«OBK no ha volgut mai ser un grup ‘cool’»

BarcelonaJordi Sánchez i Miguel Arjona van aconseguir que OBK fos un dels grups més populars dels anys 90 a Espanya. Un techno-pop que transparentava la influència de Depeche Mode i unes lletres que apostaven tots els versos als sentiments van convertir OBK en supervendes. Arjona va baixar del tren el 2012, però Sánchez va continuar al capdavant d’un projecte nascut a Sant Feliu de Llobregat que ara celebra 25anys amb Live in Mexico (Warner). És un CD i DVD enregistrat a El Plaza Condesa de la capital mexicana, una sala similar a la Barts barcelonina. “Vaig compartir el meu món amb el Miguel, però ell va perdre la passió per seguir en aquest món -diu Sánchez-. Sí, m’agradaria seguir amb ell, però les coses són així”.

Sánchez, de 48 anys, assegura que manté “la mateixa il·lusió” que quan a mitjans dels 80 va descobrir Depeche Mode i “totes les bandes britàniques que feien techno-pop ”. “Era un nen jugant a crear un món propi, i segueixo sent un nen que juga i que ara té una nova joguina, el disc en directe que faltava a la meva col·lecció”, diu un home que recorda amb sorpresa la bona rebuda mexicana: “Sense cap companyia discogràfica que fes la feina, OBK s’ha convertit una mena de grup de culte a Mèxic, i moltes bandes electròniques el tenen com a referent”.

El disc inclou tant peces dels últims anys com èxits anteriors, com Tú sigue así, Falsa moral, La princesa de mis sueños i El cielo no entiende, cançons que s’adiuen amb el caràcter d’OBK. “Una banda de música electrònica popular”, en paraules de Sánchez. El propòsit sempre ha sigut el mateix, fer cançons que connectin amb el públic, que “arribin a tothom”, com aquells hits del dance italià que també van alimentar la joventut del cantant d’OBK. Tanmateix, també ha intentat adaptar-se als temps amb vestits nous. “El disc Revolución (2013) té molt de David Guetta. En sóc molt fan perquè és una de les persones que ha sabut aplegar electrònica, dance, pop i comercialitat massiva. Jo tinc aquesta mateixa visió. També em fascina Skrillex, però no tot”, explica.

L’àlbum també recupera Yo no soy cool, una cançó del 2006 que segueix definint el grup. “OBK no ha volgut mai ser un grup cool. En el món de la música electrònica hi ha molt postureig, i això no va amb mi. Sempre hem sigut gent molt treballadora i amb els peus a terra. Valoro molt el que m’ha donat la vida i intento no oblidar d’on vinc. Hem tingut molt de cap i mai no vam malbaratar el que havíem aconseguit”, diu Sánchez.

L’estigma de la incomprensió

OBK van viure els últims anys de vaques grasses de la indústria discogràfica espanyola, tot i que Sánchez no amaga cert malestar quan recorda aquella època. “Sense campanya de màrqueting vam vendre 500.000 còpies del primer disc, Llámalo sueño. Però hi havia coses de la indústria que no entenia. Per exemple, no vaig entendre mai que poguessis anar a Madrid a fer una reunió per demanar un bateria i et diguessin que no hi havia diners per contractar-lo, però t’havien pagat dos bitllets d’avió i un dinar al millor restaurant de Madrid. Era al·lucinant”, explica. Tampoc entén per què alguns mitjans i festivals han menystingut OBK. “Arribàvem al gran públic -diu- i, en comptes de considerar-ho una cosa bona, alguns mitjans van decidir que això era dolent. Teníem la sensació que havíem de fer el triple d’esforços per fer-nos valer”.