Oscars 2025: qui guanyarà? Les 10 nominades a millor pel·lícula

BarcelonaTornen els Oscars. La fanfàrria triomfal de Hollywood, els vestits i la foguera de les vanitats en tota la seva esplendor. Però també les pel·lícules: obres mestres i no tan mestres que es disputen el premi més cobejat d’una indústria que malda per seguir sent rellevant en una època d’algoritmes i xarxes socials. Passem revista als deu títols que opten a l’Oscar a millor pel·lícula, el premi gros amb què culminarà la cerimònia que se celebra la matinada del diumenge 2 a ldilluns 3 de març al Dolby Theatre de Los Angeles.

La figura de Bob Dylan i la seva esquiva trajectòria és un material que no encaixa en els típics relats d’auge, caiguda i redempció dels biopics musicals. Són convencions que evita hàbilment el film de James Mangold, que acota el relat als primers anys del músic a Nova York per retratar el moviment folk dels primers 60 i la convulsió que va suposar l'arribada de Dylan. Però A complete unknown vol explicar, sobretot, la decisió d’un músic de prendre el control del seu art, fins i tot quan això l’enfronta als seus amics i al seu públic. Timothée Chalamet captura, en la seva interpretació, aquell aire enigmàtic, indolent i entremaliat del primer Dylan, progressivament posseït pel carisma i replegat en el seu món interior. Guanyarà l’Oscar? Això, amic meu, només ho sap el vent. Actualment als cinemes

Des de l’any de Paràsits que una guanyadora de la Palma d’Or a Canes no acariciava tan de prop l’Oscar a millor pel·lícula. Després de ser ignorada als Globus d’Or, Anora ha capgirat les apostes i es perfila com a favorita gràcies a la tripleta de premis dels sindicats de productors, de directors i de guionistes. El triomf d’Anora –millor film del 2024 segons els crítics de l’ARA– seria també el del cinema tossudament independent del director, guionista i muntador Sean Baker, la matèria primera del qual són els somnis trencats dels desheretats de la societat nord-americana, especialment de les treballadores sexuals. Baker els filma sempre amb empatia i humanitat, però sense condescendència, com un Pasolini més trapella que entrelliga drama i comèdia en un aiguabarreig genial. Sota demanda a partir del 6 de març

Per entendre l’horror d’un segrest polític en el context d’una dictadura, l’esgarrapada inesperada que suposa en el teixit d’afectes d’una família benestant de classe mitjana, Walter Salles opta per construir primer la seva quotidianitat i felicitat domèstica. És després de la desaparició del pare de família –l’enginyer i activista polític Rubens Paiva– i la tortura arbitrària de la mare, una Fernanda Torres plena de dignitat, que Aún estoy aquí assumeix el trajecte personal i ideològic d’una protagonista a qui el govern militar del Brasil va destruir la vida tal com la coneixia. La seva fermesa i perseverança és la columna vertebral d’una pel·lícula de denúncia que recull l’esperit del cinema social de Ken Loach, que sempre fa costat als seus personatges i apunta al cor de la injustícia. Actualment als cinemes

Ara que Hollywood ha deixat en mans de les sèries i les plataformes els productes d’entreteniment adult més o menys sofisticats, les poques excepcions que s’estrenen al cinema tenen sempre via lliure per brillar als Oscars. És el cas de Conclave, un thriller eclesiàstic d'Edward Berger sobre les intrigues que envolten l’elecció d’un nou summe pontífex que desplega els seus girs argumentals i cops d’efectes amb un notable sentit de l’espectacle i la solidesa dramàtica del repartiment liderat per un Ralph Fiennes excel·lent. Pel·lícula de consens –favorita de només uns pocs, però segona o tercera predilecta de molts–, es podria beneficiar del sistema de vot preferencial de l’Acadèmia i, indirectament, de les notícies preocupants sobre la salut del papa Francesc que arriben aquests dies des del Vaticà. Actualment als cinemes

Denis Villeneuve ha pres el relleu de Christopher Nolan com a director de blockbusters d’autor al qual els Oscars sempre reserven un petit espai en la categoria reina, que precisament es va redimensionar més enllà dels cinc títols arran que El cavaller fosc no va ser nominat el 2009. Tot i que testimonial, doncs, la nominació de Dune: Part dos és un reconeixement de l’esforç de Villeneuve per invocar l’espectacularitat del cinema èpic d’altres èpoques, posant els efectes digitals sempre al servei de la narració. La fotogènia carismàtica de Timothée Chalamet i Zendaya i el contrapunt terrenal de Javier Bardem són els ingredients que arrodoneixen aquesta paràbola sobre els perills dels lideratges messiànics que ressona amb força en el nostre panorama polític. Disponible a Max i Movistar+

La davallada d’Emilia Pérez en la cursa dels Oscars arran dels tuits racistes de Karla Sofía Gascón ha limitat inesperadament les possibilitats del film a Zoe Saldaña (actriu secundària) i a la cançó original El mal. Des de la presentació a Canes, la trajectòria d’aquest musical narco ha sigut tan fulletonesca com la mateixa trama del film de Jacques Audiard. Més enllà del soroll extracinematogràfic queda una pel·lícula que salta a l’abisme sense xarxa i que s’ho juga tot a una premissa molt agosarada. Dit això, la polèmica segurament ha posat al seu lloc una obra més efectista que sorprenent, reajustant les expectatives del públic a la veritable mesura del film. Sigui com sigui, Emília Pérez ha fet història: les tretze nominacions han trencat el sostre del cinema de parla no anglesa i ha obert camí per als intèrprets trans en la indústria audiovisual. Actualment als cinemes

Mai en la història dels Oscars s’havia colat entre les nominades a millor pel·lícula una obra amb escenes de terror gore tan extremes com les de La substància. Si això ja és motiu de celebració per a qualsevol aficionat del gènere, encara més si el festí de sang i body horror de la pel·lícula de Coralie Fargeat està al servei d’un discurs d’allò més incisiu sobre com les dones gestionen la pressió estètica sobre els seus cossos a mesura que deixen de ser joves. Un discurs que s’expressa també a través de la interpretació de Demi Moore, un treball de gran generositat en què el seu personatge d’actriu madura en hores baixes s’alimenta dels prejudicis i les expectatives que el públic ha projectat sobre Moore durant les últimes dècades. Disponible a Filmin i Movistar+

Si La substància representa una fita inèdita per al terror gore als Oscars, la presència de Nickel boys entre les nominades també sorprèn per la radicalitat de la cinta, la més experimental que els acadèmics han nominat als Oscars des de L’arbre de la vida (2011), de Terrence Malick. RaMell Ross filma l’amistat entre dos adolescents nord-americans que es coneixen en un reformatori sempre a través de la càmera subjectiva, ara des del punt de vista de l’un, ara de l’altre. No es tracta només d’un recurs immersiu, sinó una crida a explorar la bellesa i l’horror de la situació d’aquests nois amb una mirada neta i original que tradueix a un llenguatge audiovisual la poesia de la novel·la de Colson Whitehead, guanyadora del premi Pulitzer. Disponible a Amazon Prime

Ara que els grans noms del cinema dels 70 s’acomiaden o enfilen el tram final de les seves carreres, cal celebrar els autors que, com Brady Corbet, recuperen l’ambició artística d’aquella generació del cinema nord-americà. The brutalist funciona com una epopeia èpica sobre la lluita d’un arquitecte supervivent de l’Holocaust per obrir-se camí en uns Estats Units de postguerra, però també com un fresc majestuós sobre l’ànima racista i explotadora de la societat nord-americana. Complexa i sinuosa –quin és, en realitat, el seu discurs sobre el sionisme?–, és cinema adult sense concessions, una rara avis en el Hollywood actual. I un Adrien Brody extraordinari ja té mig Oscar a la butxaca gràcies a la seva interpretació d’una víctima de l’Holocaust, un registre que ja li va reportar un primer Oscar el 2003 per El pianista. Actualment als cinemes

En la seva aposta clara per l’artifici i l’espectacle per a tots els públics, Wicked és la nominada a l’Oscar que entronca millor amb els gèneres del Hollywood clàssic. Lògic, ja que no deixa de ser una preqüela directa d’El màgic d’Oz, obra emblemàtica i quasi totèmica d’una manera lluminosa i camp d’entendre el cinema. Però, sobretot, Wicked és l’adaptació d’un musical d’èxit i, en aquest sentit, funciona com una pel·lícula-refugi per als fans irredempts del teatre musical, traslladant els seus codis musicals i escènics al terreny del cinema digital d’estètica barroca i estrident. Sigui com sigui, és típic material d’Oscars, i el seu protagonisme en aquesta edició (suma deu nominacions) és coherent amb la naturalesa d’una gala que, en realitat, no deixa de ser un espectacle de varietats. Actualment als cinemes