Les obres mestres de l'arquitectura moderna de mitjans del segle XX

BarcelonaPer al periodista i escriptor britànic Dominic Bradbury, l'arquitectura d'entre els anys 50 i 70 del segle XX representa "el període més dinàmic de la història per la combinació de la creativitat i la innovació tecnològica". I ho vol demostrar amb el gegantí Atlas of mid-century modern masterpieces (Phaidon), del qual hem extret tretze edificis emblemàtics.

Crown Hall, Institut de Tecnologia d'Illinois (1956)

Ludwig Mies van der Rohe

Es tracta, segons la revista Time, d'"una de les estructures més influents, inspiradores i sorprenents del món". Mies van der Rohe la va dissenyar després d'exiliar-se als Estats Units arran de l'auge del nazisme i d'assumir el càrrec de director de l'escola d'arquitectura de l'Institut de Tecnologia d'Illinois a Chicago, l'edifici del qual va acollir el seu propi departament i el disseny d'un altre creador de la Bauhaus exiliat, László Moholy-Nagy. "L'arquitecte va adoptar un exoesquelet d'unes grans columnes d'acer que recorden una porteria de futbol. L'estructura sosté la coberta i el marc perimetral, cosa que va crear un ampli espai obert", diu Bradbury. Això va fer que Van der Rohe pogués col·locar totes les taules de dibuix en "un espai universal".

Capella de Notre Dame du Haut a Ronchamp (1955)

Le Corbusier

Dominic Bradbury assegura que l'acabament de la capella de Notre Dame du Haut va ser "una revolució tranquil·la", per com Le Corbusier va superar les limitacions del racionalisme amb recursos com l'"art abstracte". L'arquitecte va representar la idea de renaixement amb una coberta escultural inspirada en la closca d'un cranc que havia trobat anys abans a Long Island, i una "composició simfònica" de petites obertures amb vitralls, dins un conjunt que també inclou una torre campanar. L'origen de l'encàrrec es remunta a la reconstrucció d'un lloc de pelegrinatge francès destruït durant la Segona Guerra Mundial. "Com va apuntar Le Corbusier, Ronchamp és «un lloc de silenci, pregària, pau i joia espiritual», i també va marcar un gir monumental en l'evolució de l'arquitectura moderna de mitjans del segle XX", explica l'autor.

Taller de Joan Miró a Palma (1956)

Josep Lluís Sert

Exiliat als Estats Units, Josep Lluís Sert va dissenyar el taller somniat de Joan Miró des de Harvard i, malgrat tot, va aconseguir integrar l'edifici en el lloc. L'edifici, de prou envergadura perquè Miró hi pogués fer obres de gran format, es caracteritza per les lluernes de la coberta, fetes amb mitges voltes, i la combinació del formigó armat amb la ceràmica. "La creació del nou estudi va marcar un punt d'inflexió decisiu en la trajectòria de l'artista. Sert va rebre l'encàrrec de concebre un edifici fet a mida de les marjades del terreny, el clima i els requisits de Miró", explica Bradbury. L'atles inclou un altre edifici de Sert, la Fundació Maeght a Sant Pau de Venca (França), que va ser el model de la Fundació Joan Miró de Barcelona; i altres edificis de Catalunya i l'Estat, entre els quals hi ha el Canòdrom de Barcelona, d'Antoni Bonet Castellana; el Palau de Congressos de Madrid, de Pablo Pintado y Ribas, que té un mural del mateix artista a la façana; el bloc d'apartaments Xanadú de Ricard Bofill a Calp, l'Hotel de Mar de Josep Antoni Coderch a Palma; el gratacel madrileny Torres Blancas, de Francisco Javier Sáenz de Oíza, i l'església de Sant Pere Màrtir dels dominics d'Alcobendas, de Miguel Fisac.

Brasília (1958-1967)

Oscar Niemeyer

L'obra d'Oscar Niemeyer representa "la destil·lació dels colors, la llum i la sensualitat del seu Brasil natal", es pot llegir en l'acta del jurat que li va concedir el premi Pritzker l'any 1988. Així mateix, que es tracta d'una arquitectura "amb un gest artístic amb una lògica i una substància subjacents". Una de les grans fites de Niemeyer la formen els edificis que va dissenyar per a la nova capital del Brasil, Brasília, entre els quals hi ha el complex del Congrés Nacional, el Palau de l'Alvorada (la residència presidencial) i la Catedral Metropolitana, aquesta última un espai creat mitjançant la unió de setze costelles de formigó i on, en comptes de parets convencionals, el tancament de la catedral és de vitralls. "Un dels aspectes més destacats de la feina de Niemeyer a Brasília és com va aconseguir desenvolupar tantes idees innovadores, no només al mateix lloc, sinó en un període de temps tan breu i intens", diu Bradbury.

Museu Guggenheim de Nova York (1959)

Frank Lloyd Wright

Nascut quinze anys després que Antoni Gaudí, el nord-americà Frank Lloyd Wright no va deixar d'explorar totes les possibilitats de la seva arquitectura orgànica fins al final, com es pot veure amb el Museu Guggenheim de Nova York, les obres del qual van acabar uns mesos després de la seva mort, tretze anys després de començar-hi a treballar. Lloyd Wright va respondre a l'encàrrec del col·leccionista Solomon R. Guggenheim i la seva assessora, la baronessa Hilla von Rebay, de fer un museu per exposar la seva col·lecció d'art abstracte d'una manera insòlita: els principals espais expositius es troben al voltant d'una rampa helicoidal de cinc pisos que culmina en una gran lluerna. La idea és que els visitants agafin un ascensor fins a l'últim pis i visitin les exposicions baixant tranquil·lament per la rampa. La crítica va considerar l'edifici com el més estrany de Wright i va aixecar polseguera en el món de l'art, però avui és un dels edificis més estimats i emblemàtics de Nova York i del món.

LAX Theme Building (1961)

Pereira & Luckman

William Pereira i Charles Luckman van ser dos pioners a explorar la relació entre l'arquitectura i els mitjans de comunicació amb els també pioners estudis de la CBS (1953). Uns anys després, Pereira & Luckman van crear una icona impactant a l'aeroport internacional de Los Angeles, una torre amb un restaurant i un mirador que roman com un dels grans exemples de l'arquitectura inspirada en les formes aerodinàmiques dels avions i la indústria aeroespacial, sobretot pels dos arcs parabòlics entrecreuats que en reforcen l'estructura i que fan que el conjunt sembli un plat volador extraterrestre. De fet, aquest projecte va sorgir després que quedés al calaix un ambiciós pla d'ampliació de l'aeroport dels mateixos arquitectes i Welton Becket basat en una "supercúpula" que cobria la terminal. 

Filharmònica de Berlín (1963)

Hans Scharoun

La coberta d'aquest auditori excepcional recorda un mar banyat pel sol, per on una dècada més tard podria haver navegat l'Òpera de Sydney amb la coberta que recorda un vaixell amb les veles inflades pel vent. Scharoun va prendre la decisió va posar l'orquestra al cor de l'edifici, envoltada de les fileres concèntriques de butaques, per crear "un ambient més íntim i acústicament ric", com diu Bradbury. La coberta té la forma d'onades que semblen moure's cap al centre de l'edifici. Per raons pressupostàries, l'edifici va entrar en funcionament sense el característic revestiment que havia pensat Schauron i durant anys va ser objecte de crítiques per la duresa que li donava el fet que el formigó quedava a la vista. Les plaques daurades les van posar als anys 80 durant una rehabilitació. La influència de la Filharmònica de Berlín es nota en una de les sales de concerts més sonades de les últimes dècades, l'auditori Walt Disney, de Frank Gehry, a Los Angeles.

Gimnàs Olímpic de Tòquio, al parc de Yoyogi (1964)

Kenzo Tange

Kenzo Tange va ser el primer japonès a rebre el premi Pritzker. Per al jurat, el Gimnàs Olímpic de Tòquio és "un dels edificis més bonics del segle XX". El gimnàs, compost per dos edificis entrellaçats, va ser una de les icones de la reconstrucció del Japó després de la Segona Guerra Mundial i va tenir un impacte mundial. En el terreny més estrictament arquitectònic, és un dels treballs que reflecteix l'afany de Tange d'arrelar l'arquitectura contemporània al Japó i de sumar-se als debats sobre el tradicionalisme japonès, en el sentit que el paper de l'arquitecte havia de passar més aviat desapercebut en l'obra. L'element més destacat del gimnàs gran és una coberta suspesa que Tange va dissenyar conjuntament amb l'enginyer Yoshikatsu Tsuboi com una closca, o un terrat com el d'una pagoda, que protegeix les instal·lacions. El gimnàs petit recorda clarament un caragol, tant per la forma de la coberta com pel recorregut en espiral cap a l'interior.

New Baris (1967)

Hassan Fathy

Tot i que va quedar interromput per la Guerra dels Sis Dies, el poblat de New Baris, a l'oasi de Kharga, a prop de Luxor (Egipte), ara apareix com un referent de qüestions molt actuals. Per exemple, per l'arquitectura social, un dels afanys més importants de l'autor, Hassan Fathy, per l'ús de materials naturals i per les formes entre tradicionals i modernes que sorgeixen de treballar amb fusta o, en aquest cas, amb tova. New Baris va ser una iniciativa pública pensada per repoblar una zona remota: incloïa habitatges per a 250 persones i espais públics, com una mesquita, un hospital i cafès, al voltant d'una gran plaça. "Fathy va fer servir cobertes amb voltes i reixetes de ventilació a les parts altes dels murs per aconseguir una climatització natural", diu Bradbury. Tot i que va ser molt ben rebut entre els arquitectes, actualment New Baris ha quedat abandonat i és un poblat fantasma.

Museu d'Art de São Paulo (1968)

Lina Bo Bardi

Nascuda en una família romana, Lina Bo Bardi es va formar a Itàlia i es va traslladar al Brasil el 1946 de manera permanent. De les seves obres brasileres, el Museu d'Art Modern de São Paulo, impulsat pel seu marit, el conservador d'art Pietro Maria Bardi, és la que li va donar fama mundial. Les sales estan sostingudes a vuit metres d'altura per quatre blocs gegantins, cosa que permet crear una plaça coberta. Per fer seguiment de les obres, Bo Bardi va instal·lar la seva oficina al mateix museu i va decidir pintar l'estructura de vermell arran dels defectes que van aparèixer al formigó. L'interior del museu també va ser revolucionari: l'arquitecta va voler "destrossar l'aura que envolta els museus", com va dir ella mateixa, amb uns suports de formigó i vidre que permeten exposar els quadres al bell mig de l'espai, fent conviure la pintura i l'escultura amb les arts populars.

Les Torres Bessones (1973-2001)

Minoru Yamasaki i Emery Roth

Les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York van representar "'l'ambició capitalista i de la globalització", diu Bradbury. I quan van ser destruïdes l'11 de setembre del 2001, van representar la barbàrie del terrorisme islamista. En l'àmbit arquitectònic, les torres, que feien respectivament 417 i 415 metres d'altura, van ser en el seu moment els edificis més alts de Nova York i els quarts a escala mundial, per darrere de les Torres Petronas, la Torre Sears de Chicago i la Torre Jin Mao a la Xina. L'ambició del projecte va fer que els arquitectes haguessin d'innovar en diferents aspectes, com en els fonaments, una estructura d'acer a prova del vent i els característics mòduls prefabricats que hi havia a les façanes.

Òpera de Sydney (1973)

Jørn Utzon

L'Òpera de Sydney està construïda en una petita península al costat sud de la badia de la ciutat australiana. Consisteix en tres grups de cobertes que acullen dues sales principals per a espectacles i concerts i un restaurant. De les cobertes, l'arquitecte danès Jørn Utzon va dir que estava feta com els grills d'una fruita. També s'ha dit que recorda un vaixell i un reguitzell de closques marines. Sigui com sigui, es tracta d'un dels edificis més cèlebres del segle XX, malgrat les controvèrsies que van envoltar la construcció. Arran dels sobrecostos —el pressupost inicial era de 3 milions de dòlars australians i en va costar més de 100—, el govern australià va rellevar Utzon per un grup d'arquitectes seleccionats pel ministeri d'Obres Públiques. En aquesta situació, Utzon va marxar d'Austràlia i no va assistir a la inauguració. No hi va ser fins al 1999, quan el govern australià el va cridar per treballar com a guia en tots els futurs canvis de l'edifici. Des del 2007 l'Òpera de Sydney està reconeguda com a Patrimoni Mundial de la Unesco.

Memorial Ilinden, també conegut com a Makedonium (1974)

Jordan i Iskran Grabul

L'última semblança que han trobat al Makedonium, a Macedònia del Nord, és amb les protuberàncies del coronavirus, encara que els autors, el matrimoni format per l'artista Jordan Grabul i l'arquitecta Iskra Grabul, es va inspirar en un flagell. Sigui com sigui, es tracta d'un dels spomeniks més emblemàtics, és a dir, una de les d'estructures iugoslaves que commemoren la resistència davant el nazisme, moltes de les quals perviuen enmig dels boscos. "En molts casos, aquests memorials han adquirit múltiples capes de significats", diu Bradbury. Així, aquest monument recorda els combatents de la revolta d'Ilinden contra l'Imperi Otomà.