BarcelonaEls ritmes d'un grup com Oques Grasses eren uns, però la pandèmia els va fer canviar d'idea. A finals del 2019, la previsió era seguir enfilats en l'èxit que els havia proporcionat l'àlbum Fans del sol(2019) i fer una pausa el 2021 per preparar nou repertori. "Finalment, la incertesa de portar mig any esperant a veure què passava amb tot això del covid ens va dur a decidir gravar el disc", explica Josep Montero, cantant i lletrista de la banda osonenca. I així ha arribat el cinquè àlbum d'Oques Grasses, A tope amb la vida (Halley Records, 2021), un treball en què aprofiten l'embranzida de Fans del sol per consolidar un canvi estètic en què també hi juga un paper important C Tangana i la sèrie Narcos. Bona prova de la magnitud de l'expectació generada són les més de 700.00 visualitzacions del videoclip del senzill Bye bye i una agenda de concerts d'estiu ben atapeïda, inclosa una actuació al Canet Rock.
¿La cançóIn the night, del disc anterior, és la que us ha marcat el camí per ser els Oques Grasses que sou ara?
— Sí que és veritat que In the night va ser un punt d'inflexió mentre enregistràvem Fans del sol. Fins aleshores havíem gravat algunes cançons i tot plegat semblava una continuació del disc anterior. En canvi, In the night ens va obrir a alguna cosa nova. I el disc nou és la continuació d’aquest camí.
¿Tant Joan Borràs com tu ho heu tingut en compte a l’hora de decidir com seria la producció de cada tema?
— Vam descobrir que era el que feia temps que estàvem buscant, i hem anat madurant en aquesta direcció. Fans del sol ja era mig com ho volíem fer i ara ha sigut la maduració de tot plegat, investigar produccions noves i arriscar.
¿Us agraden les produccions que fa l’Alizzz per a C Tangana? Teniu temes com Talismà que hi connecten molt, amb la seva manera de fer.
— Sí, i tant. A Talismà hi ha el recurs aquest d’una guitarra en la part instrumental que em va captivar molt quan vaig escoltar Tú me dejaste de quererde C Tangana. I l’Alizzz en general molt bastant, també pel punt aquest de mesclar el rotllo tradicional amb l’electrònica. El disc del Tangana ens va impactar tant que va influir en l’últim mes i mig d'elaboració del nostre disc, i d’alguna manera s’ha notat.
A Talismà també hi ha la mar de fons de la música de Joan Garriga, oi?
— Sí, el Joan ha sigut un referent des de l’època de Dusminguet. I n’hi ha una altra, Vida d’oferta, que és més com una cúmbia i que també té aquest punt més Dusminguet.
I Bye bye és la que connecta amb el vostre vessant més llatí.
— Sí. Bye bye va venir d’estar mirant la sèrie Narcos i escoltar els temassos que hi posen. Em flipaven unes cançons en què estan parlant d'assassinats i de coses duríssimes amb una base musical superballable. El contrast aquest em va flipar i em van venir ganes de plasmar aquest tipus de música amb el nostre so, amb un so més modern.
Fa un parell d’anys explicaves que cada disc d’Oques Grasses ha coincidit amb un moment diferent de les teves relacions de parella. Deies, per exemple, que les cançons de Fans de sol les vas escriure mentre sorties d’una relació. I les d’A tope amb la vida?
— Aquest el vaig començar estant en una relació, i cap al final del disc vaig deixar la relació. De fet, ha sigut més aviat passar per diferents alts i baixos d’una relació.
¿I l’ordre de les cançons té a veure amb la cronologia de la relació?
— No, crec que no. Potser inconscientment ho vaig fer així, no ho sé. De tota manera, per fer l’ordre de les cançons em vaig fixar més en la dinàmica musical, però no ho sé...
M’hi ha fet pensar que s’acabi el disc amb Petar-ho, que és una cançó sobre recuperar l’autoestima.
— No, crec que no, però es podria explicar així, com l’evolució d’una relació.
Després de l’èxit que vau tenir amb el disc anterior, què significarà ara petar-ho per a Oques Grasses?
— Petar-ho és fer el que necessitis fer i que funcioni. Fer el que sents i estar content amb tu mateix. Estimar-te i sentir-te satisfet amb com ets i amb el que fas. Tampoc cal que sigui tots els moments de cada dia, però la cosa va per aquí. Tal com ho entenc jo, petar-ho a la vida és més o menys això.
¿I no teniu l’ambició de fer un salt?
— Posar-se unes expectatives molt altes no és bo, però sí que ens agradaria obrir-nos una mica més cap a fora, cap a Espanya i cap a Llatinoamèrica o cap a on sigui. És cert que amb el que tenim a Catalunya podem viure, però està bé tenir reptes, coses a assolir, però amb la calma, que amb el que ens passa aquí ja tenim feinada per assimilar-ho.
Tocareu al Canet Rock, un dels festivals que es faran amb el públic dret. ¿Us han explicat quins protocols de seguretat haureu de seguir els grups i si haureu de passar la prova d’antígens el dia del festival?
— Encara no ho han concretat, però com que els grups serem tots al mateix backstage, pot ser que ens facin passar la prova.
¿Suposa una responsabilitat extra tocar al Canet Rock aquest any?
— No. De fet, tenim la il·lusió extra de saber que no tocarem davant de mil persones com en altres llocs durant la pandèmia, sinó davant de moltes més, i totes dretes. En tenim moltes ganes.
Les festes majors, que també és un espai on solíeu tocar, encara no és clar que es puguin fer com abans.
— Crec que a mitjans de l’any que ve sí que hi haurà alguns llocs, els que es posin més les piles, on es podrà fer alguna cosa semblant al que teníem abans, pel que fa a quantitat de gent, però aquest any ho veig complicat.
Quin criteri heu seguit a l’hora de triar les col·laboracions del disc? Hi participen Stay Homas, Santa Salut, Doble i Rita Payés.
— Amb Stay Homas va ser perquè els vam fer la producció de tres cançons i vam agafar bon rotllo. Algú ens en va parlar molt bé, del Doble, un nano de Girona que ens va agradar molt. Li vam produir un parell de cançons i una nit amb uns gintònics li vam ensenyar la cançó Lakilove i es va posar a rapejar. Era com si la cançó estigués feta per a ell. De la Salut feia temps que sentia molta admiració pel que feia; és una MC de Sabadell boníssima. I va venir amb el Doble i tota la patrulla un cap de setmana a gravar Goodline. I de la Rita Payés, que l’havia anat veient per Instagram, em flipava el timbre de veu que té, i vaig pensar que era ideal per a La gent que estimo, que és un tema més tranquil.
El tema amb la Rita Payés i el que obre el disc, Elefants, tenen una producció diferent de la resta, oi?
— Sí. A La gent que estimo hi ha una part de la corda que és sintètica i una altra que és real, també hi ha molt treball de veus, molts vocoders, molts cors per darrere donant gruix, i vam experimentar molt amb les ambientacions aprofitant que és una cançó tranquil·la. Ens ho vam passar molt bé i crec que és un camí que seguirem explorant perquè ens anem fent grans i la música tranqui se'ns posa bé també.
¿Elefants és el vostre Viva la vida (Coldplay)?
— Venia una mica d’aquí, però aquest tema va ser vint-i-quatre temes. Les referències al principi anaven cap a Coldplay, després més cap a Mumford & Sons... N’hi havia uns quants més, però al final vam anar cap al nostre rotllo. Pel que fa a la intenció que sonés gran, sí que ens vam guiar per Coldplay: volíem fer com a Viva la vida, una cançó que comença petita i després es va fent gran i no para de créixer, però vam acabar fent una dinàmica més normal.