Odi trans des de l'època colonial

BarcelonaL’esperança de vida dels travestis i els transsexuals a l’Argentina és d’entre 35 i 40 anys, i la principal causa de mort és l’assassinat per part dels seus amants o la policia. “És un travesticidi”, denuncia l'artista Mag de Santo. Però la violència contra els cossos trans ve de molt més lluny i es remunta a l'època colonial. El duet d’artistes i comissaris Río Paraná, format pel mateix Mag De Santo i Duen Sacchi, presenten a La Virreina l'exposició La petjada del nyandú (o com transformem els silencis), on han fet “un acte de sanació col·lectiva” que inclou testimonis del terrible aparell institucional passat i present contra els transsexuals de l’Amèrica Llatina. També hi mostren unes cosmogonies indígenes on els cossos fora de la norma o en trànsit entre el que és masculí i el que és femení, en lloc de ser discriminats i agredits, estan revestits d’una pàtina d’espiritualitat.

La mostra inclou més de 200 peces, entre documents històrics, obres d'art i materials d’arxiu, com els que el comissaris anomenen Arxius de sentiments, és a dir, aquells que les comunitats marginades es construeixen en un acte de resistència per “donar-se una memòria, un relat propi i una mirada compartida”, diuen els comissaris, perquè no els hi donen els arxius oficials. Així, es poden veure fotografies domèstiques provinents de la Memòria Trans Argentina i l’arxiu LGBTIQ de Salta. Aquestes imatges amarades de malenconia revelen una realitat molt crua, la de la violència normalitzada. Una de les dones fotografiades es va fer retratar somrient quan encara no l'havien deixat sortir de la comissaria on abans l’havien apallissat. “Són cossos que no pertanyen a la norma hetero cis i a la vegada estan travessats per unes altres interseccions, que són l’ètnia, la raça, la classe...”, diu Mag De Santo. “La violència moltes vegades produeix l’efecte que aquests cossos sembla que estiguin fora de la societat, la cultura, la natura”, subratlla. Per això és especialment rellevant que aquesta exposició es pugui veure en un palau que es va fer construir un dels capitostos de la maquinària colonial, el virrei del Perú, Manuel d’Amat. 

Un altre testimoni és el de l'artista mexicà Lukas Avendaño –que es considera muxe, és a dir, el tercer sexe de la regió zapoteca d'Oaxaca–. A l'obra Justicia para Bruno reclama l'aclariment de les circumstàncies de la mort del seu germà, un membre de la Secretaria de Marina mexicana que va desaparèixer el 10 de maig del 2018 i va ser trobat mort dins una fossa clandestina el 12 de novembre de l'any passat.

Malgrat tanta violència, aquests col·lectius han sobreviscut: “Es parla molt de l’esborrament colonial, però hi ha una existència contínua. En última instància, la colonialitat, per molt que sigui brutal i insistent, que hagi funcionat durant segles, no ha aconseguit, encara que hagi sigut a un cost altíssim, esborrar del tot aquests cossos”, explica Sacchi.

Entre les obres exposades hi ha un retrat de la funesta Doña Catalina de Erauso, anomenada la Monja Alférez, obra de Juan van der Hamen, a qui el Vaticà va reconèixer la seva masculinitat trans perquè s’havia acarnissat matant indígenes. En canvi, del cirugià també trans Heleno Céspedes no se’n pot veure cap imatge sinó l’expedient de la Inquisició que el condemnava a escarni públic tot i haver servit la Cort Reial. També es pot veure un seguit d’obres d’artistes com Castiel Vitorino Brasileiro, Pancho Casas, Giuseppe Campuzano, Javi Vargas Soto Mayor, Jonas Van Holanda, Las Yeguas del Apocalipsis (Pedro Lemebel & Pancho Casas) i Gloria Camiruaga, i el recorregut acaba amb un treball dels mateixos comissaris, un vídeo titulat Mil sucesos perdidos hasta ahora, on un grup de trans expliquen el seu origen, que és fictici però més legítim. “Tots lis artistis de l’exposició i d’aquest vídeo abandonen la concepció de gènere occidental i donen espai a uns altres”, conclouen els comissaris.