La feina ben feta de Mirna Lacambra

Aquesta no pot ser ni ha de ser una crítica com les altres. Més aviat no serà una crítica, perquè l’objectiu d’aquest text és agrair públicament a Mirna Lacambra els seus 42 anys de dedicació a l’òpera a casa nostra. Des de Sabadell, i primer amb l’aixopluc d’Amics de l’Òpera de Sabadell i després de la Fundació Òpera a Catalunya, Lacambra ha estat una dama de ferro de la lírica. Entengui’s el símil no des del vessant de la intransigència, sinó de la tossuderia per assolir allò que s’ha proposat durant més de quatre decennis.

Gràcies a aquesta sabadellenca universal (urgeix que algú en faci la biografia i que repassi la seva carrera com a cantant a Europa, Mèxic i els Estats Units), l’òpera ha tingut presència a poblacions d'arreu de Catalunya. Gràcies a aquesta dona menuda físicament, però de gran alçada humana i artística, es va crear l’Orquestra Simfònica del Vallès. Gràcies a aquesta mestra de mestres, nombrosos cantants joves i talentosos han estat grans figures de l’òpera després del seu debut a la Faràndula de Sabadell. I tot això amb suport institucional, però no sempre suficient per acabar amb l’objectiu últim de Mirna Lacambra: un teatre d’òpera a Sabadell, que hauria de ser el segon en importància a Catalunya. Queda pendent.

Al llarg de més de quaranta temporades, s’han programat títols de repertori italià, francès i alemany amb resultats de vegades desiguals a l’inici, però en els darrers anys vorejant l’excel·lència, tant escènicament com musicalment. I Mirna Lacambra, com a bona directora artística, ha controlat totes les etapes de creació de l’espectacle, des dels primers assajos amb piano fins a l’estrena i la posterior gira pel territori.

El llistó queda molt amunt, la feinada és inabastable si hom mira enrere i els projectes de futur hi són, perquè Lacambra mai ha defallit i ha fet de la il·lusió el seu motor vivencial i professional. Cal agafar el relleu i seguir treballant per una iniciativa que ha de tenir continuïtat. Endavant, doncs, amb la nova etapa capitanejada per Jordi Torrents.

Coincidint amb el centenari de la mort de Puccini, divendres es va estrenar aquesta Tosca (òpera que Lacambra va interpretar en la seva etapa com a cantant) ja coneguda a Sabadell amb una producció eficaç del binomi Carles Ortiz-Jordi Galobart. El també sabadellenc Sergi Roca Bru va dirigir des del fossat una versió correcta, ocasionalment mancada del tremp i l’energia amb què Puccini dibuixa els trets més sinistres de la condició humana, però amb bon rendiment d’orquestra i cor.

Una soprano lírica sempre va bé per al rol titular, si bé a Carmen Solís li va mancar incisivitat spinto en els trets més dramàtics del personatge. El Cavaradossi d’Enrique Ferrer va tenir noblesa i caràcter, tot i que el timbre és ingrat i el desgast li comença a jugar males passades. Excel·lent Luis Cansino en la pell d’un Scarpia ajustat a la teatralitat que Puccini demana a la partitura.

Ni el Barça commemora el seu 125è aniversari amb una victòria a casa ni la fi de l’etapa de Mirna Lacambra culmina amb una funció operística rodona. Però el reconeixement i l’agraïment a la feina ben feta no li treu ningú. Gràcies, Mirna, per ser com ets i per tanta feina ben feta.