Operació: salvar la Seu de Mallorca

PalmaEl monument més destacat de Mallorca, la Catedral, estava en greu perill a mitjans del segle passat: la façana registrava una inclinació cap endavant d’un metre i trenta centímetres, sota l’empeny del temple. Fou un arquitecte madrileny, Juan Bautista Peyronnet, qui va dissenyar i construir una nova façana, la que veim actualment, que va ser objecte d’enceses polèmiques i de dificultats econòmiques interminables. Ens endinsam en aquella intervenció, coincidint amb l’actual exposició dels plànols de Peyronnet al claustre catedralici, i ho feim seguint els estudis de Catalina Cantarellas, Pedro Navascués i Carlos Saguar, a més del treball conjunt de Gabriel Llompart, Pilar Ortega, Joana Palou i Josefa Terrasa.

Aixecar una d’aquelles obres colossals de l’Edat Mitjana no era cosa d’una generació, ni de dues. La Seu de Palma es va iniciar cap al 1300, i ho va fer per la capçalera, la capella de la Trinitat, destinada a servir de panteó als reis de Mallorca. A continuació, va continuar la construcció de les naus, un dels mestres d’obres de les quals fou Guillem Sagrera, l’arquitecte de la Llotja. L’edificació del conjunt catedralici va trigar tres segles, fins al 1601, quan s’hi va realitzar una consagració solemne. De fet, la Catedral no s’ha acabat mai del tot: de principi del segle XX data la reforma de Gaudí, i dels nostres temps, la intervenció de Barceló a la capella de Sant Pere.

Sovint s’ha atribuït el motiu per a les obres que es varen haver d’escometre el segle XIX al terratrèmol del 1851, que hauria afectat la Seu greument. Allò cert, però, és que les complicacions venien de molt enrere. Com puntualitza Cantarellas, de fet, el 1601 la façana original havia quedat sense acabar. Per això mateix presentava “un aspecte sever, mancat de decoració”, amb l’excepció de la porta. Estava coronada per dues torrasses, acabades en sengles pinacles. Aquesta era la davantera que conegueren mallorquins i visitants fins a mitjan segle XIX.

Un primer informe, del 1679, ja avisava d’una inclinació de la façana d’uns 80 centímetres. La caiguda avançava a poc a poc, però el 1803 ja rondava els noranta. Es detectaren esquerdes a les voltes i es va procedir a tapar-les, com a mesura d’urgència. El 1851, abans que es registràs el terratrèmol, ja s’havia estès la preocupació entre les autoritats per la situació de l’edifici. El març d’aquell any, un nou informe assenyalava que això de tapar les esquerdes no havia servit de res; al contrari, havia empitjorat el panorama. S’havien de desmuntar les parts afectades i redactar-ne un projecte de restauració. Se’n va elaborar l’expedient, amb el corresponent pressupost, i el 16 d’abril s’enviava al govern estatal. Una rapidesa espectacular per al que és habitual a l’Administració.

Dos arquitectes refusen l’encàrrec

Només un mes més tard, el 15 de maig, el terratrèmol va acabar d’enfosquir el panorama. Ara, la inclinació ja arribava als 130 centímetres, una dimensió per alarmar-se seriosament. A més, va caure part d’una de les dues torrasses, la que se suposava que estava en millors condicions. No hi havia més remei que desmuntar els elements danyats. El capítol de la Seu i el governador provincial encarregaren aquesta feina a Antoni Sureda, arquitecte i fill d’arquitecte –cosa habitual a l’època, això de seguir l’ofici de la família.

Ara bé, sembla que frisaven tant en aquelles obres que no ho consultaren abans a la Comissió Provincial de Monuments i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià, que s’havia creat poc abans, el 1849. O, almenys, això va afirmar la Comissió. No era una qüestió menor: era tal l’abús de destrucció del patrimoni arreu de l’Estat que una reial ordre havia establert que no es podia fer ni una passa en una intervenció d’aquest tipus sense abans consultar-ho amb les dues entitats, que s’entenia que eren expertes en la matèria.

Sureda, el governador i l’Acadèmia, com narra Navascués, s’enredaren en una bona controvèrsia. I vet aquí que el secretari de l’Acadèmia era l’arxiver i historiador menorquí Josep Maria Quadrado, temible polemista. L’arquitecte va sol·licitar la mediació de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran, de Madrid, però aquesta no podem dir que fos gaire imparcial: Sureda havia estat alumne seu, així que, per als acadèmics, el mallorquí es trobava perfectament capacitat per a aquella feina. L’havien format ells. En aquell guirigall va intervenir fins i tot la reina Elisabet II, qui va demanar a la Comissió i a l’Acadèmia si consideraven convenient cridar un especialista de la Vila i Cort per fer-se’n càrrec.

Després d’aquell episodi, Sureda no semblava la persona més adient per redactar el projecte. Ell mateix es va descartar i va proposar que “atès l’escàs nombre d’arquitectes titulats que es coneixen a la Província, fos cridat algun professor de la Cort”. En realitat, sí que n’hi havia, de professionals qualificats. Com recull Cantarellas, entre final del XVIII i les acaballes del XIX, la pràctica totalitat de les construccions mallorquines les varen fer mallorquins: Peyronnet en seria, segurament, l’única excepció. De fet, la designació d’un “professor de la Cort” fou vista com una nova intromissió centralista, pràctica habitual que als illencs no els feia gens de gràcia.

Però la patata calenta era ara ja en les mans de Madrid, per designar-ne l’arquitecte. Juan Bautista Peyronnet en fou la tercera opció. Abans, aquesta feina es va proposar a dos professionals més: José Jesús de la Llave i Antonio Herrero. Ambdós la refusaren. Potser no pensaren que rehabilitar un edifici vell fos una tasca gaire lluïda. O, el que és més probable, no els venia de gust deixar els plaers de la Vila i Cort per unes illes remotes que no eren, com ara, una destinació turística, sinó un lloc deixat de la mà de Déu –i de l’Estat– on habitualment s’enviaven els desterrats.

Peyronnet sí que ho va acceptar. I no es va conformar amb el que li demanaven, sinó que va traçar un projecte integral de reforma, tant de l’interior com de l’exterior. Era de formació classicista, així que li semblava “ridícul” el retaule barroc de l’altar major. I, com que no entenia la funció que el cor central representava el gòtic hispànic, el volia desmuntar –cosa que, per cert, faria Gaudí anys més tard. De fet, no només es va encarregar de les obres a la Seu, sinó que va aprofitar les estades a Mallorca per dissenyar una nova façana per a la casa Gual de Torrella, al carrer de Sant Jaume de Palma.

“Gòtic trivial de botiga”

No s’havia fet mai a l’Estat, la restauració d’una gran catedral. La de Lleó se suposava que n’hauria estat la primera, però la de Palma s’havia iniciat abans. Així que ningú no sabia molt bé com fer-ho –Peyronnet n’era el quart arquitecte–, ni tampoc què podia costar. Però barat, segur que no ho seria. El projecte del madrileny adjuntava un pressupost de quatre milions i mig de reials, amb un termini de sis anys.

A més, tampoc no se sabia quin model s’havia de prendre, per a allò que, en definitiva, era una obra nova: de l’antiga façana, només se’n mantindria el portal d’accés. Potser hauria estat lògic, per entorn cultural i històric, pensar en l’anomenat ‘Gòtic català’, del qual la Catedral de Mallorca s’assenyala com un dels exemples destacats. Res d’això. Peyronnet es va inspirar en exemples alemanys i, sobretot, italians, curiosament el territori menys gòtic de tot Europa. Va enviar un dibuixant expressament a una altra illa remota, Sicília, per recollir detalls de la catedral de Palerm: una despesa inútil, perquè va resultar una inspiració fallida. La que sí que va servir com a referència fou la d’Orvieto, pròxima a Roma: si comparam la seva façana amb l’obra del madrileny, trobam una semblança més que notable en l’estructura. Segons Saguar, “és possible que tingués també en compte exemplars anglesos”, com les catedrals de Saint Albans o de Lincoln. De tota aquesta barreja d’influències va derivar la façana que ara tant admiren els nostres turistes.

El resultat, com diu Navascués, no va acontentar ningú, ni tan sols el mateix arquitecte. El madrileny devia passar una penada amb aquella feina, ja que n’escriu: “Quanta de tortura he hagut de donar a la meva imaginació, per donar un resultat mitjà”. Per descomptat, encara satisfer menys els opositors. Quadrado la qualificà de “gòtic trivial de botiga”. Bartomeu Ferrà, ell mateix mestre d’obres, va afirmar que de l’obra de Peyronnet no es podia aprofitar més que la pedra amb què s’havia fet, com a material de construcció d’una de nova.

Les obres es perllongaren no sis anys sinó trenta, fins al 1884. Abans d’acabar-se va morir Peyronnet, el 1875. Un nou arquitecte, Joaquín Pavía, va afegir-hi una nova influència: la burgalesa, per als pinacles laterals. Havia costat la xifra astronòmica de 640.527 pessetes de l’època, sense que l’Estat –quina novetat– complís regularment amb les seves aportacions, ja que prop de 155.000 es van haver d’aconseguir de donatius, o renunciant els tècnics als seus honoraris. Ara bé: la Catedral de Mallorca s’havia salvat, i continuaria, fins als nostres dies, mirant la mar des de la seva alçada.