Emma Vilarasau: “Operar-se les tetes, per què? Per allargar cinc anys la teva joventut?”

BarcelonaL’actriu Emma Vilarasau Tomàs (Sant Cugat del Vallès, 1959) és la protagonista de Casa en flames, la pel·lícula en català més vista dels últims anys. Un èxit que ella, que ha fet tan poc cinema, viu com un regal, mentre està a punt d’estrenar Un matrimoni de Boston, primer al Temporada Alta de Girona i després a La Villarroel de Barcelona. Tot això li coincideix en un 2024 en què la Vilarasau ha fet 65 anys. En aquesta conversa reivindica les ganes de viure (i de riure) que tenen les dones de la seva edat, moltes de les quals omplen les platees dels teatres i dels cinemes.

Completa la frase: “Últimament...”

— Últimament estic llegint una dona que m’agrada molt –May Sarton– que parla amb alegria del fet de fer-se gran.

A l’abril vas fer 65 anys, que si bé no és una xifra rodona, sí que és una de les significatives. Què et va passar pel cap el dia del teu últim aniversari?

— Se’m va fer evident de cop que tinc uns anyets, no gaires. Tinc 66 anys, em sembla. Soc del 1959.

No, en tens 65.

— Doncs vaig dient que en tinc 66. Què em queden? 10 anys bons, tirant llarg? Comences a pensar que has d’anar a l’essencial, que has de saber qui ets, que ja no hi ha temps per perdre amb gent que no t’interessa, amb projectes que no t’interessen. I jo, que he sigut una persona insegura tota la vida, el que pensin els altres ja m’és igual. I això dona una tranquil·litat...

És ben bé que no sabem res de ningú, perquè, que ara em diguis que tota la vida has sigut insegura no quadra amb la imatge que tenim de l’Emma Vilarasau com a paradigma de la seguretat en un escenari.

— He sigut molt insegura, molt. Jo assajava i me n’anava insatisfeta, estrenava i me n’anava insatisfeta; deien que la seqüència era vàlida i pensava que estava fatal.

Ara que encetes l’última etapa de la vida, què t’agradaria fer?

— M’agradaria seguir treballant, com estic fent, però tinc la dèria de ser conscient de les coses que visc, de ser-ne terriblement conscient. Quan ets jove, no tens temps de parar-te, mirar una posta de sol... Ara sí: has de tenir el temps, la sensibilitat i l’educació d’entendre moltes coses.

Quan t’has dedicat tota la vida al teatre, i has interpretat papers i sentiments molt diferents, això és una eina que després t’ajuda a viure?

— No, dels personatges no n’agafes res. De tu, sí. Aquesta feina ajuda a mostrar moltes cares de tu; unes cares que necessiten els personatges, però que són teves. També ajuda a analitzar moltes coses de tu, a acumular moltes experiències, a tenir una musculatura emocional força important. Hi va haver un moment que estava molt obsessionada amb la feina, anava per la vida i cosa que vivia, cosa que em deia: “Guarda-la”. Per exemple, en un enterrament d’una persona que jo estimava molt, vaig pensar: “Recorda el que estàs sentint per utilitzar-ho”. I això no podia ser. Es converteix en una obsessió per acumular sentiments perquè, quan hi hagis de tornar, sàpigues on vas. 

Les platees dels teatres i dels cinemes estan plenes de dones de la teva edat; també a les presentacions de llibres. A vegades aquest públic se’l menysté amb l’apel·latiu de tietes.

— Han deixat de ser les tietes. Són mestres, professores, biòlogues, metgesses, advocades, que estan jubilades. No són tietes, ja no. Hi va haver una època que eren les tietes perquè eren dones que no havien pogut treballar, però ara no. Ara són professionals que s’han jubilat i decideixen viure la vida alegrement, perquè això sí que ho tenen les dones. Són molt més de sortir, de quedar, tenen moltes més amigues. Es troben i són felices, i riuen. 

Què ens passa als homes?

— No ho sé. L’altre dia vaig llegir que, a partir dels 65 anys, hi havia més suïcidis en homes que en dones, per l’alcoholisme i perquè suporten pitjor la soledat. Jo crec que les dones s’ho munten per no estar soles. Se’n van al teatre, se’n van al cinema, consumeixen cultura, fan viatges, tenen curiositat, tenen il·lusió i tenen molt sentit de l’humor. Riuen molt i el riure és meravellós.

Casa en flames ha sigut la pel·lícula de l’estiu i tu n’ets la protagonista. Has notat aquest últim repunt de fama?

— He rebut molts missatges per Instagram i la gent pel carrer –la fruitera, la carnissera, la perruquera, gent que normalment no va al teatre– de cop m’han parlat de la pel·lícula. 

De què serveix la fama?

— No ho sé. A vegades, dins de la meva inseguretat, et dona més seguretat. Penses: alguna cosa dec fer bé, si ha agradat. No sé si serveix per a gaire més, però és bonic que la gent et pari i et digui coses. Fem aquesta feina per arribar al cor de la gent.

Del teu personatge n’ha quedat un gest, aquell d'aixecar el dit del mig, però tu en guardes alguna frase?

— Una del monòleg final. Quan la filla li diu: “L’amor és donar i no esperar rebre”. I la mare li contesta: “Ja m’ho diràs quan et toqui a tu”.

¿Aquesta última pel·lícula l’has vist en pantalla gran o en un passi privat? Com t’agrada veure’t?

— És que a mi em costa molt veure’m. M’anaven dient: “Farem un passi”. “És que no puc aquell dia”, deia jo. “En farem un altre”. “És que no em va bé, tinc un bolo”. I al final em van dir: “Comencem les entrevistes, has de veure la pel·li”. Van fer un passi privat, vaig patir, com sempre, però vaig pensar: “Ufff, bé, ja ha passat l’espant”.

Per què et costa tant veure’t?

— Perquè el primer pla és grandíssim, perquè ho veig tot i perquè veig tot el que no m’agrada. 

Però quan deu haver estat l’última vegada que t'han fet una mala crítica?

— No ho sé, no les llegeixo des de fa anys, també t’ho he de dir. És que tu et coneixes i saps que has dit la frase un segon abans, o més tard, o no has tingut la reacció que volies. Són coses molt subtils, però que a un animal com jo, insegur i perfeccionista, la porten pel carrer de l’amargura.

Doncs quina feina que hem triat!

— Però al teatre no em veig i com que de cine no en faig... I tele en vaig fer molta, però Nissaga de poder, per exemple, vaig trigar molt a mirar-la. Quan s’havia acabat la temporada, en mirava alguns capítols i prou. 

Tu i jo ens portem uns anys, però som d’una generació que, per regla general, ja no tenim els pares. Quin és l’últim record que t’ha quedat del pare i de la mare?

— El meu pare va morir d’un limfoma i recordo molt una frase de quan el metge, a la Vall d’Hebron, en un estadi ja final, li va dir que no hi havia tractament, però que ell n’estava fent un d’experimental per si s’hi volia apuntar. I el meu pare, molt serè, va dir: “Jo vull viure encara, provem-ho”. Vaig pensar que era molt bonic i molt valent. Però ell va estar bé fins pràcticament l’últim dia. Ma mare, no. I són morts molt diferents. Ma mare va passar un any infernal, que no calia. Va patir molt, tot el dia drogada, i pensaves: "Quin sentit té això?" Jo alguna vegada li havia dit: “Mama, vols dir que...?”. Però ella: “No, no, no...”. Tenia molta por de morir-se. Esclar, és tan desconegut el pas.

De dos actors –tu i el Jordi Bosch– n’han sortit dos fills. Tots dos actors?

— No, un actor i l’altre músic. El millor negoci de la vida, hehe...

Quin és l’últim consell que has donat al teu fill actor?

— Que no tingui pressa. Que aquesta és una feina que es fa amb els anys, que no vulgui arribar massa ràpid, perquè després l’evolució també és difícil.

Quin diries que és l’últim neguit que et persegueix?

— M’agradaria que, en les obres que faci a partir d’ara, pugui ensenyar coses de mi que encara no hagin sortit. I ara ja costa, perquè n’he fet més de seixanta. Vull sorprendre i sorprendre'm.

L’última obra que estàs a punt d’estrenar, Un matrimoni de Boston, ja la vau representar fa 19 anys. Ara tu faràs el paper de l’Anna Lizaran.

— No serà la mateixa obra perquè jo no soc l’Anna, la Marta Marco no és jo, i perquè han passat molts anys. Aquesta obra és la història de dues lesbianes de Boston l’any 1900. Són dues dones molt modernes, en una relació molt moderna, amb un llenguatge del segle XIX i amb unes cotilles del segle XIX. I la tensió entre totes dues coses fa que sigui còmic. La relació que tenen la podria tenir ara una parella lèsbica, però potser no una parella hetero. El nivell de complicitat i de permissió. Hi ha alguna cosa en l’heterosexualitat, com un esquema que tots portem molt al cap. Les parelles de lesbianes s’han d’inventar la relació, no estan tan escrites ni tan codificades com les heteros. I a l’inventar-t’ho, tu pots inventar-t'ho tot i relacionar-te com et doni la gana.

Últimament hi ha l’obsessió d’anar a buscar el públic jove. T’agrada, això?

— M’agradaria que intentéssim buscar tots els públics. Crec sincerament que falten pel·lícules i sèries en què els protagonistes siguin gent gran que no estan malalts, ni tenen Alzheimer ni els han de cuidar, sinó que viuen la vida, i com s’enfronten al que parlàvem abans. Tots vam aprendre a fer l’amor, a fer petons, mirant pel·lícules, els divorcis, les separacions, criar els fills, hi ha referents per tot. Però no hi ha referents de gent gran. M’agradaria que algú m’expliqués quina relació tens amb el teu físic als 70 anys. O com es folla als 70 anys. Per què silencien aquesta edat? Quin càstig mereixen o mereixem? Si el públic és d’una certa edat, estaria bé que els parlessin d’ells.

Quina relació tens últimament amb el teu cos?

— D’acceptació, perquè ja penses això no hi ha qui ho arregli. Ja no es tracta que faci règim i m’aprimi o no m’aprimi, que és el que he fet tota la vida, sinó que la natura és la que és, les coses cauen perquè cauen, i ja està. Intentaré conservar-me àgil i forta, faig gimnàstica, vigilo la dieta perquè vull arribar bé. Ara és un moment de dir: ja està, relaxa’t, això no ho pots canviar. I està bé fer-se gran.

Fins ara no t’has relaxat?

— No, fins ara no. Tot va venir a partir de l’aniversari. El cos et canvia molt ràpid, d’un dia per l’altre, però què has de fer? Jo penso: "Quina pena anar-se’n abans d’hora, no poder envellir, no poder viure aquesta última etapa de la vida, que et dona el coneixement, l’acceptació". Espero envellir bé, no vull lluitar contra la vellesa ni contra les arrugues, ja està.

T’he sentit explicar que de jove havies tingut una relació una mica tempestuosa amb el teu cos.

— Tota la vida. Estic grassa, mira que grassa estic. En Jordi, pobre, el meu home... “Ja no et diré més que ets guapa, perquè no em creus”. “Com vols que et cregui, si jo em veig?”. Tota la vida he tingut una relació molt difícil amb el menjar, encara ara, perquè ho arrossego de tants anys que és molt difícil canviar-ho. Però ara, com que tot cau, i contra això no hi puc fer res, i operar-me no m’operaré...

És el que anava a dir: sí que s’hi pot fer alguna cosa. Hi ha molta gent que s’opera. 

— L’Anna Magnani sempre deia: “No em maquillis les ulleres, que m’ha costat molt tenir-les; són moltes nits sense dormir”. Operar-te les tetes, per fer què? Per allargar què, cinc anys la teva joventut? Mirar-te al mirall i no saber si ets ben bé tu? Deu ser molt traumàtic. I, a més, sempre penso que després per treballar la gestualitat de la teva cara, tu ja no la controles. Com treballen amb la cara? 

Acabem. Quina és l'última cançó a la qual has estat enganxada?

— No és nova, però ara he redescobert Adele. Easy on me, m’agrada.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

No ho sé, que mirem de gaudir de la vida tots plegats. Almenys en el terreny personal, que en el col·lectiu és més complicat. I que cadascú trobi la seva essència.