Oriol Broggi no troba la màgia de Mozart

PeraladaOriol Broggi no és el primer director de teatre que, davant la primera experiència en el món de l’òpera, mostra una comprensible cohibició. Lluny del territori habitual, sense la complicitat d’actors que es poden passar setmanes fent provatures (un luxe que en l’òpera no sol existir), amb el camí delimitat de manera més o menys fèrria per la partitura, la temptació és caure en un excés de prudència reverent, quan el que s’espera és una mirada externa i distintiva que ofereixi noves perspectives sobre obres vistes dotzenes de vegades. Sobre el paper, La flauta màgica és un títol propici a l’estil del director de La Perla 29, especialment hàbil a mostrar grans drames de manera propera, a escala humana. Aquesta, tanmateix, ha sigut la trampa on ha caigut un Broggi que, encadenant enguany espectacles ambiciosos, no sembla que hagi dedicat prou reflexió a l’òpera de Mozart.

L’austera elegància del marc visual, amb un predomini dels colors terrosos (sense sorra a l’escenari, aquest cop), reservant el negre per a les figures nocturnes, va estar acompanyada de l’eliminació dels elements màgics i d’un considerable aigualiment dels moments còmics. Una tria defensable si, a canvi, es proposa un discurs suggerent. No va ser el cas, perquè el muntatge estava farcit de solucions que no duien enlloc, i aplicades, a més, de manera inconsistent (com les aparicions de Broggi en escena).

Direcció estàtica

Les projeccions en vídeo van ser l’element més destacat (i enigmàtic), sobretot amb il·lustracions de la Divina Comèdia de Gustave Doré, però l’ús de la càmera en directe per mostrar Josep Pons durant l’obertura només va tenir continuïtat en la segona ària de la Reina de la Nit. Pel que fa als diàlegs parlats, un problema per al públic no germànic, el director es va quedar en terra de ningú, amb un Lluís Soler que passava en català de narrador extern a personatge sense que amb això ens estalviéssim diverses tirallongues en alemany.

Però el principal problema és que en aquest suposat intent de subratllar la dimensió humana de la història els cantants quedaven sovint palplantats de cara al públic; només els intèrprets amb prou taules van ser capaços d’esbossar una mínima caracterització dels seus personatges. L’estatisme de la direcció també va crear confusió en la suposada reconciliació entre dia i nit plantejada al final de l’obra.

La intenció declarada de situar l’orquestra a l’escenari no s’ha acomplert. Sigui com sigui, tampoc el fossat va aportar el tremp dramàtic necessari. En el marc de l’Auditori Parc del Castell, el Mozart de Josep Pons va sonar petit, d’alè curt, feixuc fins i tot en els passatges suposadament més lleugers com les intervencions de Papageno. El so de l’orquestra del Liceu va ser tan clar com sec, mentre que el cor potser estava sobredimensionat per exigències de l’espai (els tres genis a càrrec del Cor Infantil Amics de la Unió també es van multiplicar per dos). Liparit Avetisian va ser un Tamino de timbre melós i lirisme sincer, ben compenetrat amb la Pamina expressiva d’Olga Kultxinska, amb l’única pega d’un agut metàl·lic. Membre de l’Òpera de Viena, Adrian Eröd deu haver cantat Papageno desenes de vegades, però a Peralada la veu sonava cansada, tot el contrari del Sarastro tonant (i no gaire noble) d’Andreas Bauer. Impecable Monostatos de Francisco Vas, correcta Papagena de Júlia Farrés-Llongueras, bon Orador de Christopher Robertson i espectacular Reina de la Nit de Kathryn Lewek, amb un registre sobreagut precís i un fraseig amb dosis apropiades de verí. Notable trio de dames (Anaïs Constans, Mercedes Gancedo i Anna Alàs) i adequat duo de sacerdots i homes armats (Vicenç Esteve Madrid i Gerard Farreras), tot i que Pons no va estar gaire al cas de l’equilibri entre les veus. Peralada fa bé de seguir apostant per la producció pròpia, tot i que ja sap de primera mà que no totes les apostes són guanyadores.