviat pel Tercer de Saint-Saëns. Joshua Bell va exhibir un so de bellesa i amplitud desarmants, complementat per justes dosis de temperament romàntic i instint poètic. La propina va ser un bon recordatori de la seva participació en la banda sonora de The red violin composta per Corigliano. L’obra inicial de la sessió tampoc era la prevista, un encàrrec de l’Associació Espanyola d’Orquestres Simfòniques a Manuel Rodríguez Valenzuela, reemplaçada per Ungebetenes Spiel 2, un petit tast de la imaginació sonora del compositor valencià.