Oda a la singularitat eterna de Laura Dern
Oscar a la millor actriu secundària per l'advocada implacable d''Historia de un matrimonio'
BarcelonaQuan Martin Scorsese va dirigir Alícia ja no viu aquí l’any 1974, Laura Dern ja era allà, amb només set anys, atipant-se de gelats mentre acompanyava la seva mare, l’actriu Diane Ladd, i s’estrenava a la gran pantalla com a extra. De fet, segons la llegenda, Laura Dern ja era allà, en esperit, quan els seus pares, Ladd i Bruce Dern, la van concebre mentre rodaven Els àngels de l’infern, pel·lícula que agermanà el cinema nord-americà amb la contracultura del anys 60. Dues dècades més tard, aquesta actriu totterreny es va guanyar els primers elogis pel seu paper de nena cega a Màscara (1985), de Peter Bogdanovich, mentre que Steven Spielberg, ja al Hollywood dels blockbusters, va aprofitar la seva emotivitat a flor de pell per humanitzar Jurassic Park (1993).
La flamant i alhora discreta trajectòria de Dern encapsula la cara més digna del Hollywood modern, una història fílmica que té com a fita ineludible la recurrent presència de l’actriu en l’univers de David Lynch. De Vellut blau (1986) a Twin Peaks: the return (2017), passant per Cor salvatge (1990) i Inland Empire (2006), el rostre voluble de Dern ha esdevingut el millor reflex de la fascinació de Lynch per la pervivència i la destrucció de la innocència.
És justament la capacitat atlètica de Dern per invocar un amplíssim ventall emocional el que l’ha dut a aconseguir el seu primer Oscar pel paper d’advocada implacable però empàtica d'Historia de un matrimonio, de Noah Baumbach, després d’estar nominada per El preu de l’ambició (1991) i Ànima salvatge (2014). Només cal comparar l’àcid i enfurismat monòleg sobre els mals del patriarcat que pronuncia Dern al film de Baumbach i el seu dolç discurs d’agraïment a la gala dels Oscar –centrat en la superació de les divisions i en l’amor familiar– per captar la grandesa d’una actriu que aquest diumenge ha fet 53 anys acompanyada del “millor regal d’aniversari imaginable”.