'Onegin' inaugura la temporada al Liceu

Piotr Ílitx Txaikovski amb el seu Eugene Onegin va ser l’encarregat d’obrir la temporada del Gran Teatre del Liceu. Una producció de Der Norske Opera d’Oslo, el Teatro Real i el Liceu, que la pandèmia va ajornar fins ara. La direcció artística, que signa Christof Loy, estèticament resulta molt sòbria en el primer acte, que gairebé dura dues hores amb diferents baixades de teló una mica gratuïtes, ja que no canvia el decorat, la cuina d’un hipotètic palau on habita la família de Tatiana, la protagonista femenina, mentre que, per una altra banda, el segon acte transcorre dins un espai completament en blanc. Minimalisme en estat pur. Fins aquí, perfecte, si no fos perquè tant la cuina, que serveix per ubicar qualsevol espai, com l’immaculat no-lloc estan encaixats dins un escenari dins l’escenari, a cinc o sis metres del fossat, motius pels quals, en més d’una ocasió l’orquestra engoleix completament els cantants, de la mateixa manera que si aquests no projecten directament cap al públic el volum disminueix considerablement. Per això, resulta una mica més complicat que de costum fer una valoració objectiva de les veus, perquè depenent de tantes circumstàncies sonen qualitativament molt diferents.

És el cas d'Svetlana Aksenova, com a Tatiana, gairebé tot el temps en escena, que va fer una ària de la carta, Puskai pogibnu ya, no pryezhde, una mica mancada d’intensitat, tot i que amb molt de sentiment. Les expectatives sempre juguen contra els protagonistes. Per una altra banda, baixar decibels semblava una opció intencionada per part del director d’escena. De la mateixa manera va sonar l’ària del lament de Lenski, el Kuda, kuda vi udalilis, amb una interpretació molt sensible per part d’Alexey Neklyudov, capaç de transmetre tant dolor com el que va descriure Puixkin a l’original. Són dos exemples d’un conjunt que argumentalment funciona perquè allà on hi ha molta eficàcia i més encert és en l’exquisit dibuix dels diferents personatges, començant per un poderós Audum Iversen com a Eugene Onegin; els deTatiana/Aksenova i Lenski/Neklyudov, impecables; divertit i acurat el Monsieur Triquet de Mikeldi Atxalandabso, i així fins a arribar a un cor masculí que va brodar totes les seves intervencions. Josep Pons intentava calibrar volums i amb la intensitat que potser mancava a tot plegat oferí una lectura molt homogènia i sense estalviar la gran quantitat de matisos que atresora la partitura.

El canvi argumental de la mort de Lenski no és fonamental, no distorsiona la història, ni d’un bon tros, fins i tot diria que augmenta la dosi de dramatisme del duel. De la mateixa manera que el fet que els balls els protagonitzin els membres del servei en lloc dels de l’aristocràcia queda reduït a una pura anècdota. S’ho pagaria veure el segon repartiment.