L'art brut fa explotar tot el talent d'Oriol Malet

BarcelonaA Oriol Malet (Martorell, 1975), ser un dels il·lustradors més coneguts del país sembla esperonar-lo a assumir reptes cada cop més difícils. Després de dibuixar la novel·la gràfica Mandela i el general(en català a Comanegra) amb un guionista molt potent però sense experiència, l’escriptor i periodista John Carlin, ara es mimetitza amb mitja dotzena d'artistes per revelar tots els matisos de l’art dels outsiders al còmicUn món d’art brut, l’edició catalana i la castellana del qual arriben dimecres a les llibreries després d’haver triomfat a França.

“M’ho vaig posar molt difícil, vaig parar boig”, afirma Oriol Malet. Un món d’art brut és un festí per a la vista, per com Malet es contagia de l'estil d'artistes marginals com Henry Darger, un il·lustrador que de petit, orfe, va entrar en un hospital psiquiàtric i va acabar malvivint en un hospici però amb una obra extraordinària, avui dia de les més cotitzades de l'art brut. Té una cara lluminosa, per les nenes conegudes com Vivian Girls, i una altra de fosca pel mal que representa el món adult, ple de jutges, militars i professors. “El paper era una metàfora, per a ell: per dalt representava un univers molt com de Lewis Carrol, i per sota pintava la part fosca del que estava fent”, diu Malet. Henry Darger va ser un cas com el de Franz Kafka: les seves obres plàstiques, escrites i musicals han sobreviscut perquè un dels seus amics va desobeir-lo i no va cremar-les. 

El repte d’Un món d’art brut també va ser tècnic, per la diversitat de mitjans que Malet va fer servir: “El suport principal és digital, però jo el faig servir d’una manera que no ho sembla. Vaig fer servir tinta per a la part històrica, i després la tècnica de cada artista”, diu. “Això em va permetre no ser massa teòric, perquè a vegades mostrant l’obra de l’artista no em calia explicar res”, afegeix. Això va fer que amb motiu del llançament del còmic a França el galerista i expert en art brut que signa el llibre amb Malet, Christian Berst, organitzés una exposició dels originals que va estar oberta fins dilluns. Després de Darger, Malet s’enlaira amb els ocells de l’italià Carlo Zinelli, que també va estar ingressat en un hospital psiquiàtric durant dècades. I entra en una altra dimensió amb els dibuixos bigarrats de la mèdium Madge Gill.

El cas de Jean Dubuffet és imprescindible, perquè va ser l’inventor del terme art brut, que remet a la idea d’un diamant en brut, no d’embrutiment ni de brutícia. “És qui li va posar nom, data i el va elevar al mercat. L’actitud antisistema de Dubuffet em va interessar molt, perquè va rescatar molts artistes que havien quedat fora de la tonteria de l’artisteo”, explica. 

Artistes fora de qualsevol norma

Com es pot veure amb els mateixos Darger i Gill, l'art brut va més enllà de l’art dels bojos i els nens. La gran majoria d’artistes de l’art brut no tenen una formació, van començar a crear a una edat sovint avançada i van fer-ho per una necessitat vital i d’una manera antiacadèmica, com és el cas d'Adolf Wölfli. Aquest artista va ser víctima d’abusos infantils i va quedar orfe als deu anys. Dibuixar li va servir per millorar el seu estat psicòtic. Entre el 1908 i el 1930 Wölfli va il·lustrar més de 25.000 pàgines, mostres d’un món acolorit ple formes sinuoses, partitures i uns personatges entre naïf i tètrics. Els últims protagonistes del llibre són l’inventor Jean Pedrizet, que creia que els humans es podien convertir en immortals reencarnant-se en màquines, i la pintora afroamericana sorda Mary T. Smith, que Malet evoca amb una pintora en flames en unes pàgines sense text.

El fil conductor de tots els casos d’Un món d’art brut és una història de ficció, que és una novetat en la trajectòria de Malet: una noia rep la visita dins la sala d’un museu dels fantasmes del psiquiatre i historiador de l’art alemany Hans Prinzhorn, que va publicar el llibre Expressions de la follia; l’artista Jean Dubuffet, i el comissari Harald Szeeman, que va treure l’art del “gueto psicopatològic”, com diu Malet. 

Un món d’art brut és el segon llibre de Malet amb l’editorial Delcourt, després de Mandela i el general, i va tenir tota la llibertat per fer-lo després de l’èxit de la col·laboració amb John Carlin. “La idea ja la tenia l'editor, que és íntim amic de Christian Berst, i els dos jugaven amb la idea de fer alguna cosa sobre art brut en còmic, perquè és molt desconegut pel gran públic. Això és una cosa molt francesa i en saben molt: agafar una cosa molt indie o poc comercial i oferir-ho al públic d’una manera ben comercial i ben àmplia sense desmerèixer la qualitat del producte”, explica Malet. Pel que fa a la seva feina, Malet explica que accepta encàrrecs “més culturals, intel·lectuals i artístics” i que a Catalunya ha de subratllar-ho, encara que hagi de fer servir tòpics, perquè el còmic encara no té la mateixa consideració que a França: “L’estatus de l’autor de còmics a França és exactament el mateix, socialment i culturalment parlant, que el d'un novel·lista, un cineasta i un músic. La consideració és absolutament la mateixa”, afirma Malet. “Va ser una cosa que em va sorprendre molt, quan vaig començar a treballar-hi –afegeix–. Notava un respecte cap a la meva feina i una maduresa per entendre el que jo estava fent que aquí no noto”.