Com les cançons d'Antònia Font capturen la transformació del turisme a les Illes Balears

Del 28 de febrer a l’1 de març, Antònia Font encadenava tres vespres de sold out a l’Auditorium de Palma, demostra així que la connexió que el grup té amb el públic mallorquí no s’ha debilitat amb el pas dels anys. Aquest èxit s’explica perquè els seguidors es veuen identificats amb les seves cançons, perquè senten que les lletres d’Antònia Font, amb el seu surrealisme costumista, capturen alguna veritat profunda sobre ells mateixos i sobre la realitat illenca. I l’experiència de viure a les Illes, d’un temps ençà, està indefugiblement marcada pel turisme. Què diuen, les lletres d’Antònia Font, sobre aquest assumpte? I, sobretot, com han evolucionat a mesura que ha canviat la percepció del turisme per part dels illencs?

En un article acadèmic aparegut l’any 1980, el geògraf anglès Richard Butler proposà un model per explicar el cicle de vida de les destinacions turístiques. A grans trets, Butler postulà que el lloc turístic passa per diferents etapes des que és descobert fins que, finalment, s’esgota. Aquestes fases són les que, de manera força precisa, han travessat i encara travessen les Balears. El que resulta sorprenent és veure com, segurament sense una intencionalitat expressa, les lletres d’Antònia Font recullen aquesta evidència en un ordre gairebé cronològic.

Butler exposa que, en els primers moments, la destinació turística és molt poc coneguda i la relació entre locals i visitants és positiva. Aquesta és la situació de les Illes abans del boom turístic, i és també la que il·lustra el disc de debut Antònia Font (1998). En aquesta línia, al tema ‘S’univers és una festa’, a l’entorn idíl·lic d’una ‘cala transparenta’, uns aborígens que són ‘feliços de conèixer gent’ celebren la trobada amb uns turistes considerats ‘amics d’altres planetes’. En aquest període es viu el turisme com a promesa, com una ‘finestra’ que ‘obre un nou matí ple de llums i ple d'orquestres’.

Després d’aquest moment fundacional, Butler defensa que la destinació turística entra en una fase de desenvolupament que, en el cas balear, arriba a partir dels anys 60. És típica d’aquesta fase la promoció d’infraestructures per rebre el creixent nombre de visitants. Així, des de primera hora del dia les ‘albes vesteixen sa pura matèria des gremi de sa construcció’ (‘Alpinistes-samurais’, 2002), que es dedica a bastir les ‘meravelloses instal·lacions, piràmides i faraons i grans hotels’ (‘Final’, 2002) que han d’acollir els turistes.

Quan l’activitat econòmica turística s’estén pel territori i esdevé central –explica Butler–, s’arriba a la fase de consolidació, que es veu reflectida a les cançons de ‘Taxi’ (2004). Aquesta expansió contribueix al fet que la relació dels locals amb els turistes comenci a esdevenir tensa. Ho il·lustra l’aparició, a ‘Armando Rampas’, d’un aclariment que fins aleshores no havia estat necessari: ‘Un turista és humanista i no un pirata’. El simple fet que calgui fer aquesta precisió ja posa de manifest que les Balears comencen a presentar els problemes d’una destinació turística madura: si bé als ulls dels turistes ‘són tranquils els habitants’ (‘Loco’, 2004), el fet és que, sota aquesta aparença de calma, l’idil·li amb els locals es va refredant, i aquests ja no els perceben com aquells ‘amics d’altres planetes’.

La destinació consolidada corr el risc de quedar estancada, seguint Butler. Una estratègia per evitar-ho és la de deslocalitzar el negoci turístic cap a noves geografies on reiniciar el cicle. És el que han fet els grups hotelers balears amb l’expansió pel Carib, i és el que fan els autodenominats ‘amics de sa Terra’, que es desplacen a un planeta llunyà per muntar-hi el seu ‘negoci, un complexe de luxe de l’hòstia per jugar a minigolf i a pétanque’ (‘Extraterrestres’, 2004).

Per als qui queden, en canvi, la solució implica rejovenir i diversificar la destinació i, en conseqüència, augmenta l’impacte negatiu del turisme sobre tots els àmbits de la vida dels residents, fent que la conflictivitat augmenti. Així, s’inaugura un nou estadi en què la saturació turística passa de ser una percepció subjectiva a un fet innegable. Això queda recollit a la primera cançó protesta d’Antònia Font, ‘Cultura Silenci’ (Un minut estroboscòpica, 2022), que denuncia com viure a les Illes va pel camí d’esdevenir impossible.

‘Cultura Silenci’ és interessant perquè aixeca acta d’un moment decisiu en la història de les Balears, en què sembla haver-se travessat una línia de no retorn. Si l’univers poètic d’Antònia Font es defineix per la combinació de l’element surrealista i el costumista, a les Illes de l’etapa postcovid es confirma que la polaritat d’aquest univers s’ha invertit. El que era quotidià ara és surrealista, i el surreal ha esdevingut real. En quin sentit?

La imatge de l’estiueig

L’any 1998 aquell ‘i és que estic de puta mare d’ençà que és en s’estiu’ (‘En s’estiu’) descrivia la realitat de l’estiueig. Avui en dia, una afirmació com aquella es qualificaria de deliri, perquè a les Illes ja no hi ha ningú que estigui ‘de puta mare’ quan és temporada alta. Així, ‘Cultura Silenci’ explica com ‘sa vida normal i corrent’ –és a dir, el substrat del costumisme– ja no és ni normal ni corrent, i ‘de cada vegada hi hem de posar més fantasia’ per creure-la real. Alhora, a l’arxipèlag dels rècords turístics, aquells elements de les lletres d’Antònia Font que semblaven més onírics i fantasiosos estan materialitzant-se en les formes més grotesques com en un malson. ‘I què mos donen? No mos donen res. I què mos deixen? No mos deixen res’, la percepció ha canviat radicalment.

Aquest tour de sorprenents simetries de moment acaba aquí, però fa pinta que, en les successives temporades, continuarà expandint-se, a mesura que vagin transformant-se les percepcions del turisme per part dels illencs. Faran falta més lletres d’Antònia Font.