Odissea kafkiana en un Los Angeles conspiranoic

Enviat especial a CanesTé gràcia que en una competició com la d’aquest Festival de Canes, amb noves pel·lícules de Jean-Luc Godard i Jia Zhang-ke, Under the silver lake sigui de moment la més sorprenent i misteriosa. El seu director, David Robert Mitchell, fa un triple salt mortal, deixant enrere el costumisme adolescent d’ El mite de l’adolescència (2010) i el terror veneri d’ It follows (2014) per llançar-se a un viatge oníric a través d’un Los Angeles ple de conspiracions i missatges ocults. Under the silver lake és una odissea kafkiana connectada amb l’univers literari de Thomas Pynchon i plena de referències cinèfiles (Alfred Hitchcock, Marilyn Monroe, Janet Gaynor) que la premsa va acollir ahir amb disparitat d’opinions, des dels que hi veuen un film fallit i autoindulgent fins als que celebrem el seu discurs, personalitat i poder de fascinació. Ocupi o no un lloc al palmarès -no sembla probable-, ahir va néixer un film de culte que trobarà el seu públic més natural en festivals com el de Sitges.

El Sam, que interpreta Andrew Garfield, viu en un apartament de Los Angeles on passa els dies espiant els veïns amb prismàtics com un James Stewart tronat i llegint fanzins sobre conspiracions mentre ignora les amenaces del propietari per l’impagament del lloguer. La misteriosa desaparició d’una veïna que marxa de l’apartament de la nit al dia és la porta d’entrada del Sam al món estrany que s’amaga rere les superfícies immaculades d’un Los Angeles que no és el parc temàtic de La la land, sinó la ciutat inquietat de Map to the stars o Inherent vice, habitada per una estranya fauna de milionaris extravagants, assassins de gossos i espectres nocturns. Tot plegat confirma el que el Sam sempre va sospitar: la realitat no és el que sembla i l’única manera d’accedir-hi és desxifrar els missatges codificats en la cultura popular, ja sigui en una caixa de cereals o en la lletra d’una cançó.

Under the silver lake no perd mai el sentit de l’humor, sobretot quan retrata la superficialitat del món del cinema a través de converses caçades al vol durant les festes, però conjuga la comèdia amb moments de paranoia i esclats de violència que porten al còctel subversiu típic de la tradició del neonoir ambientat a Los Angeles, que va d’ El llarg adeu a Mullholand Drive i El gran Lebowski. El mateix protagonista és un personatge tan peculiar com Lebowski, un espectador desconcertat de la seva pròpia odissea, objecte de petites humiliacions (una mofeta el rega amb el seu pixum, uns nens li ratllen el cotxe), però també autor d’actes mesquins i cruels. I Garfield clava el mil·lennial apàtic i sense horitzons que prefereix estimbar-se per l’espiral conspiranoica i perseguir la sensual Riley Keough que buscar solucions als seus problemes.

Hitchcock, Marilyn i R.E.M.

Com va destacar David Robert Mitchell a la roda de premsa, la història i el seu protagonista són “un misteri que no es pretén resoldre”. En aquesta societat saturada d’imatges i informació, aquest enigma esdevé gairebé una forma de rebel·lió, el Sant Grial d’una generació obsessionada pels fetitxes del seu passat i la cultura de la fama, els dos grans temes de la ciutat de Los Angeles. Però l’acumulació de referències d’ Under the silver lake no és gratuïta: l’escena de Keough emergint de la piscina com Marilyn Monroe en les famoses imatges de la inacabada Something’s got to give, el pòster de La finestra indiscreta i la tomba de Hithcock -la seva influència és omnipresent- o la cançó de R.E.M. What’s the frequency, Kenneth? són peces del trencaclosques que parlen dels somnis trencats de Hollywood o de la incapacitat de dotar de sentit la nostra cultura.

El súmmum del seu univers referencial és l’escena en què el Sam coneix l’autor secret de la majoria d’èxits de la història del pop, des de Nirvana fins als Backstreet Boys. És la derrota definitiva d’una generació sense símbols propis, obligada a empassar-se relíquies del passat disfressades de novetat. Una generació que almenys ja té el seu Mulholland Drive ; una pel·lícula que, més que per emmirallar-se o trobar respostes, serveix per perdre’s-hi.