Objectiu: posar al dia el català antic

Barcelona“No podem deixar que les edicions de clàssics catalans es destinin sobretot a un públic estudiantil o acadèmic”, comenta el filòleg, editor i professor Joan Santanach, que fa una dècada va impulsar des de l’Editorial Barcino una col·lecció que pogués acostar al lector corrent autors com Ausiàs March, Ramon Llull i Jordi de Sant Jordi. “El repte era facilitar una mica més l’accés a aquests i altres referents –continua–. Un primer pas en aquesta direcció va ser la col·lecció Biblioteca Barcino, que des del 2004 presentava textos antics medievals i fins al segle XVII adaptats a l’ortografia moderna, però encara en el català de l’època, amb les notes que calgués per solucionar problemes de comprensió”.

Tast de clàssics, que va arrencar el 2011, va anar més enllà per recollir una tradició que arrenca molt enrere en el temps, l’adaptació al català actual d’aquest corpus canònic. “Ja al segle XVI hi havia edicions que actualitzaven Llull –recorda Santanach–. Si als catalans de llavors ja els costava seguir-lo, la distància que hi ha ara és molt més gran”. A banda d’iniciatives puntuals des de la Biblioteca Joventut a principis del segle XX, l’adaptació de la Crònica de Jaume I per part de Josep Maria de Casacuberta –que el fundador de Barcino va començar a publicar el 1926– i d’antologies com les d’editorial Teide a la dècada dels 90, la col·lecció Tast de clàssics ha estat “el projecte més sostingut en el temps”. N’han sortit divuit volums fins ara, arrencant amb Poesia, de Jordi de Sant Jordi i Una tria, d’Ausiàs March. Se’n van ocupar dos poetes, Carles Duarte i Josep Piera, respectivament. Les adaptacions les han signat més endavant autors com Jordi Llavina, Joan-Lluís Lluís, Marta Pessarrodona, Alba Dedeu, Raül Garrigasait i Lluís-Anton Baulenas, que es va encarregar dels tres volums del Curial e Güelfa. “Si els haguéssim donat a especialistes, els textos resultants probablement haurien pesat massa –continua–. Triar autors amb obra de creació també era una aposta complicada, perquè corríem el risc que no coneguessin els textos o el context en què van ser escrits amb profunditat”. La col·lecció de Barcino continua oberta: l’últim títol publicat és La faula, de Guillem de Torroella, escrita al voltant del 1370 i versionada ara per Lola Badia.

Un nou 'Tirant lo Blanc'

Entre les iniciatives singulars que han vist la llum darrerament hi ha el nou Tirant lo Blanc que ha presentat Proa. Màrius Serra ha adaptat el text de Joanot Martorell amb molt bona acollida entre els lectors. “No podem saber encara quants se n’han venut, però se n’han distribuït més de 10.000 exemplars des del novembre passat –afirma l’editor Josep Lluch–. Ha anat tan extraordinàriament bé que tenim algun projecte més al cap en aquest sentit”. Proa havia fet una operació similar el 2015 amb el Llibre de les bèsties de Ramon Llull, adaptat al català modern per Miquel Desclot i amb il·lustracions de Perico Pastor. “El Tirant que hem publicat no pretén suplantar l’original de Joanot Martorell, però si un lector corrent agafa el text del segle XV s’entrebancarà sovint a causa de la llengua de l’autor, que ens queda molt lluny”. 

Santanach creu que les dificultats per llegir literatura catalana antiga arrenquen “d’un gran problema en l’educació”. “Hi ha un tall entre la tradició pròpia del país i el país mateix, que no l’assumeix com a pròpia –comenta–. Qualsevol iniciativa per acostar aquests llibres intenta suplir una manca de formació”. Tant Josep Lluch com Joan Santanach recorden que l’operació d’actualitzar la llengua de textos antics es dona en moltes altres cultures, com ara la castellana i la francesa. En el cas del català, a més, es mira de superar el buit d’haver tingut una tradició interrompuda entre els segles XVI i XIX i també durant el franquisme.