L’Orquestra Simfònica de les Balears, al marge dels autors actuals

PalmaPer què hi ha un desconeixement generalitzat en relació amb la música contemporània? Qui són els compositors i compositores actuals? El món de la música clàssica dels nostres dies és ple de prejudicis i de falta d’oportunitats. S’acostuma a pensar que és complicada, mala d’entendre o de mala qualitat; una creença que fa que hi hagi molt poques agrupacions, orquestres, festivals i promotores que hi apostin, que s’hi arrisquin. Mentre sonen Bach, Mozart, Beethoven o Mahler, els calaixos dels compositors locals s’omplen de partitures; alguns afortunats aconsegueixen que sonin a l’estranger. “En general, la programació a escala estatal de compositors vius és ínfima si ho comparam amb la quantitat de programes dedicats a compositors clàssics”, lamenta la compositora i directora d’orquestra palmesana Gemma Camps, que treballa a Madrid i tot just té 26 anys. “I de dones, ni en parlem”, afegeix. Però això també passa amb l’orquestra més important de l’Arxipèlag.

Quin paper ha de tenir l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears (OSIB)? El compositor felanitxer i professor de composició del Conservatori Superior de Música de les Illes Balears (CSMIB), Pep Prohens, ho té clar: una de les obligacions més importants de la Simfònica hauria de ser donar a conèixer el patrimoni local. “Tothom coneix Brahms i Beethoven, i són els millors, però n’estam cansats. A les Illes hi ha gent i alumnes que tenen prou nivell per estrenar amb la Simfònica. El director (Pablo Mielgo) i el gerent (Pere Malondra), així com la presidenta del Govern, Francina Armengol, s’haurien de seure i plantejar-se què estan fent. No deu ser tan complicat oferir unes quantes estrenes d’autors locals cada temporada”, diu. Ell mateix ha estrenat bastantes obres amb la Simfònica, però ja fa anys. “Ara fa molt que no es veuen estrenes d’obres de compositors de les Illes, i això no pot ser. Tenim un Conservatori. No ho podem oblidar”, diu.

Creacions invisibles

Que en un any no hi hagi cap estrena de música actual pot equiparar-se, salvant les distàncies, a un any sense cap llibre d’autoria illenca. Al mateix temps, seria com si sempre es publicassin els mateixos autors. “Tindria sentit publicar només obres de Ramon Llull?”, es demana Maties Far, compositor palmesà i membre del departament de Composició del CSMIB. En opinió seva, el problema no rau únicament en la Simfònica: la dinàmica de no programar novetats es repeteix també en l’àmbit privat. N’és un exemple l’Orquestra de Cambra de Mallorca, dirigida per Bernat Quetglas, nascut a Palma fa 27 anys, que també és compositor. Ell reconeix la temptació de recaure constantment en els clàssics, però alhora és conscient de la necessitat de trobar un equilibri amb els compositors nous. “Com a director, he de confessar que les orquestres tenim dificultats per programar música nova o encomanar estrenes, perquè són costoses”, explica. I afegeix: “Tocar música del segle XXI és més car que tocar-la del segle XVIII; els drets d’autor, la compra de partitures…”. Considera que s’haurien de donar més facilitats per fer que sigui més assequible programar compositors nous.

Un altre problema és el públic. Ho explica la compositora Carme Fernández, que assegura que en l’evolució de les orquestres en les darreres dècades es fa notar una “crisi de demanda per part de la societat”. Amb un futur incert, moltes han optat per “complaure un públic, de per si minoritari, que vol escoltar un repertori concret, el més popular entre els aficionats a la música clàssica”. Per això creu que la Simfònica, que és una organització sense afany de lucre, hauria “d’educar”. “És un motor meravellós per educar la sensibilitat artística de la societat. Una societat que no fa seva la cultura del seu temps no té capacitat d’evolució”, diu Fernández.

Incloure certes peces de nova creació (no passa amb totes) requereix una evolució tècnica per part de l’orquestra com a instrument -en conjunt- i també per part dels instrumentistes -de manera individual-. “Part de la creació actual necessita que l’orquestra sigui un instrument del segle XXI i no del segle XVIII o XIX”, diu Far. Per això, afegeix Camps, s’hauria de començar a educar els estudiants dels conservatoris en l’escolta i en la pràctica del llenguatge de les noves composicions. Consideren que l’orquestra com a instrument hauria de ser una cosa “viva”, canviant. Tocar sempre el mateix podria provocar cert estancament. “Molta música actual no es toca amb les tècniques instrumentals de l’orquestra tradicional, implica una formació tècnica diferent”, precisa Far.

El compositor de Campanet Antoni Mairata, de 26 anys, ho comparteix: “Entenc que hi hagi por de tocar compositors nous, perquè la gent no n’entén el llenguatge, especialment el d’avantguarda. I, molts pics, els músics no saben tocar-lo per una sèrie de característiques tècniques. Però això no és excusa”, diu Toni Mairata, de qui la Simfònica va estrenar La serra de Tramuntana. El compositor, que ha treballat molt a Los Angeles fent bandes sonores de pel·lícules, diu que avui en dia hi ha tot tipus de compositors i que les músiques són molt diferents. “És impossible que no hi hagi res que agradi al públic, però cal arriscar-s’hi per saber-ho”.

Reptes de futur

El director de l’Orquestra Simfònica, Pablo Mielgo, considera que aquest és un dels grans projectes culturals de l’Arxipèlag, perquè té presència a les quatre illes i “tothom” se’l sent seu; i recorda que va ser una de les orquestres que va tornar a tocar primer després del confinament. “Amb la nostra pràctica conservam la tradició musical occidental. Això fa que no hi hagi territoris. Pels músics i pel públic són tan importants les composicions d’Antoni Parera Fons com les de Beethoven. Posar fronteres és un gran error; per damunt això hi ha la qualitat”, diu. Mielgo defensa el que s’ha fet fins ara, com la creació d’un segell discogràfic que permetrà a la Simfònica distribuir els seus enregistraments per més de 40 plataformes musicals, amb el qual s’han publicat obres dels compositors mallorquins Baltasar Samper i Antoni Parera Fons. També recorda que l’òpera de Fons sobre l’Arxiduc, en la qual també participa Carme Riera, està gairebé a punt. No obstant això, la pandèmia ha paralitzat aquest projecte i no s’espera que es pugui estrenar dins aquesta legislatura. I diu que des de fa unes setmanes la Simfònica i l’Institut d’Estudis Baleàrics estan en converses per impulsar la música contemporània de les Illes en els propers anys. Ho diu també el gerent de l’OSIB, Pere Malondra. Entén que moltes persones relacionades amb l’entorn professional de la música acadèmica consideren que l’orquestra de les Illes Balears té un deute amb els autors de l’Arxipèlag i que critiquin la poca programació de composicions locals de nova creació. “Supòs que la sensació per part dels compositors és que sempre es pot fer més, i crec que és una demanda correcta. Hem estat fent feina per veure com podem anar introduint de manera normal música clàssica local de nova creació”. Malondra esperava haver pogut concretar-ho més en aquesta època, però reconeix que “la pandèmia ho ha retardat tot”.

Dins el món de la composició clàssica hi ha dues lligues diferenciades i, per segons qui, antagòniques. “Pots decidir, com a compositor, fer música per al públic actual i per als músics. O bé pots fer avantguarda radical, que es fa des dels anys 50, i optar per una música més allunyada del públic i pensar que ja t’entendran d’aquí a molts anys. Jo vaig triar fer feina amb música per al públic, el que es diu música tonal”, explica el compositor i director palmesà Miquel Àngel Aguiló, actual director de la banda Ciutat d’Eivissa. Coincideix amb els seus col·legues que costa molt que s’estreni obra nova, tot i que ell ha pogut estrenar algunes peces pròpies. “S’hauria d’aconseguir un equilibri: no cal fer un concert només de peces d’autoria local i nova, es pot combinar amb peces de Mendelssohn o Piazzola”, diu.

Aguiló creu que hi ha certa diferència entre els compositors que fan música tonal i música atonal: “Els que feim música tonal tenim músics i públic, però mai tindrem ajudes ni concursos públics. En els jurats sempre hi ha gent que mai deixarà que s’endugui el premi una obra que tingui forma”. I apunta a les ajudes que va treure l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) fa uns mesos, en relació amb la creació musical: “S’han oferit aquestes subvencions aplicant les bases de sempre als concursos de composició. Els músics que feim música amb forma sabem que és impossible”, diu. Tot i això, el director de l’IEB, Mateu Malondra, considera que s’ha omplit un “buit” que hi havia respecte dels creadors musicals i apunta que la idea és que “aquestes subvencions no han de ser entitats estanques, sinó que han d’incloure certa visibilització i dinamització del creador i la seva obra. La música ha de sonar”. Perquè la música, si no sona, no existeix.