Omara Portuondo: “La música em sona per les venes i em manté viva"

L’anomenen la diva de Buena Vista Social Club, la reina del bolero, la núvia del feeling, però se sent ben lluny de tot això. “Soc una mulata xancletera i serrana, i amb molt d’orgull!”, diu entre riures Omara Portuondo. Figura imprescindible de la música cubana, Portuondo passarà pel teatre Principal de Palma l’11 de juliol, amb un concert juntament amb el pianista Roberto Fonseca. L’actuació forma part de la gira amb què l’artista celebra el seu norantè aniversari, i que passa per l’illa en el marc del festival Sons de Nit.

D’una illa caribenya a una de mediterrània. En teniu ganes?

Tenc moltes ganes de visitar-vos. Les illes sempre tenen alguna cosa en comú i tornar a la Mediterrània és tornar a trobar-se amb bons amics.

Com estau vivint el món actual? Coronavirus, quarantena...?

La veritat és que molt preocupada per la situació a tots els països. Hem de ser molt solidaris i pensar en la comunitat. Per a mi ha estat molt difícil estar lluny del públic durant tants de mesos. He acompanyat els meus seguidors a través de les xarxes socials, però trob molt a faltar poder estar a prop del públic.

Sou una persona nostàlgica? Sentiu nostàlgia d’algun temps?

Allò bell de la vida és viure-la, gaudir-ne i beure’n cada glop que ens permeten viure. Soc una persona de records. Tanc els ulls i gaudesc de tot el que he viscut i de tot el que encara em queda per viure.

Creis que es neix amb un do per cantar les músiques que vós cantau?

La veritat és que no sabria dir si es tracta d’un do, però cant des del cor, des del sentiment. Crec que és l’element fonamental per a la interpretació, que vingui des d’un lloc de respecte i amor per cada composició.

Heu viatjat molt al llarg de la vostra vida. Com percebeu la humanitat?

Un dia calcularé quantes voltes al món hauré fet. Moltíssimes! La humanitat és bona, l’ésser humà té un cor molt noble. Crec profundament en el bé que ens feim i el que som capaços de fer.

Quan es refereixen a vós, solen referir-s’hi com a “reina” o “diva”. Us hi sentiu identificada?

Ho agraesc molt, però no em sent per res com una diva o una reina. Soc una mulata xancletera i serrana, i amb molt d’orgull! [riu].

Quin és el món sonor de la vostra infància? Cançons, sons...?

La casa, els meus pares taral·lejant alguna cançó i nosaltres cantant amb ells. Fa uns anys vaig gravar un disc dedicat als nins en el qual hi havia cançons d’Enriqueta Almanza, una de les grans de la música infantil cubana, compositora de belles cançons com, per exemple, Barquito de Papel.

Teniu un bon record de la infància?

Qualsevol record amb la meva família és bonic. Els meus pares, que s’estimaven tant, ens cantaven a casa. Continuu tenint molt present la nina que hi ha dins meu, i això, aquesta innocència, no ho hauríem de perdre.

Com triau les cançons que cantau?

Interpret cançons que m’ha acompanyat durant tota la vida, composicions que respect. Són tantes que estaríem moltes hores parlant de cadascuna d’elles, del que sent, del que signifiquen per a mi, dels records. Veinte años, Silencio, Sitiera, No me llores más i moltes més. Les cançons són com els fills, les estim totes igual i cada una té un significat especial per a mi.

Se sent diferent el cant a mesura que passen els anys? Es van resignificant les cançons?

És molt bona pregunta. Sí, òbviament les experiències ens fan sentir la cançó d’una manera diferent. Cada interpretació és única i, a la vegada, aquell moment va formant una nova experiència que se suma als records.

Què us porta a continuar damunt els escenaris? Cantar fins al final?

Perquè la música és la meva vida. Al cor hi duc el meu fill Ariel i la meva neta Rossio. La música és un motor, que ens empeny a sentir, a viure, a gaudir. Sona per les meves venes i em manté viva. Cantaré fins al final perquè la música és vida.