Orgull, prejudici i persecució

PalmaEncara queda camí per fer per la igualtat real de drets. Per això, el col·lectiu LGTBIQ+ celebrarà d’aquí a pocs dies, com cada 28 de juny, el Dia de l’orgull, una jornada alhora festiva i de reivindicació. No sé si serveix de consol, però el passat, com en tantes coses, fou incomparablement més negre: aquells als qui aleshores s’anomenava ‘sodomites’, eren condemnats sistemàticament a la pena de mort. Al llarg de segles, entre nosaltres, una altra opció sexual que no fos la normativa era, no tan sols pecat, sinó també un delicte, i dels més greus.

No sempre havia estat així. Al món clàssic, l’homosexualitat era bastant acceptada: Alexandre Magne o Juli Cèsar tenien fama de bisexuals. En canvi, en l’àmbit de la cultura catòlica, la ‘sodomia’ va ser perseguida sistemàticament. El professor Nel Martí acaba de publicar l’estudi Memorial de violetes. Crònica menorquina de la repressió i l’alliberament homosexual a les Balears (Moll), on puntualitza que no va ser fins al 1995 –despús-ahir, com qui diu– que el delicte d’‘escàndol públic’, subterfugi per a l’homofòbia, va ser eliminat del Codi Penal.

La sodomia, derivada de Sodoma, la ciutat bíblica castigada per la ira divina, és el sexe anal, considerat ‘contra natura’ en no servir per a la reproducció, i vici ‘nefand’. Es ficava en el mateix sac persones adultes que voluntàriament la practicaven, amb pederastes, violadors, heretges o delinqüents de tota mena. El càstig habitual consistia a ser passejat per escarni públic, executat, cremat i esventades les cendres. Aleshores era impensable que a una persona amb el cap al seu lloc n’hi pogués agradar una altra del mateix sexe. Si era així, es creia que era induït “del sperit diabolical”, com proclama un dels expedients.

Ser homosexual suposava el rebuig social: a l’Edat Mitjana els sodomites eren exclosos del repoblament de Menorca, juntament amb els falsificadors de moneda o aquells que haguessin atacat el monarca. Aquests tres, per tant, eren els crims més greus imaginables. Sorprèn que, amb tal panorama, a una de les miniatures del Llibre dels Reis, de l’època de Jaume III de Mallorca, apareguin set homes nus, ballant alegrement. És cert que no es mostren en cap activitat de caire sexual, però sí que sis són dibuixats amb les mans entrellaçades, mentre que un vuitè home, també nu, sembla una mena de xeremier, amb el seu tamboret.

Treballs forçats a les salines d’Eivissa

Els investigadors Ramon Rosselló i Jaume Bover, als quals seguim en aquest reportatge, han localitzat almenys 67 casos, entre els anys 1303 i 1803, d’illencs que foren acusats d’aquesta pràctica sexual. El més antic correspon a quatre homes del barri jueu de Palma que, aprofitant una estada a Algèria, s’havien lliurat a aquell crim “nefandíssim”, per la qual cosa els enviaren de tornada a Mallorca per jutjar-los. Els hauria correspost la pena capital, però va intervenir-hi el rei Jaume II, ordenant que un d’ells fos exiliat, i els altres tres, alliberats, a canvi de pagar sengles multes. Que se’n sortissin relativament bé és una prova de la influència, aleshores, de la comunitat jueva.

La misericòrdia regia també la va fer servir Joan I, el 1396, amb Joan Torrebadal, un altre mallorquí acusat de sodomia, per qui va intercedir la seva dona, ja que els seus sis fills quedarien desemparats. En efecte, el monarca el va indultar. Però el mateix germà del condemnat, Bartomeu, indignat pel que sens dubte considerava un deshonor per a la família, el va assassinar. Bartomeu només fou condemnat a pagar una multa, així que, com es pot veure, anar-se’n al llit amb un altre home, aleshores, era un delicte molt més greu que matar el germà.

Per descomptat, com en tot, no era el mateix ser de bona família que provenir dels escalons més baixos de la societat. Rosselló i Bover han trobat uns quants casos d’esclaus perseguits, sobretot ‘moros’: aquests tenien fama de practicar el sexe entre homes, fins al punt que a Mallorca es deia que “si en el Marroc embarranques, ja pots preparar ses anques”. Amb això, afegien la xenofòbia a l’homofòbia. Cap al 1420, foren set els homes acusats de practicar sexe en grup: l’esclau rus del governador de Mallorca i sis esclaus ‘moros’, els quals foren sotmesos a l’escarni públic, executats i cremats. Va tenir més sort, el 1424, un altre captiu musulmà: com que en aquell moment el càrrec de botxí estava vacant, se’l va condemnar –només– a desterrament.

En un col·lectiu tan poderós i respectable com l’Església també n’hi havia, de 'sodomites’. És el cas de fra Jaume Andreu, confessor de les monges de Santa Clara de Maó, el 1580. Però les penes solien ser més lleugeres, com la reclusió i la prohibició de confessar. Aquesta acusació, terrible aleshores, també es feia servir com a eina de venjança. Això va passar a es Mercadal, on el 1620 acusaren el rector de sodomia, amb el propòsit, gens dissimulat, que fos a parar a la foguera. Cosa poc probable, donats els privilegis eclesiàstics.

Alguns d’aquests processats eren molt joves. Com l’eivissenc Pere Andreu Coll, de tan sols 16 anys. Potser pels seus pocs anys, el 1634, fou condemnat a un decenni de galeres i a dos-cents assots, i no a mort. Amb aquella mateixa edat havia viscut la seva primera relació homoeròtica, a França, el mariner mallorquí Pere Santandreu, que el 1761 compareixia davant la Inquisició. Als jutges els va explicar que havia fet el possible per no reincidir, però sí que ho havia fet, a Bilbao, a una posada. Ja es veu que això de viatjar no pot ser bo mai.

Narren Bover i Rosselló com les salines d’Eivissa, que al llarg de segles foren la principal font de riquesa de l’illa, es convertiren entre els segles XVII i XVIII en destinació de desterrament habitual d’aquells que havien estat condemnats per sodomia a l’àmbit de la Corona d’Aragó. El càstig consistia en treballs forçats, en una feina extraordinàriament feixuga com era l’extracció de la sal. D’altra banda, no deixa de ser paradoxal que aquells que havien estat condemnats per relacions sexuals amb homes se’ls imposàs la convivència amb homes amb aquesta mateixa opció.

La bisexualitat de l’Arxiduc

Trobam, en canvi, molts pocs casos de dones interessades per persones del seu sexe. L’investigador Bartomeu Prohens ens parla d’Esperança de Rojas, una valenciana acollida cap al 1597 a la Casa de la Pietat de Palma, per a prostitutes penedides, i que hauria fet servir la màgia negra per enamorar dues dones que vivien amb ella: amb èxit, perquè, efectivament, varen mantenir relacions sexuals. Fou condemnada a dos-cents assots i al desterrament a perpetuïtat, però, probablement, per adorar dimonis, i no per agradar-li altres dones, cosa inconcebible per a la mentalitat de l’època. Els homes, encara. Les dones? Ni pensar-ho.

El poble va incorporar a la mentalitat col·lectiva aquests prejudicis, així que qualsevol opció sexual no normativa era vista molt negativament. Com observa Gabriel Janer Manila, si algú es volia desfer d’un altre li enviava, amb perdó, a “prendre pel cul”. “Ni dona verrotat ni home femelleta”, deia la tradició. Els noms per referir-se a un home homosexual eren de tot menys amables: ‘mitja-poma’, ‘cosó’, ‘faldetes’, ‘culer’, ‘mig- figa mig-raïm’ o ‘més Maria que Miquel’. A Menorca, s’hi afegeixen ‘du’s posteroldefora’, ‘cagava figues flors’, ‘té’s cul qui li cou’ i ‘cul foradat’.

Com puntualitza el professor menorquí, el 1822 la sodomia va deixar de ser delicte al Codi Penal. Ara bé, els prejudicis es mantingueren, i les persones amb una opció sexual diferent foren perseguides per altres conceptes, diguem-ne elàstics, com ‘escàndol públic’ o ‘faltes contra la moral i els bons costums’. El dictador Primo de Rivera, que era un obsés de la moralitat, tornà a introduir-hi l’homosexualitat, específicament castigada amb multes astronòmiques i inhabilitació per a càrrecs públics. La Segona República va eliminar aquesta referència, però el concepte d’‘escàndol públic’ es va continuar fent servir contra aquest col·lectiu. I no diguem del franquisme, que en va aplicar una persecució sistemàtica.

Les persones LGTBIQ+ de llavors se cercaren els seus espais, aquests que abans es deien ‘d’ambient’, per trobar un cert refugi a aquesta persecució sistemàtica. A Maó –narra Nel Martí–, es va inaugurar el 1934 el cabaret Trocadero, el propietari del qual, Miquel Guàrdia, era un homosexual que no amagava les seves preferències amoroses, i que disposava d’unes habitacions perquè els homes poguessin mantenir-hi relacions entre ells. Un altre local de la mateixa època era La Macarena. Una de les seves patrones, Francesca González, tampoc no ocultava la seva homosexualitat.

Un personatge que no havia de passar pena de ser perseguit ni criticat pels seus gusts eròtics, pel seu rang i la seva fortuna, va ser l’arxiduc Lluís Salvador, de qui n’és coneguda la bisexualitat. A Mallorca va morir d’una insolació, el 1877, el seu estimat Vratislav Vyborny, i l’Arxiduc dedicà a la seva memòria un bell monument a Miramar. Un signe de l’amor entre homes que ha arribat fins als nostres temps, decididament més civilitzats.