Oques Grasses triomfen al Palau Sant Jordi davant de 18.400 persones

“Ens hi hem esforçat per oferir un concert que estigui a l’altura del Palau Sant Jordi”, deia fa uns dies el cantant d’Oques Grasses, Josep Montero. Efectivament, per al grup osonenc el concert d’ahir no era una actuació més, sinó tot un esdeveniment, per al qual el septet va mobilitzar dotze músics més, incloent-hi un quartet de corda i reforços per a la secció de vents i per a la percussió, tot un desplegament rebut amb ovació de final de Champions. Fins i tot hi havia un segon escenari més petit, tal com va fer Alicia Keys en la seva última visita. “Vull petar-ho”, canten a Petar-ho, l’himne d’autoestima amarat de funk. I sí, Oques Grasses ho van petar des del primer minut mostrant recursos escènics i visuals de concert gros i envoltats de gent que estima les seves cançons. “Avui sí que ha vingut gairebé tothom. Quin goig, tu, està ben ple això!”, va dir Montero amb la conya despreocupada de qui s’adreça als amics que comparteixen taula al vermut.

Es tractava de tancar la gira del disc A tope amb a vida (2021) amb “una celebració” de dues hores a la qual es van sumar 18.400 persones, l’aforament complet del recinte, segons la dada facilitada per Halley Records, la discogràfica d’Oques Grasses. Per cert, entre el públic hi havia el president de la Generalitat, Pere Aragonès; la vicepresidenta del Parlament, Alba Vergés, i la consellera de Cultura, Natàlia Garriga.

Per remarcar el to de la nit, van engegar l’actuació ben amunt amb una versió breu i bàsicament amb percussió de La gent que estimo, una de les cançons més populars de la banda, i Elefants, la peça de l’últim disc en què Oques Grasses s’acosten més a l'èpica pop de Coldplay, i ahir encara més inflamada gràcies als vents. Petar-ho, escampant el funk entre llums de discoteca i solos de saxo i amb el públic catapultant la tornada, va acabar de perfilar el color emocional d’un primer bloc en què també va haver-hi espai per al toc llatí de Goodline i per a la també molt funk Sta guai, un hit del disc Fans del sol (2019) en què Montero canta emmirallant-se en Bruno Mars surfejant damunt una línia de baix.

El concert era també un capítol més dins l’encara breu història de grups i artistes que s’estrenen al Sant Jordi i l’omplen cantant en català, com han fet en els últims quatre mesos els mallorquins Antònia Font i els valencians Zoo (i, al juliol, els concursants d’Eufòria, tot i que amb repertori trilingüe català, castellà i anglès). També el van omplir Sopa de Cabra el novembre de l’any passat, però la banda gironina ja havia plantat la bandera al Sant Jordi fa una dècada, i Joan Manuel Serrat al desembre, però amb repertori bilingüe. Per tant, nit històrica per a Oques Grasses, segurament el grup que millor va saber sortir de la uniformitat estètica i musical de les propostes de festa major. Sobretot la producció de la cançó In the night, primer, i la del disc A tope amb a vida, després, van consolidar la via Oques Grasses, premiada amb més de 400.000 escoltes mensuals a Spotify i amb el ple d’ahir al Sant Jordi.

Escenari de “festa de barri”

Amb el públic totalment entregat a la causa, i després de la festiva Escopinya, el grup va obrir-se pas entre el públic per arribar al segon escenari, “l’escenari de la festa del barri”, segons Montero. El ritme del xou va baixar una mica, també per algun desajust tècnic. Hi van repescar Llum fluorescent, balada que camina cap al cant de taverna i que van incloure a l’àlbum Digue-n’hi com vulguis (2014), es van gronxar amb el reggaeton de Cançó de l’aire i van fer saltar amb Cavall estable. Tot seguit, Josep Montero es va quedar sol per fer una versió a guitarra, bombo i charles d’I want to break free, de Queen, que va explicar que era una de les que interpretava quan va començar a cantar pels bars; és un tema, per cert, que descriu prou bé una part de l’ànima comedianta d’Oques Grasses, que també va treure el cap en moments posteriors com la introducció flamenca de Wake up, que va semblar una picada d’ullet a C Tangana, amb tauleta de tablao inclosa.

De tornada a l’escenari principal, el grup va entomar com a septet un segment amb Bancals (i els mòbils il·luminant pista i graderies), la cumbiera Vida d’oferta i la guitarrera Cul, abans de recuperar més efectius instrumentals a la jamaicana John Brown, omplir l’escenari de confeti i fer via cap a la part final enfilat en l’eufòria col·lectiva.

El triomf d’Oques Grasses es va segellar en aquest últim tram: en la tornada de Torno a ser jo, en l’arranjament de corda de De bonesh i La gent que estimo, en el Sant Jordi cantant Serem ocells i encantat de treure’s la samarreta a Passos importants, i, esclar, amb la posada en marxa de la màquina de ball In the night, el punt d’inflexió en la carrera d’un grup que ahir, per tranquil·litzar el públic, va anunciar que descansarà uns mesos per tornar amb un disc nou l’any 2024.