Oriol Pla: ha nascut un gran pallasso

“Pleguem, que ara anirem a sopar”, li diu el guitarrista Pau Matas mentre li ofereix un got amb un Alka-Seltzer. “Això sí que no”, respon Oriol Pla, i provoca l'última de les moltes grans riallades que han saludat l’estrena de Gola i que acaba amb el públic dret i un dels aplaudiments més entusiastes i llargs que recordem a la Sala Petita del TNC, i anuncia el naixement d’un gran pallasso.

Oriol Pla i Pau Matas s’han passat molts mesos per parir un pallasso que, tot i servir-se de referents de grans noms com Charlie Rivel, Groucho Marx, les carotes de Jim Carrey, l’anarquia de Leo Bassi i un breu homenatge a Tortell Poltrona, és tan original com estrany, tan grotesc com divertit, tan fantasiós com entranyable. I com és aquest nou pallasso? Doncs al principi sembla tímid. Arriba a l’escenari amb la por al cos i a la cara. Ja li passarà. Vesteix amb una barreja de clown i August amb sabates negres i mitges vermelles, jaqueta negra amb brillantors i, en comptes de nas vermell, porta una gruixuda tira vermella al front i alguna cosa a la dentadura que li modifica la manera de parlar.

Però el que el defineix i el definirà ja per sempre més és el moviment elàstic del cos fins a extrems increïbles. Un moviment com el d’un filferro en mans d’un lampista, com el d’una canya bandejada pel vent, com el d’un espagueti dintre de l’olla amb aigua bullent, com un impenitent saltamartí. Endavant i endarrere. Ajupint-se i estirant-se. Saltant. Grimpant. Escalant. La parla és pausada, i ves per on que de tant en tant s’empesca alguna reflexió de pallasso, explica un conte cruel o endrapa una bossa de patates fregides, barretes de xocolata i altres snacks de la màquina expenedora, cola, cava i puro. És clar, entenen el que dèiem al principi? Després de l’empatx, l’Oriol Pla no està per menjar.

Potser hi ha una certa complaença de l’actor amb el personatge que allarga un xic els histriònics recursos. Res que no pugui polir. Gran espectacle. Gran pallasso.