Rubén Gallardo: “El meu objectiu és arribar a posar música a pel·lícules de Hollywood”

PalmaFa només unes setmanes que Rubén Gallardo (Felanitx, 1992) se'n va dur el premi internacional al millor compositor del Films InFest Festival de Nova York, per la banda sonora de la pel·lícula Mirror Stacy, un drama que l’ha duit a aconseguir un dels seus somnis: ser premiat als Estats Units i que això pugui servir com a trampolí per poder triar nous projectes que el duguin a Hollywood. I és que encara que tingui 10 anys d’experiència, la carrera acaba d’enlairar-se. Amb l’estudi a Manacor, ens conta com és posar música a imatges i donar emoció i vida a les escenes.

Comencem pel principi. Quan us vau començar a interessar per la música?

— Mon pare ja era músic a un grup que es deia Rupits, així que des dels tres o quatre anys ja record estar envoltat d’instruments. Un piano, una guitarra… però el que realment sempre em va interessar més de ben petit va ser la percussió. Quan ma mare menys s’ho esperava ja era dins la cuina agafant qualsevol cosa per fer renou.

Sabeu tocar de tot, idò

— Sí, una mica de tot, també el baix elèctric, la flauta travessera, el saxo, alguns instruments ètnics… Com a compositor sempre va bé saber tocar un poc tot per poder incloure certes sonoritats quan és necessari, per anar provant tessitures.

Passau pena que la intel·ligència artificial us acabi llevant feina?

— No gaire. És cert que existeixen llibreries virtuals i que la IA et pot solucionar moltes coses i crear melodies, per exemple. Però pens que així només es perd l’ànima i el toc diferent que tot compositor ha de tenir. La música és l’ànima de qualsevol història, sigui del gènere que sigui. És preciós quan arribes a tenir la teva pròpia signatura com a autor. Hans Zimmer i John Williams, per dir-ne dos, és evident que la tenen.

Com se'n va témer d’aquest premi internacional a Nova York?

— Ha estat una mica per sorpresa, perquè és complicat endur-se'n un premi com aquest. Si bé és cert que estava nominat amb quatre pel·lícules distintes i tenia més opcions, no m'ho pensava mai. Fins que la directora em va enviar un missatge donant-me l'enhorabona, no me'n vaig fer a la idea.

Com aconseguiu formar part d’un projecte?

— Hi ha dues maneres. A porta freda, fent de comercial i oferint els teus serveis a portals especialitzats que demanen professionals per acabar de fer l’equip. O bé que, quan ja et coneixen, et recomanin i vagis agafant un nom dins la indústria.

Necessitau tenir imatges per poder començar a treballar o sou guia també per arguments i conceptes?

— Sempre als directors els deman tres coses per començar a treballar: tenir el guió definitiu de la pel·lícula, el guió musical per saber quan ha d’entrar-hi una determinada tessitura, i finalment les imatges. Normalment treball a posteriori quan el muntatge ja està fet. És quan veig les imatges que puc percebre i connectar amb el que estan vivint o patint els personatges.

El cinema també va arribar de petit com la música?

— Sempre m'ha agradat. Abans de tenir més feina procurava anar-hi dues o tres vegades per setmana. En realitat veig l’art com un conjunt de coses que sempre m’han interessat. De fet primer vaig tenir una companyia de teatre on també actuava; després vaig muntar un grup musical amb un cosí… que és quan vaig començar a composar música, heavy primer i un poc més simfònica més tard, quan entràrem en contacte amb altres bandes de la Península.

Quina fou la vostra primera banda sonora?

— És una història molt curiosa, perquè fou una mica de casualitat. Tenia un amic que estudiava cinema a Madrid i que, durant els estius tornava a Mallorca per filmar-hi alguna cosa. Era 2015 i la peli es deia Zero. Jo, per aquells temps, feia de tècnic de llums i so. Volia il·luminar unes escenes i em va demanar ajuda. Després em va dir si faria una melodia al piano per una altra escena. La pel·lícula es va estrenar a la sala Rívoli de Palma, dins un festival on vaig acabar per ser premiat! No en tenia ni idea d'on anava; em van asseure devora l'actriu Claudia Cardinale. Jo al·lucinava. Aquest guardó em va obrir moltes portes i sobretot em va ajudar a saber què era el que volia fer a la meva vida. Poc després, Toni Caimari i l’actriu Macarena Gómez em cridaren per un projecte a Madrid, i fins ara.

Vós podeu mirar tranquil·lament una pel·lícula al cinema o sempre us fixau en quan entra o com sona la música?

— Difícilment puc gaudir-ho [riu]. Sempre penses, jo ho hauria fet d'una altra manera. Em fix en la qualitat del so, si hi ha coses virtuals o no, etc. Però tot això no implica que en molts de casos m'arribi a emocionar quan una banda sonora és intensa.

A quin gènere us agrada més posar música?

— El que domin més és el drama. Però no faig distincions a l'hora de treballar. Tot i això us confessaré una cosa: encara que sembli tot el contrari, el més complicat és posar música a una pel·lícula d'animació.

Per què?

— Per la gran varietat d'accions diferents que pot haver-hi en pocs segons de diferència. Entre 2023 i 2024 m'he encarregat de la banda sonora d'una pel·lícula anomenada Spring, que, de fet ,ha estat el meu primer projecte d'animació… i ho he pogut comprovar.

Un mal guió es pot arreglar amb una bona música?

— La banda sonora pot treure una pel·lícula endavant, salvar-la… però també enfonsar-la. La música et fa entrar a l'essència, però si un moment és dramàtic, per exemple, no basta crear una música adient. Has de saber també què vol transmetre el director amb allò, si li vol donar un toc de comicitat o ho vol deixar en silenci o amb els instruments mínims. Pots fer una música superèpica i no ser el que l'escena necessita…

Com els passa a molts escriptors, una banda sonora s’acaba o s’abandona?

— Més aviat s’abandona. Quan després l’escoltes en el moment de la projecció, penses que sempre hi ficaries o llevaries coses. És clar que allò més important, però, és gaudir del procés de creació. De cada cop ho gaudesc més.

Què us agradaria que passàs els pròxims anys?

— Que els projectes que m’arribin tinguin cada cop més força fins a arribar a la meca, a Hollywood. De fet, ara mateix entre el 60 i el 70% dels projectes en què treball són de fora d'Espanya. En aquests moments faig feina en pelis de Nova York, Londres i Sydney, a Austràlia. També enguany he començat a fer feina a La Societat, un documental basat en la pel·lícula de J. Bayona, La sociedad de la nieve.

La vostra supòs que encara és una feina una mica autogestionada

— Som el meu propi mànager i el que duu els temes legals [somriu].

Per acabar, un compositor i una pel·lícula preferida

— Hans Zimmer, ho tenc claríssim; i la pel·lícula seria Interestellar (Christopher Nolan, 2014). La banda sonora és seva.